Els editorials de José Antich a La Vanguardia són una font inesgotable d’inspiració. Una mena d’energia renovable feta de les clàssiques patranyes, però també de les receptes terminològiques amb què els pamflets de la burgesia intenten desnortar la brúixula del proletariat. Una d’elles és la utilització indiscriminada dels termes centredreta i centreesquerra. El 9 d’octubre en vam tenir un tastet: “El nombre més alt de diputats obtingut pel centredreta en la democràcia espanyola”. Es tracta de la previsió apocalíptica dels resultats del PP a les properes generals. Crida l’atenció que al costat del terme “dreta” (que és poc precís però serveix per entendre’s) s’hi hagi instal·lat de manera quasi sistemàtica el prefix “centre”. Aquest ús té l’avantatge que, com que el PSOE és el “centresquerra”, es mostra gràficament com de prop són l’un de l’altre. Però té el problema que deixa el dubte: qui és aleshores la dreta? Es tracta d’un acte de reverència simbòlica: per cortesia, li guarden un espai (la “dreta” pròpiament dita) al Generalísimo, una mica a l’estil de l’NBA quan retira el dorsal de determinats jugadors llegendaris. Ja mai més ningú podrà ser “la dreta”.
No menys interessant és el concepte de moderació. En la mateixa anàlisi de les perspectives electorals Antich nota “una aparent capacitat de creixement molt limitada del nacionalisme moderat -CiU i PNB-“. El nacionalisme només és moderat quan, de fet, deixa de ser-ho. I si el PP i el PSOE es toquen pel centre, CiU i PNB, al seu torn, es toquen amb ells per la comuna fal·lera d’Espanya. Curiosament a Antich no se li acudeix que la “capacitat de creixement limitada” d’aquests partits no només no és aparent si no que és necessària per motius demogràfics. Però d’Antich no estalvia esforços per esquivar qualsevol contacte amb la realitat: “Rajoy comença a ser conscient que la seva presidència necessitarà des del principi un suport de comunitats autònomes amb un fort teixit empresarial. Algunes ja governades pel PP, però d’altres, com Catalunya, amb un govern de Convergència i Unió que està fent els deures contra la crisi, encara que ara tingui a sobre una tempesta important en forma de malestar social per les imprescindibles retallades”. Fora dels Països Catalans i del País Basc, quines seran aquestes comunitats autònomes amb “un fort teixit empresarial”? A l’Espanya estricta, que és la que parla únicament castellà i es deleix pel bilingüisme, no existeix un “fort teixit empresarial” enlloc que no sigui Madrid, la supermàquina xucladora que ha aconseguit que no hi hagi ni una ciutat notable en 300 quilòmetres a la seva rodona. És per això que quan no hi manen els franquistes hi manen els criptofranquistes. Són els qui tenen contacte sense fils (via ouija) amb els Reis Catòlics i pels quals el feudalisme no té secrets. El sentit de tot plegat és molt simple: La Vanguardia li demana a Mas que faci de vaselina per la introducció indolora (per a ells) del meravellós paquet de retallades (de cognom “imprescindibles”) que Rajoy destaparà a partir del 20-N. Ja la data és com una mena de conjunció astral. Franco, Mola i Sanjurjo no es podran estar de celebrar-ho i serà Halloween al Valle de los Caídos.