Crec que és periodísticament més contundent en aquest cas deixar el titular nu. Però si haguera d’escollir cap subtítol, aquest seria, sense cap mena de dubte, “La cultura que es compra i que es ven”.
No vull entrar en definicions fútils sobre el concepte de cultura, que podrien generar debats inacabables. Però és evident a hores d’ara que l’únic llenguatge cultural que entén i proclama desacomplexadament tanta ignominiosa institució és el dels euros, els dòlars i les putes lliures esterlines. El tot per la pasta, vaja.
És curiós com una organització que té més de cent anys d’història en el quasi absolut anonimat, ha passat a convertir-se en els últims anys en tot un grup de pressió amb capacitat per condicionar governs. Clar que amb la caixa plena de milions fàcils és més gratificant mantenir la boca tancada. Ara que per fi l’era digital és un fet consumat i la transmissió de dades a gran velocitat un misteri resolt, les indústries culturals tradicionals han hagut de tancar la paradeta o bé adaptar-se als nous temps. I un procés d’adaptació sempre comporta pèrdues. És per això que el que fins ara havia estat una colla d’amics multimilionaris sense més importància en la pràctica, ara és una plataforma mediàtica mitjançant la qual indústries, governs i elits de diversa procedència reclamen el seu dret a seguir cobrant-nos fins l’aire que respirem.
L’últim escenari d’aquest indignant teatre pseudodemocràtic (mai millor dit) ha estat Fuente Obejuna, el poble cordovès que va protagonitzar un alçament contra la tirania del seu senyor feudal en l’obra homònima del dramaturg castellà del segle XVII Lope de Vega. Fa uns anys, l’ajuntament d’aquest poble va decidir que de tant en tant els veïns representarien públicament l’obra que els va fer coneguts arreu de la península. Ara la SGAE els ha denunciat i els reclama 32.000 euros, dels quals 20.000 són per haver celebrat berbenes on s’interpretaren cançons amb drets, i la resta en concepte tots els anys que han representat el que ells consideren que és una ‘adaptació’ de Fuenteovejuna i no l’obra original, com és evident, de domini públic. L’autor de l’adaptació, veí del poble, es mostra indignat: “En tot cas, és una adaptació meua, i jo no sóc de la SGAE”.
Però això no és més que una anècdota en un llarg camí ple d’abusos generalitzats i avarícia infinita. Primer va ser el cànon digital, tan injust com destrellatat, després -imagine que a mode d’agraïment- vam haver de veure destacats membres de la SGAE fent campanya per Zapatero el 2004, més tard el Govern va llançar una campanya que criminalitzava les descàrregues P2P, i finalment va eixir a la llum la notícia que aquesta organització havia posat inspectors en banquets de noces perquè en aquest tipus de celebracions s’acostuma a “reproduir cançons amb drets d’autor”. El ‘cànon a dos veus’ entre Govern i SGAE no deixen cap dubte: al Palau Longoria, seu d’aquests últims a Madrid, fa temps que es feliciten per haver sabut reconduir el negoci.
