El Premi Lux és un guardó creat l’any 2007 pel Parlament Europeu per promocionar els millors films europeus de cada collita. Amb el guardó com a excusa les institucions europees mostren el seu compromís amb la cultura cinematogràfica, i més concretament amb un seguit de films que acompleixen certs requisits burocràtics, com els del Programa Europa Creativa-Media. La selecció és duta a terme per un comitè d’experts i els diputats del Parlament Europeu, amb contribució testimonial d’un grup de joves i el públic en general. Els deu films preseleccionats d’entre seixanta es promocionen als principals esdeveniments cinematogràfics europeus, festivals, filmoteques i sales comercials. Posteriorment els tres candidats al Premi Lux son projectats simultàniament a una ciutat de cada Estat membre en cinefòrums gratuïts, amb repartiment d’extensos fulletons pedagògics a tot color i debats dinamitzats a mitjans de comunicació social. Això comporta el subtitulat d’aquests tres títols en les 24 llengües oficials de la UE (espanyol), en una contribució activa més al “foment de la diversitat cultural i lingüística”. És així com, a mitjans de desembre, Europa mesura la il·luminació del seu cine, “Europe loves cinema”.
Des de la seva creació el certamen ha premiat films de caràcter social com Les neiges du Kilimandjaro (Robert Guédiguian, 2011) o Le silence de Lorna (Jean-Pierre i Luc Dardenne, 2008). Ha destacat films de temàtica feminista com 4 luni, 3 saptamini si 2 zile (Christian Mungiu, 2007) o 35 rhums (Claire Denis, 2009), i antiracista com Eastern Plays (Kamen Kalev, 2009) o Illégal (Oliver Masset-Depasse, 2010). Ha reconegut títols cinematogràficament arriscats com A Torninói Ló (Béla Tarr, 2011) o Cesare Deve Morire (Paolo i Vittorio Taviani, 2012), i de caràcter més comercial com La grande Bellezza (Paolo Sorrentino, 2013) o The broken circle breakdown (Felix van Groeningen, 2013). També hi han tingut cabuda films sobre nois negres al principi de l’adolescència com Play (Ruben Östlund, 2011) o l’excel·lent Le Havre (Aki Kaurismäki, 2011). El Premi Lux 2014 ha estat per a Ida (Pawel Pawlikowski), gran guanyadora a més en la 27a Cerimònia dels European Film Awards, una mena d’Òscar europeus. Les descartades han estat Razredni Sovražnik (Rok Biček), una aproximació denigrant a la revolta adolescent d’un institut amb “enemics de classe”, i Bande de Filles (Céline Sciamma), una veritable joia cinematogràfica.
El tercer film de Céline Sciamma es centra en la incorporació de Marieme a una banda de tres noies negres de setze anys de la “banlieue” parisenca. De Bagnolet a Les Halles, de Bobigny a la Défense, en blau i negre: timidesa i serenitat, fortalesa i solitud, alliberament respecte els propis complexos i desig de ser normal “com tothom”, evasió, Victòria, relacions entre bandes de noies i de nois, afany de ser respectades, enamorament, pressió del matrimoni i els fills, conflictes amb el germà, solidaritat entre germanes, distància respecte la mare soltera, dificultats per incorporar-se al món laboral, manca de cohesió familiar, maltractaments domèstics, fracàs escolar, inicis d’una carrera criminal, canvis d’aspecte i amistats, silencis, mirades, paraules, gestos, vida al carrer…
L’atansament a aquests éssers, construït bàsicament per dones, suggereix gran proximitat envers uns personatges on tal vegada s’encabeixen trets autobiogràfics. Amb extremada delicadesa però sense condescendència, s’obté un retrat íntim, que no exhibicionista, sense excessos de familiaritat o confiança respecte les vides en pantalla, ni les de qui mira i escolta la peli. La “banlieue” és presentada com un entorn obert on hom pot endinsar-se per observar, alhora s’eviten tòpics habituals en els títols de gènere com el llenguatge, els insults o la violència física-verbal, en tant que recursos per una caracterització fàcil. No es mostra allò que hom ja sap sobre aquests barris, tampoc es lliura una re-presentació d’allò que habitualment es diu al respecte, més aviat es disposen alguns elements per tal que l’interlocutor, sense ser necessàriament expert o coneixedor d’aquests submons, extregui les seves pròpies percepcions, reflexions, conclusions o experiències, de caràcter universal. Amb un estil marcat, puntuat amb foses en negre i irrupcions musicals, acumula tensió de forma gradual i continguda, sense necessitat d’explosions recurrents i amb interessants el·lipsis. Heus ací una aposta per una cultura cinematogràfica diferent, construïda a partir d’un diàleg amb un interlocutor qui ha d’esforçar-se i posar de la seva part per dirigir-se envers el film, vers les realitats i els éssers presents, un esforç actiu que finalment comporta la gratificació de cultivar-se cinematogràficament, de no ser tractats com ens degradats, envilits, indignes, incultes.
