>> Entrevista a Maria del Mar Fernández, en vaga de fam contra el bloqueig i l’ocupació a Palestina
Quan llegiu aquesta entrevista, la Maria del Mar Fernández ja haurà acabat els sis dies de vaga de fam que ha fet. No ho fa sola, se segueix en 30 punts més del món. En cada punt, es fan relleus. Es va començar a Egipte quan el govern de Mubarak va decidir no permetre la marxa internacional convocada contra el bloqueig de Gaza i l’ocupació. Del grup de catalanes i catalans, la va començar Teresa Sala, l’han continuada primer la Maria del Mar i després en Martí Olivella, i fins al dia 17 encara hi haurà més relleus.
Com va començar la vaga de fam?
La va iniciar a Egipte el 28 de desembre Heidy Epstein, una jueva de 85 anys que va poder escapar de l’Holocaust. Fins a 1.400 persones de més de 30 països havíem viatjat fins a El Caire per participar a una marxa internacional que volia trencar el bloqueig que pateix Gaza travessant la frontera per Egipte. Però el govern de Mubarak ens ho va prohibir, i és per això que, primer Epstein va començar la vaga de fam.
En aquests moments, però, ja sou 30 persones fent-la.
Sí. Poc després que Heidy la comencés, una de les catalanes que érem allà, Teresa Sala, em va dir que s’hi volia unir. Jo li vaig preguntar: n’estàs segura? I ella va dir que del tot. Quan anava a unir-s’hi, vam saber que 16 persones més també la volien fer.
Però el govern egipci no va accedir a la reivindicació que feien de poder creuar la frontera. Per què va continuar la vaga de fam?
Efectivament, aviat vam veure que el govern egipci no accediria a permetre que els 1.400 activistes creuéssim la frontera malgrat la vaga de fam, però vam decidir continuar-la fins al 17 de gener, que és quan fa un any que l’exèrcit israelià va aturar els bombardejos sobre Gaza. L’objectiu de la vaga de fam fins al 17 de gener és, doncs, de dol pels 1.400 palestins que van morir en l’atac a Gaza però també una acció per reclamar la fi del setge sobre aquest territori.
Deies que el govern egipci no us va permetre creuar la frontera, però alguns activistes sí que van poder entrar a Gaza. Què va succeir?
Un dels grups nord-americans implicats en la marxa, Code Pink, va demanar la mediació de la dona del president egipci. En aquell moment el govern de Mubarak es trobava en una situació molt difícil: amb 1.400 activistes internacionals que volien creuar la frontera. L’intent de Code Pink de trobar una solució la va aprofitar Mubarak i va dir que autoritzava 100 persones que considerava que eren de debò no violentes. És a dir, que ens estava demonitzant a la resta.
Quina reacció vau tenir els altres activistes?
La majoria vam rebutjar la proposta, perquè havíem anat fins a Egipte per entrar-hi tots 1.400, i sinó pensàvem que no havia d’entrar-hi ningú. Jo no ho hagués fet mai això que va fer Code Pink, però considero que cadascú és lliure de fer el que vulgui. Tot i això, es van trobar que no podien omplir els autocars que els havien de traslladar a Gaza perquè només s’hi havien apuntat 40 persones. Per exemple, un dels noms que Mubarak va autoritzar és el de Heidy Epstein, però ella va dir que no entraria a aquest joc, ja que considerava que era un caramel enverinat per dividir el moviment i per netejar-se la cara.
Alguna gent, però va acceptar.
Sí. Finalment, com que només hi van accedir 40 de les 100 persones autoritzades, el govern va dir que, fins a 100 persones, hi podia anar qui volgués. I només se n’hi van apuntar 15 més, la majoria periodistes i també alguns palestins que feia molts anys que no veien els seus familiars de la franja. Tot i això, recordo un noi palestí que ja era a dalt de l’autocar, que va trucar al seu pare que viu dins de Gaza per explicar-li la situació, i el pare li va dir que baixés immediatament de l’autocar, que no podia fer el joc a Mubarak. Feia molts anys que no es veien, però el noi va donar la raó al pare i va baixar.
Com s’entén aquesta actitud del govern egipci?
No sorprèn. Egipte té permanentment tancada la frontera amb Gaza de manera voluntària, i en canvi la té oberta per la part que dóna a l’Estat d’Israel. Recordeu quan els palestins van trencar la frontera? Aleshores, els Estats Units van amenaçar Egipte que els retiraria els ajuts econòmics si no ho resolien de seguida. Egipte és un còmplice de l’ocupació i el bloqueig als territoris palestins. Recordeu que fins i tot quan hi va haver els bombardejos ara fa un any tampoc van accedir a obrir la frontera.
Tu ja vas ser una vegada a Gaza.
Sí, l’estiu del 2008. Hi vaig anar amb el vaixell Free Gaza, i vam ser el primer vaixell internacional que trencava el bloqueig per mar. Feia 41 anys que cap embarcació estrangera entrava a Gaza. Ens van donar el passaport palestí pel que vam fer i ens va rebre el primer ministre de l’Autoritat Nacional Palestina, Ismail Haniya.
Aquest govern de Hamàs no està reconegut internacionalment. Què en penses d’aquesta actitud dels governs occidentals?
La comunitat internacional no ha deixat governar Hamàs. El que han fet és com un cop d’estat internacional contra la població palestina pel govern que havia escollit. No s’ha de castigar un poble col·lectivament pel que ha votat. Cal subratllar que van guanyar amb més del 80% dels vots i que l’elecció va estar avalada per molts observadors internacionals. I en canvi permeten que Gaza s’hagi convertit en un camp de concentració, el més gran del món.
Per què dius que és un camp de concentració?
Es deia que Gaza era com una gran presó, però després dels bombardeigs i amb el bloqueig encara és pitjor. En una presó tens un sostre, menjar, medicaments, aigua potable, roba i visites dels familiars. Però a Gaza actualment molta gent no té sostre, perquè des de fa un any que no hi deixen entrar vidre ni ciment per arranjar els edificis que els bombardeigs van destrossar. I el bloqueig també impedeix que tinguin medicaments, menjar, aigua potable o roba d’abric, i els seus familiars no els poden anar a veure. Si amb això no n’hi havia prou, ara estan trencant els túnels que la població ha construït per fer-hi arribar el que hi falta. La situació que pateix Gaza és com un setge medieval.
Després de la marxa internacional fallida i la vaga de fam, quines accions us plantegeu els activistes internacionals que doneu suport a la població palestina per ajudar a trencar el bloqueig i a acabar amb l’ocupació?
Acabem de fer pública la Declaració del Caire, que vol construir un moviment de base internacional on participen també palestins. La declaració es compromet a iniciar un moviment massiu global i democràtic contra l’Apartheid que operi en estreta col·laboració amb la societat civil palestina per a posar en pràctica la demanada palestina de boicot, desinversió i sancions per defensar l’autodeterminació del poble palestí, la fi de l’ocupació, la igualtat de drets per a tots a la Palestina històrica i el ple dret al retorn dels refugiats palestins.
