En època molt llunyana, quan es definien d’esquerres les persones i organitzacions que volien canviar el món en un sentit més just, igualitari i fraternal, hi havia l’estrany – i tanmateix difós – costum d’emprar conceptes de significat definit i entès per (gairebé) tothom.
Val a dir que era un món on els esbirros a sou del capital i de la reacció més casposa no feien manifestacions cantant “Bella Ciao”, on els espanyols de bé disposats a esbatussar, censurar, empresonar i matar per la unitat de la pàtria no acusaven de “nacionalista” als veïns, on la gent que es manifestava amb joves tatuats amb esvàstiques no acusava de “nazi” els antifeixistes, on els policies que torturaven i trencaven caps no titllaven de “violentes” persones grans que volien votar, on la monarquia borbònica havia estat imposada per Franco i qualsevol que hagués dit que encarnava els valors republicans hauria suscitat hilaritat i escarni.
En aquell mon hi havia doncs paraules que permetien definir comportaments, actuacions i posicionaments polítics complexos. Una d’aquestes era “garantisme” vocable que t’evitava haver d’estar cada cop mitja hora explicant als interlocutors, fossin advocats dels col·lectius antirepressius, fossin membres de la pròpia assemblea, la diferència substancial que hi ha entre rebre i fer regals per Nadal i creure que els porten Papà Noel o altres personatges d’altruisme desaforat. És a dir entre considerar el marc jurídic i institucional establert com la realitat en què ens ha tocat lluitar o com un sistema imperfecte però que podem perfeccionar.
Era un dels aspectes que enfrontaven “revolucionaris” i “reformistes” (altres conceptes en desús, encara que ajudarien molt a entendre coses).
Després de més de mig segle d’aplicació a Europa occidental de les polítiques socialdemocràtiques i keynesianes per part de multitud de governs progressistes en gairebé tots els països del nostre entorn els resultats salten a la vista: triomf inapel·lable del capitalisme més salvatge. I tanmateix els reformistes d’avui (a qui ja no passa pel cap parlar d’abolició de la propietat privada i d’anticapitalisme) segueixen impertèrrits escampant discursos de legitimació de l’existent.
I una de les maneres que tenen per fer-ho (legitimar, voluntàriament o no, el sistema) consisteix justament en definir els atropellaments a les nostres llibertats i dignitats – perpetrats per estats i capital via policies, jutjats, presons o eines encara més expeditives – com a abusos, o violacions de les regles del joc democràtic. Abusos i excessos que cal esmenar i corregir acudint als mecanismes que ofereix el sistema mateix.
Legitimen el sistema perquè, en centrar el discurs i la denuncia en pràctiques i situacions definides “anòmales” per una banda reforcen el relat dominant (“no és un sistema perfecte però el millor dels sistemes possibles”) i per l’altra desmobilitzen i confonen ja que difuminen tant les figures de l’enemic com la mateixa idea de lluita (de classe o social).
A l’actualitat, entre la majoria dels moviments socials – i ja no parlem dels partits que s’autoanomenen progressistes o d’esquerres -, aquesta posició s’ha assimilat i integrat com l’única possible. Parlar de la repressió de la dissidència i del control social com d’elements estructurals i necessaris per al manteniment i reproducció del sistema és considerat gairebé de mal gust. En tot cas inapropiat per “extremista”.
I tanmateix aquesta és l’única lectura capaç d’explicar fenomens que susciten indignació i escàndol, com la sistemàtica impunitat policial que no és cap assumpte de “pomes podrides”, si no la simple condició necessària per assegurar l’eficàcia i eficiència dels cossos armats de l’estat en les seves tasques de neutralització dels enemics de l’ordre establert.
Molts esperits nobles s’exclamen i diuen que cada cop més se’ns aplica el dret penal de l’enemic, quan sortim al carrer per protestar. És cert, cada cop que la protesta assoleix llindars d’eficàcia ens tracten com a enemics que cal derrotar, desarmar. Però potser va essent hora que, enlloc d’exclamar-nos, constatem l’evidència: ho fan perquè SOM el seu enemic. Ergo: a veure si ens recordem que “ells” són el nostre.
I quan, un cop “derrotados y cautivos”, hem de defensar-nos en els seus tribunals fem-ho reivindicant la nostra condició de presoneres de guerra social.
En definitiva: la lluita dels “garantistes” que consisteix en voler fer respectar principis i drets fonamentals recollits a constitucions i codis diversos s’inscriu de ple en la creença (explícita o implícita) de la reformabilitat del sistema. Una creença que té molt de funcional a la perpetuació de l’ordre establert i res de potencial de desestabilització del mateix. Si volem canviar de debò l’estat de coses comencem per acabar amb aquests marcs mentals que no ens permeten veure ni pensar més enllà del barrots de la gàbia.
