“El missatge que volia transmetre l’acte era el d’aparcar el referèndum i continuar amb l’abaratiment de costos laborals” / “Foment ha posat en risc el seu lideratge indiscutit pel que fa a interlocució social”.
Punxada històrica dels dirigents patronals del Principat en el seu intent de convocar un acte de masses contra l’actual procés sobiranista a la CAC. Aquesta és la nítida lectura que es desprèn del serial protagonitzat per Foment del Treball per a convocar un acte empresarial. El primer intent fou el passat 18 d’octubre, i l’indret escollit fou el Palau Blaugrana. S’aplaçà, segons l’organització, per no interferir en la campanya electoral. Posteriorment, i després d’unes setmanes de silenci, s’anuncià que l’acte es celebraria el 14 de febrer al Palau de Congressos de Barcelona. Després de la polèmica interna al sí de les diverses agrupacions patronals, l’acte ha quedat pràcticament desarticulat, reduint-se a una convocatòria a la mateixa seu de Foment i sense algunes de les entitats de pes que firmaven la convocatòria original.
Sota el lema “Anem per feina”, Foment i altres patronals convocaven l’acte per a “reivindicar el paper central de l’empresariat en la sortida de la crisi”. La intenció, però, era transmetre dos missatges: calia anar més a fons amb les reformes estructurals per abaratir els costos laborals i calia negociar amb l’estat per a desencallar la situació política. Uns missatges que s’han anat concretant en els darrers dies en forma d’aposta per a recuperar la política tradicional de negociació autonomista amb l’estat. Aparcar el referèndum i prosseguir les reformes estructurals. En el segon punt hi havia un acord empresarial absolut, des del Cercle Català de Negocis fins a l’Institut de l’Empresa Familiar. Però el primer és el que ha fet esquerdar la unitat patronal.
Si fins ara sempre s’havia dit que la por a perdre el mercat espanyol impedia un pronunciament independentista de sectors de l’empresariat, ara sembla que aquesta por a veure’s esquitxat per la política juga en favor del procés d’autodeterminació. Independentment de les opcions personals de cadascú, l’acció de les agrupacions empresarials no s’ha tenyit de sobiranisme i ha mantingut, com a mínim, una prudent distància de l’escenari polític. El que realment hi ha hagut ha estat una negativa de molts empresaris a ser arrossegats a l’arena política per a donar suport explícit a una opció cada cop més allunyada del centre polític. I aquí és on probablement Foment l’ha vessat i el seu nucli dirigent ha posat en risc un lideratge, indiscutit entre tot l’empresariat pel que fa a la interlocució social, però no pel que fa a la presa d’opció política. El sobiranisme explícit continua essent patrimoni exclusiu de grups minoritaris com el CCN, però bona part de l’empresariat està a l’aguait per veure cap a on es decanta la situació política.
Un escenari canviant
L’escenari en el qual es començà a gestar aquesta mobilització empresarial ha canviat i això ha desdibuixat la seva estratègia inicial. Es gestà durant l’escalada sobiranista del passat estiu que culminà amb la mobilització de l’Onze de Setembre. El seu objectiu: reforçar la via seguida des de 2010 pel govern autonòmic. Això es produïa enmig de la creixent protesta ciutadana contra la política de retallades i d’una ofensiva sense precedents contra l’autonomia de la Generalitat. Juliol fou el mes en que els homes de negre començaren a visitar la plaça de Sant Jaume, fet que desembocaria en el rescat encobert del FLA. I també fou el mes en que des de sectors cada vegada més importants de CDC es reclamava a Mas un acte de desobediència i ruptura amb l’estat davant l’escanyament a què aquest sotmetia les finances autonòmiques. És en aquest context d’incertesa que la proposta de mantenir l’aposta de 2010 es perfilava com el full de ruta més adient per als interessos dels sectors conservadors i regionalistes.
I aleshores arribà el milió i mig de l’Onze de Setembre i la política autonòmica patí un sotrac. Convergència decidí intentar encapçalar la reivindicació per evitar que la reivindicació li passés pel damunt. Una oportunitat magnífica per a intentar perpetuar-se al poder, estalviar-se la factura de les retallades i instaurar una nova frontera ideològica en la reivindicació autonomista. El resultat -més sobiranisme, menys Convergència-, se situava fora d’allò esperat i obria una perspectiva que encara s’ha accelerat més amb l’exposició pública de la putrefacció de les estructures polítiques. La possibilitat d’articular un front antisobiranista s’ha vist frenada per la crisi política del PSOE, el descrèdit absolut de Duran i Lleida i la pròpia incapacitat del PP de presentar cap iniciativa audaç respecte la qüestió catalana sense contravenir el seu nacionalisme espanyol. El fracàs de l’articulació d’un front de la por empresarial pot haver suposat haver cremat un cartutxo que molts des dels centres de poder de l’estat creien quasi infal·lible.
Qui són les patronals catalanes?
“Josep Piqué és considerat per a molts l’esperança blanca del front antisobiranista”
Foment del Treball és la patronal històrica del Principat. Per contra del que sovint es pensa, no és la patronal només dels grans empresaris, sinó que la seva estructura -que permet afiliacions individuals i col·lectives-, dóna cabuda a les associacions d’empresaris comarcals o sectorials d’arreu de Catalunya. Així, d’una forma més o menys directa, Foment -dirigida per les grans famílies industrials del país-, es fa també amb la representació de desenes de milers de petits empresaris o autònoms. Un exemple d’aquestes agrupacions sectorials serien FEPIME, que competeix pel mateix espai que la PIMEC, i l’AIJEC, que agrupa als alabats “joves emprenedors” del camp de la tecnologia com Pau Garcia-Milà o Marc Bonavia. Ambdues organitzacions també han figurat fins a darrera hora en la nòmina de convocants del 14F.
La intervenció en política de Foment no és pas nova. Del suport incondicional a la dictadura, i després dels fracassos dels intents d’articular una dreta postfranquista a la catalana, el seu president Alfred Molinas beneí el 1980 el pujolisme cridant a votar contra el perill d’un front popular -en aquells moments representat pel PSUC i el PSC-. La benedicció anà acompanyada de 300 milions d’euros en ajudes a la campanya electoral dels partits conservadors a Catalunya. Posteriorment, el 2011, el president de Foment Joan Rosell aconseguia la presidència de la patronal espanyola, una poltrona llargament perseguida per l’empresariat català. El seu lloc l’ocupà qui sembla que pagarà els plats trencats del fiasco del 14F, Joaquim Gay de Montellá i Ferrer-Vidal, rebesnét d’un altre president de Foment, provinent de l’empresa familiar i amb cadira al consell d’administració d’Abertis.
Juntament amb Foment, hi havia altres dues grans patronals que convocaven l’acte i que se n’han desdit davant la polseguera que ha aixecat: la Cambra de Comerç i PIMEC.
PIMEC és una associació que aplega la petita i mitjana empresa. Va rebre el seu impuls principal el 1997 de la mà del convergent Agustí Contijoch, qui en va estendre l’àmbit a tot Catalunya. Desvinculada de Foment des de finals dels noranta, actualment es troba en procés de negociació per a la seva reincorporació. El malestar derivat de l’acte del 14F, que ha portat a PIMEC a desmarcar-se de la seva convocatòria, pot afectar el procés d’integració a Foment.
La Cambra de Comerç, pel seu caràcter de corporació pública d’obligada vinculació per a totes les empreses que operen a la demarcació de Barcelona, era un dels principals actius de la convocatòria. Va ser també, però, l’espai on va esclatar la polèmica sobre la conveniència o no de convocar a un acte al que se li veien les segones intencions. El seu president, Miquel Valls, no va poder fer front a la revolta interna de part de la seva junta directiva. Que les coses es moguessin a la Cambra va facilitar les veus discordants per a exposar els dubtes dins la resta d’agrupacions. Altrament, hagués estat difícil que es trenquessin els principis jeràrquics d’obediència deguda imperants en el món patronal.
Menció a banda mereix el Cercle d’Economia. Tot i que no és una associació patronal, sí que exerceix una gran influència i se la considera una de les veus orgàniques més autoritzades de la burgesia barcelonina. Actualment està presidit per Josep Piqué, a qui molts consideren l’esperança blanca per liderar un front antisobiranista que permeti reconquerir la centralitat política per al moderantisme regionalista.
Rebuig de l’esquerra independentista a l’acte empresarial
Des de l’esquerra independentista, CUP, COS, Endavant, Arran i SEPC, a meś d’altres organitzacions sindicals i socials han convocat una concentració de rebuig a l’acte el mateix dia amb el lema: “Plena sobirania davant la dictadura de la banca i la patronal. Independència per canviar-ho TOT!”.
