[bar group="860×106"]

Festival de cine de Las Palmas, tres voltes rebel

Del 4 al 13 de març el 16è Festival Internacional de Cine de Las Palmas de Gran Canaria ha dut a aquesta ciutat una selecció del millor cinema d’art contemporani. Malgrat la manca de recursos i la indiferència de grans mitjans, el certamen ha acollit un any més una àmplia gama de films de creació, títols de caràcter excepcional i minoritari, sovint premiats en altres festivals. Heus ací un tast dels gairebé cent llargmetratges, en general inèdits i poc distribuïts, que s’hi han projectat, gairebé sempre en presència dels autors.

Dins la secció oficial, La familia chechena (2015), del veí de Sants Martín Solá, és la segona entrega d’una trilogia que explora diferents formes de resistències a l’ocupació en països com Palestina, Txetxènia i Tibet. Cómo funcionan casi todas las cosas (Fernando Salem, 2015), feliçment projectada el 8 de març, ens apropa a la solitud de dones treballadores en un mon governat per coses. Entre els llargmetratges canaris, About them (Rubén Señor Cruz, 2015), consta d’un seguit d’entrevistes a dones de diferents indrets per trencar prejudicis a base de viatjar pel món i demostrar-nos fins a quin punt compartim arreu cosmovisions similars. Mar de mármara (Pedro García, 2015) és una recerca poètica molt vinculada a l’illa i el mar que recorda Marie-Laure Truffot, dona del músic Camille Sant-Saëns repudiada després de la tràgica pèrdua de dos fills.

La presidenta del jurat oficial Jane Weiner ha presentat a més Ricky on Leacock (2012) i A camera that goes anywhere (2015), dos llargmetratges consagrats als pioners del “cinema vérité” i el “direct cinema”, i més en concret al seu mentor Richard Leacock (1921-2011). El documentalista anglès és un dels grans impulsors a finals dels cinquanta d’una revolució fílmica de petits magnetòfons i càmeres àgils “que passen per tot arreu” per conferir sense l’habitual sobreabundància de mitjans “la sensació d’ésser allà”. Comunista heterodox, molt reconegut a França, Leacock és autor d’una rica filmografia que casualment arrenca a la mateixa illa amb Canary Bananas (1935), prossegueix amb el gran mestre Robert Flaherty a Louisiana Story (1948), i presenta entre altres aproximacions a la URSS, les primàries de J.F. Kennedy, la lluita pels drets civils al sud dels EEUU, o una arriscada aproximació de doble sentit al Ku-klux-klan.

I finalment, coincidències de la vida, constatar les múltiples connexions del Festival amb Barcelona, a través de films i convidats d’aquesta ciutat, en especial dins la secció panorama. La extranjera (Miguel Ángel Blanca, 2015), collage iconoclasta sobre la invasió zombi turística, rodat lliurement l’estiu passat a partir d’un cert estat d’ànim, per oferir una visió crítica entorn la representació de la ciutat i la gestió de l’espai públic. Transeúntes (Luis Aller, 2015), treball forjat en dues dècades de rodatge i muntatge per càpsules, que amb una quantitat astronòmica de talls, més de sis mil, ofereix amb narrativa trencadora un seguit d’històries fragmentades i juxtaposades, de situacions socials i desigs frustrats, per atansar-nos al cor del caos. I com no L’accademia delle muse, darrer treball del cèlebre José Luis Guerín, ambientat a les classes de filologia de la Plaça Universitat de Barcelona.

Centenars de perspectives creades, protagonitzades i visionades per dones. Pel·lícules que observen, retraten i engendren vida, no objectes. Curiosament, en determinats casos, fetes des de o mirant a Barcelona. Podem agrair així a l’atzar tres dons “I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”, amb la poesia de Maria-Mercè Marçal, d’un festival de cinema únic, a contracorrent, celebrat a principis d’aquest nou març.


[bar group="860×106"]