Com valores les mesures econòmiques dels governs central i autonòmics?
En aquest sentit caldria marcar dos moments molt ben diferenciats als Països Catalans al sud de l’Albera. Un moment inicial en què ningú semblava saber què volia o què havia de fer-se, en el qual els diferents governs autonòmics d’una banda, el central per l’altra i, fins i tot, alguns ajuntaments, van intentar fer diversos moviments i «experiments», normalment llençant-se la tovalla els uns als altres, defugint responsabilitats massa sovint i, normalment, deixant la classe treballadora més desprotegida encara… però sense cap ordre ni organització concreta. Això va durar almenys durant la segona setmana de març. A tall d’exemple, és en aquest moment on es comprova, una vegada més en els darrers temps, com l’extrema dreta controla el moment i la dinàmica mediàtica, en identificar les mobilitzacions massives del 8 de Març, com un dels «principals focus de transmissió de la malaltia», culpabilitzant l’administració de l’Estat de la seua realització… obviant, clarament, el congrés de VOX a Vistalegre, els centenars de milers de celebracions religioses d’eixe mateix cap de setmana, el futbol o, en el cas de València, la celebració de les macletaes falleres.
Per contra. A partir de la declaració de l’estat d’alarma ja es pot comprovar un canvi radical en la gestió de la «pandèmia». I tot es pot resumir fàcilment en uns pocs punts…. recentralització de tots els poders de l’Estat (el paper del president Quim Torra ha acabat resultant patètic, perquè no s’ha atrevit a trencar amb aquesta dinàmica, tot acatant de facto aquesta nova fase del 155), militarització i unificació de la societat (d’acord amb els vells esquemes feixistitzants, i desenvolupant el que ja va fer el PSOE de Zapatero amb la «Roja», o el «hemos vivido por encima de nuestras posibilidades» de la crisi del 2008, per exemple), missatges equívocs escampats directament pels mitjans oficials de comunicació (sobre les ajudes als aturats i autònoms, o la injecció de diners públics i ajudes per empreses i treballadors i treballadores afectades per ERTO, per exemple), i un marc de repressió creixent permés per l’anomenada Llei Mordassa.
Gonçal B. R. és membre del Secretariat Nacional de la Coordinadora Obrera Sindical – COS
En definitiva, han preparat un marc polític, social i cultural favorable al consentiment i/o acatament de les contrareformes econòmiques que ja s’estan elaborant.
A la Catalunya Nord la situació ha estat similar. Pot ser sense tantes vacil·lacions inicials, facilitat això, en part, per la molt major centralització estructural de l’Estat. Ací, la qüestió central i més rellevant és que, la crise du Coronavirus, ha estat l’únic que ha aconseguit aturar (esperem que només de moment) la lluita creixent contra la reforma de les pensions que, finalment, ha aprovat el Govern del président Macron.
De moment, tant al nord com al sud de l’Albera, la realitat actual i el futur més proper pinta molt magre per a la classe treballadora, en concret, però també per al conjunt de les classes populars.
Ací, només cabrien unes preguntes senzilles… Qui pagarà tots els diners que estan avançant-se (almenys en teoria), per ajudar empreses, etc.? O, perquè encara no s’ha parlat en cap moment de mesures per recaptar més diners?…
Com valores la resposta sindical a la crisi (tant la dels sindicats anomenats majoritaris com la dels alternatius o combatius)?
La dels sindicats «majoritaris», lamentable, una vegada més. Fent-li el joc a la patronal i al Govern en tot moment… fins arribar a punts de feixisme, amb el seu posicionament sobre la regularització de les persones migrants que, entre el Govern de Madrid, els principals partits polítics i les cúpules de CCOO i UGT, van muntar-se de la mà de la patronal, una «regularització a la carta» per cobrir exclusivament les necessitats de patronals i terratinents.
A l’Estat francés la situació és diferent. Allà el sindicalisme és prou més combatiu i, amb l’excepció del sindicalisme groc i catòlic, poc rellevant, només la CFDT s’ha plegat en major o menor mesura a les propostes del Govern Macron.
Pel que fa a la del sindicalisme «alternatiu», només puc parlar pel que hem fet a l’organització a la qual milite des de fa anys. En la COS, ja uns dies abans de la proclamació de l’estat d’alarma, vam tirar endavant una sèrie d’iniciatives per fer front a la situació amb què ens hem trobat finalment.
Cal tindre en compte que nosaltres no tenim ni alliberats, ni cap subvenció i que, tot el que hem fet, sense cap excepció (un web nou específic www.autodefensalaboral.cat amb materials específics per la situació actual, un espai de denúncia, tot un seguit de noves guies, l’organització de noves sectorials, l’atenció d’uns quants centenars de consultes d’arreu dels Països Catalans, etc.), s’ha fet de forma militant, gràcies a l’esforç enorme dels diferents equips de treball del sindicat, tant en l’àmbit organitzatiu, d’acció sindical, d’assessorament, de relacions sociopolítiques, de lluita feminista, de formació, de relacions internacionals, com en l’àmbit comunicatiu. Si alguna cosa crec que hem començat a visualitzar és que un model sindical alternatiu no només és més necessari que mai sinó que, a més, és possible.
L’esforç enorme que hem fet comença a donar-hi fruits, però realment haurà de veure’s en les setmanes vinents i mesos, preparant-nos per al terreny de confrontació que haurem de crear i organitzar per fer font a l’erm social que ens deixaran com tot continue així.
Com penses que ha afectat la crisi als serveis socials?
Aquesta situació era el remat que li faltava als serveis socials arreu dels Països Catalans. El conjunt dels serveis públics, a tots els territoris del país, es trobaven en una situació molt dolenta… molt especialment en l’àmbit sanitari i d’atenció social, tot vivint una situació quotidiana de saturació en massa indrets del país (saturació d’urgències en massa ocasions en determinades èpoques de l’any, sense ajudes econòmiques viables per a les persones aturades de llarga durada, amb una bossa creixent de persones expulsades a la misèria, etc.), que només ha calgut que hi arribara la situació actual per a què es fera evident la inviabilitat del model vigent fins al moment actual.
Des d’ara què passarà? Doncs, si no ho aturem, un creixement de la concertació/privatització de més hospitals i de més serveis socials… fins al punt de la privatització total de l’assistència social, i passarem definitivament del model «d’estat social de dret» a l’estat de caritat permanent.
Quines mesures creus que serien necessàries, viables, útils per a superar la crisi sense perjudicar els serveis socials i la classe treballadora?
Tancament de fronteres a totes les transaccions financeres no dirigides a l’adquisició de materials necessaris per a suplir les mancances temporals que puga haver-hi a casa nostra.
Nacionalització, remunicipalització, etc., sense indemnització i sota el control de les treballadores, treballadors i usuàries de tots els serveis essencials (salut, educació, cures, atenció social, transports, energia i aigua, habitatge, etc.).
Eliminació d’ajudes i excempcions fiscals a les grans fortunes, a l’Església, a les grans empreses, etc.
Renda bàsica de les iguals finançada amb els diners dels impostos que haurien de pagar l’Església i les grans fortunes.
Salari mínim interprofessional que possibilitara cobrir totes les necessitats de totes les persones. I un salari màxim a complir tant en l’àmbit públic com privat.
Regularització de totes les persones treballadores sense papers.
Jubilació als 60 anys amb tots els drets i necessitats cobertes. Reducció de la jornada laboral a 30 hores setmanals sense reducció salarial, buscant el repartiment del treball i de la riquesa entre tota la població. I, sobretot, a igual treball real, igual salari.
Recuperació d’un model productiu de proximitat, fonamentat en cobrir totes les necessitats humanes des de la proximitat, tant pel que fa a la indústria, com sobretot, pel que fa al sector primari (tant per a l’alimentació, com per a la recuperació i protecció del nostre entorn natural).
Quines conseqüències pot tenir aquesta epidèmia per a l’economia? Ve una nova recessió?
Sense dubte que ens ve a sobre una nova crisi econòmica, pitjor que la del 2008. Ja fa mesos que avisen i ho adverteixen. Els indicadors econòmics dels estats «occidentals», també els de la Xina, i darrerament d’alguns dels «emergents» com els del Brasil, així ho estaven indicant.
Tot acabarà en una nova fugida endavant per salvar la gran burgesia i el gran capital; o serem capaces de poder bastir el moviment d’alliberament ple que necessitem a casa nostra i arreu del món?… no ho sé. Només puc fer tot el que estiga en les meues mans per aconseguir fer realitat la segona opció. Organitzem-nos i preparem-nos. Formem-nos i cuidem-nos.
