Galícia és una nacionalitat i, com a tal, fou reconeguda a Berna pel IX Congrés de les Minories Nacionals Europees, adscrit a la Societat de les Nacions. També està reconeguda per la Tercera Internacional com a nació oprimida.
Un cop acabada la Gran Guerra, pren forma entre els vencedors, en el marc de les negociacions de Versalles, la proposta de crear una Lliga Internacional que tingués un paper arbitral davant possibles guerres futures.
La Societat de Nacions va ser un dels punts dissenyats pel president de la República nord-americana, T.W. Wilson. Incorporada al Tractat de Versalles, pretenia instituir un organisme en el que tinguessin cabuda totes les veus de les grans i petites nacions. El fet de reconèixer entitats i comunitats minoritàries, que no tenien reconeixement en els propis estats, produïa particular expectativa, no tant sols en els països bàltics i del centre d’Europa, per al què fou dissenyada, sinó també entre les nacions negades d’Irlanda i Catalunya. El catalanisme enceta, aleshores, una campanya, fent-se eco de la constitució de la Societat, l’any 1919.
Entre 1918 i 1923, el galleguisme desplega un ampli programa polític i propagandístic amb estretes relacions amb el catalanisme, el republicanisme portuguès i el nacionalisme irlandès. Posteriorment, arran de conflictes interns, l’activitat política s’anirà reduint i, un cop imposada la dictadura de Primo de Rivera, el moviment es va refugiar en el treball cultural.
La proclamació de la II República troba un nacionalisme gallec dividit. Bona part dels seus antics actius estaven vinculats al republicanisme, fruit del que naixeria en 1929 la ORGA (Organización Republicana Gallega Autónoma), que va tenir un gran resultat electoral en les Constituents de 1931, encara que la seva massa de diputats acabaria repartida, durant el primer cicle republicà, en els grans grups de la Càmera.
Un Partit Galleguista unificat només serà possible el desembre de 1931, finalitzat ja el procés constituent. El procés d’organització, filiació i recuperació de figures galleguistes, militants en altres partits o deslligats, encara estava en camí el 1936.
Els contactes amb el nacionalisme basc i català, donarien com a fruit el Pacte GALEUSCA (1923, reactivat el 1933), signat entre les principals organitzacions polítiques nacionals de Galícia, Euskadi i Catalunya. El seu objectiu polític era el suport mutu ens els processos autonòmics basc i gallec, així com contribuir per signar l’autonomia catalana.
El Congrés de les Minories Nacionals, lligat a la Societat de Nacions, venia realitzant, des de 1925, reunions anuals per a reivindicar el dret a l’administració pròpia i al lliure desenvolupament cultural de les nacions sense estat i de les minories nacionals d’Europa. Encara que rebutjava la modificació de fronteres polítiques existents, reclamava drets i sistemes electorals que permetessin representació parlamentaria a les minories.
Per a ingressar en el Congrés “la part sol·licitant havia de mostrar proves o manifestacions que evidenciaren la seva existència mitjançant signes exteriors demostratius d’una vida col·lectiva amb caràcter durador”. Plácido Ramón Castro, secretari de relacions internacionals del Partido Galleguista va ser l’encarregat de presentar la candidatura. Finalment Galícia va ingressar en l’assemblea, ajudada per bascos i catalans, en el IX Congrés celebrat a Berna l’any 1933.
(Foto: Plácido Castro del Río, delegat gallec al congrés, al costat de delegats britànics.)
