L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) exhibeix des del febrer passat una exposició composta per una tria de treballs de dos artistes que han denunciat la brutalitat de la guerra i el bel·licisme inherent al sistema capitalista mitjançant l’ús de fotomuntatges. Tristes armes. Josep Renau i Martha Rosler davant la guerra fa dialogar les obres de tots dos creadors que giren al voltant de les guerres, els interessos que les mouen i els seus efectes. La mostra, el comissari de la qual és Juan Vicente Aliaga, es podrà visitar fins al 5 de juliol.
El treball de Renau (València, 1907 – Berlín Oriental, 1982) escollit per a la mostra està dividit en tres etapes. La primera és la de la dècada de 1930, en què la seua militància comunista es va traduir en un compromís artístic i polític tant en temps de la II República com durant la guerra del 36. En 1932 la revista Orto va publicar el seu gravat Hitler, el nou messies del capitalisme: hi apareix una esvàstica formada per marcs alemanys. En 1936 va ser nomenat director general de Belles Arts.
D’aquest període són cartells com El comissari, nervi del nostre exèrcit popular o Camperol, defensa amb les armes el govern que et donà la terra, a favor del decret del 7 d’octubre de 1936, mitjançat el qual s’expropiaren les terres dels col·laboradors amb l’aixecament feixista.
Després de la derrota, Renau es va exiliar a Mèxic, on va començar la que possiblement siga la seua sèrie de fotomuntatges més coneguda, American Way of Life, una crítica ferotge del consumisme i de l’ús de la guerra per part del capitalisme en què fa servir elements de la cultura de masses com el llenguatge publicitari. Aquest és el segon bloc en què la mostra divideix el treball del valencià.
Són els Estats Units i el seu imperialisme el principal blanc de la denúncia: Hiroshima, Cuba, Vietnam, la cacera de bruixes o la bomba atòmica seran alguns del temes tractats en aquesta sèrie. D’aquest conjunt és el fotomuntatge Pax Americana (1962), en què l’Estàtua de la Llibertat té una calavera per rostre i en lloc d’una torxa a la mà porta un míssil.
Renau va abandonar Mèxic i es va traslladar a la República Democràtica Alemanya en 1958, on residiria fins la seua mort. Al Berlín comunista va seguir treballant en els seus fotomuntatges de denúncia anticapitalista i antiimperialista, com és el cas, per exemple, de Les femelles no han de lluitar (1972), en què es contraposa una dona que sembla una guerrillera vietnamita a una altra que podria ser una miss; un soldat agafa amb una mà els cabells de la lluitadora, mentre amb l’altre braç envolta la dona objecte. Al fons crema una aldea.
Rosler: la guerra entra a la llar
Pel que fa a Martha Rosler (Brooklyn, Nova York, 1943) una part dels fotomuntatges exhibits a l’IVAM pertanyen a la sèrie House Beautiful. Bringing the War Home (1967-1972). La denúncia de la guerra del Vietnam s’enllaça amb la qüestió de gènere en unes peces que porten a la llar burgesa nord-americana, espai reservat a la dona, els horrors de la guerra: ferits al saló, soldats al jardí, vistes a la destrucció. Les imatges de l’interior de les cases, extretes de revistes, contrasten d’una manera mol crua amb les fotografies bèl·liques.
Aquesta tècnica creativa ha tornat a ser utilitzada per l’artista i activista a principis del segle XXI, arran de la invasió i ocupació per part de l’exèrcit del seu país de l’Afganistan i l’Iraq. En aquesta etapa soldats amb extremitats amputades passegen per les cases nord-americanes, les humiliacions de la presó d’Abu Ghraib es repeteixen en una cuina, la gent es fa fotografies amb el llançament de coets de fons…
La denúncia que féu Renau continua vigent, com ho demostra el treball de Rosler. Les obres de tots dos interactuen a l’IVAM i ens recorden que expressions com “guerra imperialista” no són cap anacronisme; quan ens van dir que la història havia acabat, el capitalisme seguia allí.
Homenatge a Miguel Hernández
El títol de l’exposició prové d’un poema de l’oriolà Miguel Hernández, qui va morir en 1942 a la presó d’Alacant. Aquesta peça pertany a l’obra Cancionero y romancero de ausencias: 1938-1941, publicat a Buenos Aires en 1958:
Tristes guerras
si no es amor la empresa.
Tristes. Tristes.
Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes. Tristes.
Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes. Tristes.
