Geografia del vot cupaire

Geografia del vot cupaire

cupactebtm

S’havia dit sovint que l’entrada de la CUP al Parlament de Catalunya, si s’esdevenia, seria en un escenari de baixa participació i erosió electoral d’ERC. Doncs bé, els 126.219 i 3 diputats obtinguts per la formació han estat obtinguts en un context de participació rècord i amb un dels millors resultats de la història d’ERC.

Molts analistes, quan van descriure el fenomen CUP en les eleccions municipals del 2007 i 2011 el van etiquetar de fenomen propi de la Catalunya interior, i fins i tot algú es va atrevir a imputar-los el concepte de “neocarlins”. Per a un cert tipus d’anàlisi consistent en atribuir a la CUP el ser els fills radicals i cumbes d’ERC, aquesta etiqueta tenia una certa lògica. Ara, despistats pel que fa a la geografia del vot cupaire, i desconeixedors de la dinàmica de construcció d’unitat popular i d’imbrincació en lluites socials i teixit associatiu, ja hi ha qui apunta a definir la CUP com el representant dels “indignats”.

En línies generals, s’identifiquen dos comportaments electorals força marcats en el votant cupaire. D’una banda, un gruix gens menyspreable de votant de la CUP de les municipals en les ciutats mitjanes, en aquestes eleccions ha fet una aposta tàctica per la immediatesa d’un possible procés independentista i ha donat el seu vot a ERC. Ha interpretat el moment com a transcendental i ha decidit prestar el vot a ERC, bàsicament per dos motius: per crear un contrapès independentista fort a l’hegemonia de CiU i perquè desconfiava de les possibilitats reals de la CUP d’obtenir representació. Això, però, no vol dir que no continuï mantenint la confiança en la CUP a nivell municipal o que l’entrada de la CUP al parlament no faci variar la seva propera aposta. És més, en aquestes ciutats la CUP ha obtingut la banda alta dels seus percentatges.

L’altre moviment ha estat la consolidació d’un vot militant, minoritari però significatiu, a nivell metropolità. Un vot que en comptes de seguir el relat de la transcendència del moment a nivell independentista, ha seguit la lògica d’un discurs compartit entre la CUP i les lluites socials del darrer cicle mobilitzador. Aquesta tipologia de vot, qualitatiu pel que té de militant i també pel seu caràcter metropolità -fins ara un dels hàndicaps de la CUP segons els analistes-, si s’assenta constituirà una base social molt important i que, complementat amb la possibilitat plausible de retorn de vot que ara ha anat a ERC, auguren una base electoral ferma per la CUP.

El vot dels feus de la CUP

Algunes de les meses de Berga són especialment indicades per a entendre la lògica del vot en clau exclusivament sobiranista. En meses com la de Sant Francesc o la de la Plaça Maragall, els partits espanyolistes (PP, PSC i C’s) tots junts sumen poc més del 5% dels vots. En aquestes meses el resultat de la CUP, un 7% i un 11%, que és molt per sobre del de la mitjana autonòmica, es situa tant en percentatge com en vot absolut força per sota del resultat de les municipals, on la CUP vorejava el 20%. En canvi, és ERC qui capitalitza bona part d’aquest vot. arribant fins a percentatges superiors al 25%, mentre que a les municipals no arribava ni al 5%.

Aquest mateix esquema es reprodueix a Manresa, Vilafranca i, especialment, a Vic, on la CUP només ha obtingut el 3,6%. La dinàmica es veu lleugerament modulada a l’alça en el cas de Vilanova i la Geltrú, on l’arrelament i l’impuls que suposava que Quim Arrufat, regidor de la localitat, figurés tercer a les llistes va permetre obtenir més del 7% dels vots. L’empremta de l’arrelament de la CUP local també es veu amb intensitat a municipis de més de 20.000 habitants en els casos de Molins, Vilafranca, Sant Pere de Ribes, Valls, Girona o Reus, també per damunt del 5% en vot.

Vot metropolità

### Vot CUP ciutats de més de 20.000 habitants:

7,28 % Vilanova i la Geltrú 6,31 % Molins de Rei 6,25 % Vilafranca del Penedès 6,06 % Sant Pere de Ribes 5,70 % Valls 5,63 % Girona 5,32 % Reus 4,71 % Sitges 4,40 % Figueres 4,35 % Cerdanyola del Vallès 4,33 % Sant Cugat del Vallès 4,18 % Manresa 4,09 % Ripollet 3,95 % Barcelona 3,75 % Tortosa 3,60 % Vic 3,57 % Sabadell 3,11 % El Vendrell 3,09 % Igualada 2,97 % Tarragona 2,88 % Mataró 2,87 % Calafell 2,70 % Granollers 2,64 % Lleida 2,53 % Rubí 2,53 % Sant Feliu de Llobregat 2,43 % Santa Coloma de Gramenet 2,41 % Blanes 2,32 % Badalona 2,30 % Cornellà de Llobregat 2,20 % Sant Boi de Llobregat 2,17 % Terrassa 2,15 % L’Hospitalet de Llobregat

La formació, d’altra banda, era molt conscient que si no aconseguia uns resultats mínimament bons a l’àrea metropolitana, l’objectiu d’entrar al Parlament seria pràcticament inassolible. Per això es cuidà molt el disseny de la campanya en aquests indrets, intentant involucrar el màxim nombre de persones i fent una intensa campanya propagandística. Un dels indrets més delicats era tot el Pla del Llobregat, on la CUP hi té poca implantació. Allà, on s’hi concentra un volum important d’electors, la candidatura aguantà el tipus i no baixà del 2% en cap dels grans municipis. Només a Viladecans i Castelldefels hi ha hagut percentatges inferiors. En definitiva, el Baix Llobregat ha aportat uns 10.000 vots a la CUP.

Una altra incògnita política era saber com actuaria l’electorat de les Candidatures Alternatives del Vallès, després que algunes d’elles demanessin explícitament el vot per la CUP i que en conjunt es treballés per afavorir la candidatura. Al Vallès occidental la formació ha obingut més del 3% i de 14.000 vots. I a les localitats amb un pes específic de les CAV, el percentatge s’ha situat per sobre de la mitjana comarcal, demostrant que hi ha una base social, reduïda però molt activa, que aposta per la dinàmica de la unitat popular. Així, a Cerdanyola del Vallès, Ripollet i Castellar del Vallès, el percentatge de vots ha superat el 4%, mentre que a Badia, Barberà o Sabadell ha superat el 3%.

Precisament, el mapa electoral de Sabadell mostra com s’ha activat el vot a la CUP als barris més populars.

A les municipals de l’any passat el diferencial entre els tres barris del centre i la resta era molt gran. Mentre als tres barris del centre els percentatges oscilaven entre el 3,88% i el 5,14%, als quatre barris perifèrics els percentatges anaven del 0.91% al 1,8%. En aquestes autonòmiques, en canvi, el percentatge de vot als barris del centre ha oscilat entre el 4% i el 5%, mentre que als barris perifèrics ha oscilat entre el 2-2,5%. Cert és que a les municipals la CUP competia electoralment amb l’Entesa, integrada a les CAV i que ara pot haver recollit una part d’aquells vots, però els resultats reprodueixen altra vegada la doble tendència: una fuga de vot amb intencionalitat independentista cap a ERC i un augment del vot més ideologitzat i més en consonància al discurs de la triple crisi nacional, social i democràtica que ha sostingut la CUP durant tota la campanya.

El vot cupaire a la capital

Contra el tòpic malintencionat que acusa els independentistes d’esquerres de ser fills de papà, la realitat dels vots: la CUP obté els seus pitjors resultats als dos districtes més benestants de Barcelona. Per contra, aguanta perfectament als que alguns titllaven de barris “difícils”, aconseguint pràcticament el 3% dels vots a Nou Barris.

eleccions CUPbcn1petit

La geografia del vot a cadascun dels 72 barris de la ciutat remarca una vegada més que allà on la CUP es mou millor és en els barris populars amb fort teixit associatiu. Allò que en diuen classe menestral. Així, als nuclis històrics de Sants, Poble Sec, Poblenou, Sant Andreu o Ciutat Vella la CUP assoleix percentatges de vot superiors a la mitjana de la ciutat, que és del 3,9. On el resultat ja és excepcional és al barri de la Vila de Gràcia, on aconsegueix situar-se per damunt del propi PSC. La mobilització del teixit social d’aquests barris, on l’esquerra independentista porta teixint treball d’unitat popular des de fa anys, ha estat clau per assolir uns resultats que han acabat triplicant els vots obtinguts a les municipals de fa un any i mig.

A la perifèria del moviment

Algunes de les zones del Principat amb menys implantació de l’esquerra independentista, o menys implantació recent, se situen molt sovint a la perifèria de l’imaginari del moviment. Tot i que a priori tinguin uns condicionants nacionals i socials que haurien de ser propicis per a la implantació massiva de l’esquerra independentista, els condicionants demogràfics i de cultura política fan que hi hagi molt poca activitat de l’EI. Ara bé, els resultats en aquests territoris són força desiguals. Mentre el resultat de la CUP es situa per sota de la mitjana global a bona part de Ponent, on la tradició del republicanisme d’esquerres aglutina molt vot per a ERC, a altres indrets com el Pallars Sobirà els resultats pràcticament doblen la mitjana autonòmica.

Les Terres de l’Ebre no són perifèriques en quant a implantació de l’esquerra independentista però sí en quant a implantació de la CUP. L’estrena electoral en un territori amb un pes específic dins la seva circumscripció es presentava com tota una incògnita. Els moviments socials i l’EI ebrenca havien de posar el seu capital polític per primera vegada al joc electoral en unes autonòmiques i no en unes municipals, on la proximitat i la manca de condicionants d’alta política permeten una confrontació més controlable a escala local. L’aposta sembla haver reeixit, ja que en les quatre comarques la formació es situa per damunt del 3%.

Allà on es governa

Uns altres que hi posaven capital polític extra en aquestes eleccions eren les CUP de municipis on governen el consistori. En tres dels quatre ajuntaments -Navàs, Celrà i Viladamat-, els resultats referenden la tasca de la CUP local, ja que tots se situen per damunt del 10%, essent dels resultats més bons del país a nivell municipal. A Viladamat, amb el 25%, fins i tot aconsegueixen aturar la fuga de vot de les municipals cap a ERC. En canvi a Arenys de Munt el resultat obtingut per la CUP ha estat del 4,66% dels vots, esdevenint sisena força.

N’haguessin pogut ser cinc

Aquesta era l’aposta íntima de bona part de la militància cupaire. 3 diputats a Barcelona, 1 a Girona i 1 a Tarragona. De fet, segons a quines enquestes es fes cas, es podia arribar a pensar que era més probable obtenir un diputat per Girona o per Tarragona que no pas per Barcelona. Amb els resultats a la mà, però, no va ser possible però va anar de poc. Van faltar 800 vots a Girona i 3.000 a Tarragona. Allò que va perjudicar més les opcions d’entrar a Girona va ser l’augment de participació; de fet, amb els mateixos vots l’any 2010 l’escó hauria estat garantit.

Tot i això, els resultats obtinguts per la CUP en aquestes demarcacions apunten tendències de futur molt interessants per l’àmbit municipal. De fet, els dos únics municipis del Principat on la CUP va ser primera força van ser La Vilella Alta (Priorat) i Sales de Llierca (Garrotxa). En aquestes dues comarques, especialment el Priorat, els excel·lents resultats, llaurats amb el treball de base dels col·lectius independentistes, auguren l’eclosió de la candidatura en les properes municipals.

### Una lectura del nou escenari

ciumalescares

Els resultats del 25N certifiquen una majoria política en clau sobiranista però alhora suposen una estocada als plans hegemonistes de CiU. Quan el dia 12 de setembre Mas va decidir començar a jugar-ho tot a la carta sobiranista, es posà en marxa una màquina ideològica que ja s’havia anat gestant des de l’etapa final del tripartit. Mentre el moviment sobiranista de masses s’estenia com una taca d’oli, bona part de les seves tribunes intel·lectuals i públiques eren ocupades per persones que han anat bastint un discurs que va acabar amb l’“apoteosi” de la rebuda de Mas a la Plaça Sant Jaume i intentant fer que tota l’allau popular desemboqués a CiU. Amb quina finalitat? Doncs amb una finalitat poc clara de fer una “consulta sobiranista” de termes i objectius poc definits i una voluntat molt clara de recuperar una hegemonia ideològica, social i política que permetés esclafar qualsevol posició que dissentís per l’esquerra. La jugada, contra tot pronòstic, li ha sortit malament a Mas i ha deixat tot el seu entorn d’ideòlegs momentàniament fora de joc. Només ha pogut aplegar poc més de la meitat del vot autodeterminista. Que no és poc, però que no és suficient per a materialitzar els plans de victòria total. Si Mas serà un nou Ibarretxe o no, només el temps ho dirà. L’ombra de Duran apareix allargada, però, des de la nit del 25N, projectant-se en portades increïbles de La Vanguardia on es distingeix en un gràfic entre diputats de CDC i d’UDC, o en filtracions poc dissimulades sobre la voluntat d’un pacte amb el PSC. junqueras

Qui té ara l’opció de moure fitxa és ERC, investida segona força al parlament i per a molts garantia que el procés que es va prometre obrir el passat Onze de Setembre arribi a bon port. Pot optar per a fer de crossa a CiU, i de fet la temptació és molt gran, ja que una part important dels seus nous quadres combreguen amb la tendència dominant de la constel·lació sobiranista incapaç de desenganxar-se de l’òrbita convergent. O bé pot optar per prendre consciència que els grans canvis en aquest país sempre han vingut de la mà de l’esquerra (1931, 1977) i creure’s que pot liderar una esquerra nacional que assalti el poder autonòmic en dos anys. L’opció hi és, però el dubte és si també està instal·lada en la cultura política dels qui han de prendre la decisió. Aquests dies també s’ha parlat de l’espai d’esquerra nacional, conformat pels votants d’ERC, ICV i la CUP. És a dir, per aquelles persones que creuen que amb el seu vot afavoreixen, en graus variables, un procés d’autodeterminació i una voluntat d’aturar les polítiques d’austeritat. Són gairebé un milió de vots; moltíssims vots. És possible activar tota aquesta base social en un únic programa? I si és possible, qui ho pot pilotar? La Syriza catalana serà un dels conceptes polítics que actuaran de forma secundària però insistent en aquest nou escenari. De fet, EuiA ja pretén marcar perfil propi amb l’oferta de cedir dos parlamentaris a la CUP per a formar grup propi. La resposta de la CUP fins ara sempre ha estat dir que les aliances es teixeixen al carrer. Un espai difícil per a l’entesa entre el moviment que s’identifica amb la CUP i EUiA, per l’estreta vinculació d’aquests darrers a CCOO, sindicat on la immensa majoria de quadre d’EUiA ocupen llocs rellevants. cup25nit

I la CUP, després de l’eufòria per haver saltat la barrera electoral, ha de trobar el seu espai en la dinàmica parlament-carrer, i això trigarà encara un temps, com temps va trigar a agilitzar el discurs polític durant la campanya electoral, que no va començar a travar amb fermesa fins la darrera setmana. El repte més important és consolidar el carrer, traslladar el sentit de la seva existència en una alternativa construïda en altres espais -ajuntaments, casals, sindicats, cooperativisme-, per poder afrontar amb garanties qualsevol nou escenari electoral imprevist sense el risc de ser escombrada per manca d’espai de joc, tal com ha passat a SI. S’obren temps imprevisibles, amb una crisi econòmica que tot fa preveure que s’aguditzarà i amb una efervescència sobiranista que ha quedat momentàniament sense lideratge i que probablement es debati entre subordinar-se a la batuta d’una possible Ercvergència o bé retornar al carrer i a la mobilització més popular. Per això, escenaris electorals de resultats imprevistos, canvis de majories que ara són poc visibilitzades i obertura de nous espais de mobilització són hipòtesis possibles. Això sense descartar els efectes d’un possible procés de Mans Netes si finalment es desencadenen amb totes les conseqüències els processos judicials sobre corrupció.