Els mitjans ens diuen que la “crisi” econòmica s’ha acabat i que l’economia mundial torna a estar al seu mode normal de creixement i de beneficis. El 30 de desembre, Le Monde resumí aquest estat d’ànim amb un dels seus titulars brillants habituals. “Els Estats Units volen creure en una millora en l’economia”. Exactament, “volen creure-ho”, i no només la gent als Estats Units. Però és així?
En primer lloc, tal i com he estat dient repetidament, no estem en una recessió, sinó en una depressió. Molts economistes tendeixen a tenir definicions formals d’aquests termes, basats principalment en els preus creixents en els mercats de reserves. Usen aquests criteris per demostrar el creixement i els beneficis. I els polítics al poder són feliços d’explotar aquest despropòsit. Però ni el creixement ni els beneficis són les mesures apropiades. Sempre hi ha qui està fent beneficis, fins i tot en els pitjors moments. La qüestió és quanta gent i quina gent?
En els “bons” temps, la majoria veu millores en la seva situació material, fins i tot si hi ha diferències considerables entre aquells que estan a dalt i els que estan a baix de l’escala econòmica. Una marea a l’alça aixeca tots els vaixells, com diu la dita, o almenys la majoria.
Però quan l’economia mundial s’estanca, com ho ha estat des dels anys setanta, passen moltes coses. El nombre de gent que no té un treball remunerat i que perceben uns ingressos mínims creix considerablement. I com això és així, els estats intenten exportar l’atur els uns als altres. A més, els polítics tendeixen a intentar privar d’ingressos tant els més grans que ja s’han retirat com els més joves, que encara no estan en edat de treballar, amb l’objectiu de calmar els seus votants, en les edats de treballar més habituals.
Vet aquí perquè, valorant la situació país per país, n’hi ha que sempre es troben en una situació que té millor aspecte que els altres. Però aquells països que tenen millor aspecte tendeixen a canviar amb certa rapidesa, tal i com ha estat passant els últims quaranta anys.
A més, a mesura que l’estancament continua, el panorama negatiu es fa més gran, i és quan els mitjans de comunicació comencen a parlar de “crisi” i els polítics busquen solucions ràpides. Fan una crida a la “austeritat”, cosa que significa retallar encara més les pensions, l’educació i la cura dels nens. Devaluen les seves monedes, si poden, per tal de reduir momentàniament les seves taxes d’atur a costa de les taxes d’ocupació d’un altre país.
Vegem el problema de les pensions públiques. Un petit poble a Alabama esgotà els seus fons de pensions el 2009. Es va declarar en fallida i va deixar de pagar les seves pensions, tot violant la llei estatal que l’obliga a fer-ho. Tal i com The New York Times va comentar: “No es tracta només dels pensionistes que pateixen quan un fons de pensions s’esgota. Si una ciutat mira de seguir la llei i pagar els seus pensionistes amb els diners del seu pressupost de funcionament anual, probablement haurà d’adoptar grans augments d’impostos, o fer grans retallades de serveis, per aconseguir els diners. Els actuals treballadors de la ciutat podrien acabar pagant uns plans de pensions que després no cobraran quan es jubilin.”
Però aquest és el problema que s’acosta per a tots els estats dels EUA, els quals, per llei, han de tenir pressupostos equilibrats, cosa que significa que no poden recórrer a l’endeutament per satisfer les actuals necessitats pressupostàries. I hi ha un problema paral·lel per a tots els estats de la zona euro que no poden devaluar les seves monedes amb la finalitat de satisfer les seves necessitats pressupostàries, la qual cosa ha suposat que la seva capacitat d’endeutament hagi conduït a costos insostenibles i exorbitants.
Però vostè es podria preguntar, què passa amb els països on es diu que l’economia està en “alça”, com Alemanya i particularment, dins d’Alemanya, Baviera – anomenada per alguns “el planeta dels feliços”. Per què aleshores els bavaresos “senten un malestar” i semblen “apagats i no gaire segurs sobre la seva salut econòmica”? El New York Times assenyala que “(a Baviera) hi ha la visió que la bona fortuna d’Alemanya… es va construir a expenses dels treballadors, que durant l’última dècada han sacrificat salaris i prestacions socials per fer els seus caps més competitius… De fet, part de la prosperitat ve de la gent que no està rebent la seguretat social que hauria de tenir.”
Bé, doncs, almenys tenim el bon exemple de les “economies emergents” que han mostrat un creixement sostingut durant els últims anys – especialment en els països BRIC. Vegem de nou. El Govern xinès està molt preocupat per les pràctiques creditícies dels bancs xinesos, que semblen ser una bombolla, que condueix a l’amenaça de la inflació. Un dels resultats és el fort augment dels acomiadaments en un país on la xarxa de protecció per als desocupats sembla haver desaparegut. Mentrestant, la nova presidenta del Brasil, Dilma Rousseff, sembla preocupada per la “sobrevaloració” de la moneda brasilera enmig del que ella veu com la deflació de les monedes americana i xinesa que, en conjunt, posen en perill la capacitat de les exportacions brasileres per ser competitives. I els governs de Rússia, la Índia i Sud-àfrica estan orientades al descontentament sord d’una gran part de la seva població, que semblava haver escapat als beneficis del suposat creixement econòmic.
Finalment, i no és menys important, hi ha els forts augments en els preus de l’energia, els aliments i l’aigua. És el resultat d’una combinació de creixement demogràfic mundial i d’augment dels percentatges de persones que en demanen l’accés. Això augura una lluita per aquests béns bàsics, lluita que podria resultar mortal. Hi ha dos resultats possibles. Un d’ells és que un gran nombre de persones reduirà el nivell de la seva demanda – fet molt poc probable. La segona és que la letalitat de la lluita resulti en la reducció de la població mundial i que això redueixi l’escassetat -una solució maltusiana més desagradable.
A mesura que entrem a la segona dècada del segle XXI, sembla improbable que el 2020 hàgim de mirar enrere cap a aquesta dècada com una en la qual la “crisi” va ser relegada a un record històric. No és molt útil el “voler creure” en una perspectiva que sembla remota. No ajuda per intentar esbrinar allò que hi hauríem de fer.