Generacions sense futur?
Davant del desballestament de l’estat del benestar i de la degradació dels drets laborals que en els darrers mesos s’ha accelerat fins a arribar a una velocitat vertiginosa sorgeixen dubtes importants. Un d’ells, en particular, afecta les generacions “joves”, aquelles que s’inclouen en el 46,2% d’atur “juvenil” (de menys 25 anys) del darrer trimestre a l’Estat espanyol i les següents, que queden a prop però queden fora d’aquesta estadística. Aquí, el qualificatiu “juvenil” sembla respondre més a una estratègia política i econòmica que no pas a una realitat biològica. I és que aquestes generacions que quan es va constituir l’actual règim postfranquista encara no havíem nascut, ens hem vist sotmesos a un allargament forçós de l’adolescència, si més no en el camp laboral, amb uns salaris “juvenils” que garanteixen unes taxes d’explotació enormes i uns índexs de temporalitat descomunals. L’endarreriment de l’edat mitja d’emancipació de la llar familiar i de l’edat mínima de maternitat només són alguns símptomes d’aquest fenomen.
Per primer cop en la història des de fa molts anys, potser segles, les noves generacions de treballadores de les principals economies capitalistes industrialitzades estan veient com les seves condicions de vida empitjoraran. M’estalviaré el suat tòpic “dels millors preparats…” però posaré èmfasi en què per primer cop els nivells de consum i les expectatives “d’èxit social” en termes capitalistes estan disminuint dràsticament. Aquestes generacions sense futur ens ha tocat viure des que tenim ús de raó un recital de retallades a base de reformes laborals, tractats internacionals, lleis educatives, etc. Vam quedar fora del capitalisme keynesià de cara amable que garantia, si més no als països capitalistes industrialitzats com el nostre, un lloc de treball i uns salaris prou amplis que ajudessin a garantir una demanda i un consum elevat (amb l’ajuda de l’endeutament privat). Ara que ja fa uns anys anem surant pel mercat laboral alguns dels nostres incrèduls progenitors se n’adonen que el conte de fades que alguns d’ells van viure (feina, piset, hipoteca…) agafa un gir truculent.
D’aquest trencament de tendència històric, n’hem d’aprendre i l’hem d’interioritzar a les nostres lluites. Una cosa és clara, el futur sigui del color que sigui ens oferir menys en termes materials. La producció desmesurada que ens va abocar l’economia capitalista no tornarà a repetir-se. El consum del nostre país no sembla que s’hagi de recuperar, per altra banda tampoc crec que sigui desitjable que ho faci.
El socialisme que estem construint, no podrà competir amb el capitalisme en termes estrictament materials com ho va intentar fer el “socialisme real” durant gran part del segle passat. Hem de lluitar per tornar a assolir un benestar material que cobreixi les necessitats bàsiques de les que avui cada cop més gent és exclosa, però dins de l’austeritat i lluny del consum superflu actual. Hem de crear una nova realitat basada en una economia planificada a llarg termini que sigui ecològicament viable. Aquesta ha de ser un dels eixos de la nostra utopia, del nostre socialisme. Consumirem menys, crearem moltes coses.
