[bar group="860×106"]

Garoña, la reobertura d’un antic debat sobre l’energia nuclear

En les darreres setmanes, hem assistit a la represa d’un debat antic sobre els avantatges i desavantatges de l’energia nuclear. Hem pogut observar com els mitjans de comunicació han tingut una postura clara apostant per la defensa ferma d’aquesta energia i que possiblement es relaciona amb el procés de privatització que es dugué a terme a mitjan anys noranta i que actualment interconnecta, de manera més o menys directa, les empreses del sector energètic amb el de la comunicació.

En els últims dies s’han tornat a reobrir debats al voltant de les conseqüències que té aquesta energia i del seu impacte ambiental tant per a la salut de les persones com per a l’entorn en el qual es troben aquests reactors. Mentre es parla de la necessitat del tancament de determinades centrals, com ha sigut actualment el cas de Garoña, pel seu problemàtic funcionament, s’aproven moratòries legals per tal d’allargar la seva vida útil.

Però així i tot, malgrat que el debat es va centrar a Garoña, a l’Estat espanyol, existeixen actualment 8 centrals nuclears en funcionament (4 d’elles als Països Catalans). La central nuclear José Cabrera (Guadalajara), que forma, juntament amb les de Santa María de Garoña (Burgos, 1971) el grup de les centrals anomenades de primera generació. Les de segona generació: Almaraz I i Almaraz II (Càceres, 1981 i 1983), Ascó I i Ascó II (la Ribera d’Ebre, 1983 i 1985) i Cofrents (la Vall de Cofrents, 1984). Finalment, les de tercera generació serien Vandellós II (el Baix Camp, 1987) i Trillo (Guadalajara, 1988).

El debat no es limita a l’Estat espanyol, ja que al Parlament europeu s’ha apostat per la producció d’energia nuclear a causa de la seua suposada rendibilitat econòmica. Aquestes mesures s’han adoptat per pressions de països pronuclears, dels quals destaca per damunt de tot l’Estat francès, tot i que d’altres s’han posicionat en contra de l’ús d’aquesta font d’energia. De la mateixa manera que la Unió Europea molts països a nivell mundial aposten per la mateixa línia com és el cas de la Xina, el Japó o Rússia.

Fins ara, aquest tipus d’energia junt a les energies tradicionals com el carbó o el petroli són les úniques que han estat considerades com energies eficients deixant de banda possibles alternatives energètiques com les renovables, que s’han catalogat com a energies cares i poc rendibles. S’afirma que l’Estat espanyol és un país amb dèficit d’energia i que per tant necessita el seu recolzament, mentre que la realitat és que des l’any 2004, i en contra de la propaganda governamental i del lobby nuclear, els intercanvis internacionals d’electricitat del sistema elèctric espanyol registren una balança comercial positiva. El 2008 i per cinquè any consecutiu l’Estat espanyol va exportar més energia de la que va importar (dades que es poden contrastar a la Red Eléctrica de España (REE) a la web del Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme).

Paradoxalment la clau d’aquest superàvit energètic es deu, en part, al progressiu augment de les energies renovables en els darrers anys. De fet, el desembre de 2008 es va arribar el valor màxim de demanda de potència mitja horària amb 42.961 MW, i va ser subministrat principalment per energies renovables: el 18% d’eòlica, el 13 % d’hidràulica, un 11 % de la resta del Règim Especial (altres renovables i cogeneració), i un 27 % per tèrmiques de cicle combinat, 16 % carbó, 14 % per nuclear i el 1 % per fuel/gas.

Ja el 2007, les energies renovables van aportar a l’Estat espanyol un 23% del total de l’electricitat generada (un 3% més que totes les centrals nuclears juntes). La contribució de les renovables va anar de 62.081 Gwh, un 9,61% (5.969 GWh) superior a la de l’any anterior. Durant l’any 2008 la producció de la central de Garoña va ser de 4.020, 91 GWh, que és una quantitat irrisòria si tenim en compte per exemple que l’exportació neta d’electricitat va anar de 11.221 GWh, o remuntant-nos a l’any 2006 simplement l’increment de la producció d’electricitat renovable va suposar quasi el doble de l’aportació anual de Garoña.

Aquestes dades no fan més que demostrar que les renovables poden competir amb altres energies i que de fet ja ho estan fent. Si bé és veritat que necessiten una implantació major i un estudi més exhaustiu sobre el seu impacte ambiental a diferents nivells, pel fet que són energies prou jòvens. També s’ha de dir que aquesta decisió no es podrà donar sense el recolzament per part dels governs i apostant per una inversió forta i veritable en investigació més desenvolupament tecnològic.

 

>> OPINIÓ

Radioactivitat: Risc Global

[XIMO GUILLEM-LLOBAT, VALÈNCIA]

Quan el 1898 Marie Curie encunyà el terme radioactivitat, ningú no podia imaginar els perills que desencadenaria aquell procés tan prometedor. No fou fins a alguns anys després quan començaren a alçar-se les primeres veus d’alarma. El primer avís seriós en relació amb els efectes nocius de la radioactivitat succeïren abans de la 1a Guerra Mundial. Fou concretament a l’Institut del Radi de Londres on es moriren diversos operaris. Unes morts que es van relacionar amb l’ús de matèries radioactives.
Ja a partir de 1925 començaren a celebrar-se una sèrie de reunions internacionals que durien a la constitució de diverses comissions per a l’estudi i la regulació dels efectes nocius de la radioactivitat. Aquelles comissions, però, abordarien la qüestió com un problema de salut laboral. Ara bé, després de la II Guerra Mundial, amb la proliferació dels usos militars i civils de la radioactivitat, passà de constituir un problema local lligat a la salut laboral a constituir un dels primers riscs globals que ha estat extensament abordat com a tal. De fet, en la nova societat del risc nascuda en la segona meitat del segle XX la regulació de la radioactivitat ha constituït un model per a la gestió dels cada cop majors riscs globals (canvi climàtic, transgènics, vaques boges, etc.).
L’estudi de l’evolució de les regulacions globals per al control de la radioactivitat també constitueix tot un model per entendre les limitacions i motivacions d’aquest tipus de regulacions. Estudis recents han mostrat la forta influència de factors econòmics i geostratègics en la gestió d’aquells riscs.
En el cas de la radioactivitat, la forta presència d’industrials i representants polítics en les comissions creades abans de 1955 ja predisposava a estudis esbiaixats. Tanmateix, la posterior creació de comissions íntegrament constituïdes per científics tampoc no va assegurar l’adopció de criteris molt més objectius. Aquells científics, en participar en qualitat de representants d’un o altre estat, hagueren de fer compatibles els seus estudis amb la seua responsabilitat amb els interessos de l’estat al qual representaven.
D’altra banda, els científics hagueren d’anar amb compte de no limitar els interessos de la comunitat de professionals a la qual pertanyien. Pocs incompliren aquesta última responsabilitat i els que ho feren, com Karl Morgan, trobaren per resposta l’ostracisme més absolut. Després d’uns 15 anys involucrat en les principals comissions internacionals per a la regulació de la radioactivat, Morgan va criticar una nova generació de reactors nuclears i va poder constatar els límits de la seua contribució com expert nuclear. L’objectivitat, racionalitat i independència del coneixement expert quedava un cop més en qüestió.


[bar group="860×106"]