Fa deu anys naixíem amb un propòsit clar: hem nascut per vèncer. Des d’aleshores, ha estat aquest objectiu el que ens ha guiat, també en l’accelerada conjuntura dels últims anys on, més enllà dels principis que ens servien de base, hem hagut d’afrontar reptes, dubtes i contradiccions. Després dels darrers cicles mobilitzadors, ens trobem en un moment de reflux en què augmenta la sensació de frustració generalitzada. Aquesta, comporta la necessitat d’una reflexió entorn el projecte de l’Esquerra Independentista i, concretament, d’Arran.
En aquest procés de crítica interna, alguns posicionaments han passat de ser revisions del que es podria concebre com a desviacions del projecte polític inicial o d’una valoració de les accions empreses a esmenes profundes en el plantejament ideològic i estratègic del moviment. Davant aquest escenari, com a organització, tenim el deure d’entomar aquelles crítiques que ens permeten avançar i millorar, però també la responsabilitat de saber refusar aquelles que no persegueixen aquest objectiu.
Davant la incertesa i el desencantament polític pot ser temptador buscar solucions que tendeixen a simplificar l’anàlisi de la realitat així com les limitacions i errors de les organitzacions polítiques que intervenim en aquesta. L’Esquerra Independentista som conscients de la necessitat de fer avançar la nostra estratègia, assentant unes bases encara més sòlides per generar moments més favorables que ens permetin la consecució de victòries futures. Només així aconseguirem consolidar el moviment per mantenir un rumb polític ferm. Per tot això, de res ens serveixen formulacions que no vénen acompanyades d’una proposta política vinculada a la societat on neix i a la que pretén organitzar.
Entenem que la realitat no és una taula rasa. Nosaltres hi intervenim, però també la modulen els diferents poders que intenten mantenir l’hegemonia capitalista, amb molta més capacitat que nosaltres, i altres forces amb voluntat transformadora que actuen amb estratègies o objectius que poden resultar contraris als nostres. Per això, atribuir únicament a les nostres mancances la incapacitat d’haver dut a terme la revolució ens deixa cecs davant l’enemic, incapaços de veure les seves fortaleses i debilitats. En aquest sentit, doncs, entre les anàlisis autocomplaents i les lectures derrotistes, ens caldria establir algun criteri d’objectivitat que permeti observar i avaluar els avenços i retrocessos en la lluita de classes al nostre territori.
L’Esquerra Independentista neix amb un principi clar, que és la indestriabilitat de la lluita social i nacional en la formulació d’una proposta revolucionària als Països Catalans. Al caliu de diferents processos d’alliberament nacional del sud global, formulàvem la hipòtesi que la lluita de classes al nostre territori, marcada pel Franquisme i la seva continuació en forma de règim del 78, havia de tenir com a estratègia necessària la independència política del nostre país. De fet, l’origen del nostre moviment amb el naixement del Partit Socialista d’Alliberament Nacional s’explica per la necessitat d’adoptar el marxisme com a mètode en el sí dels moviments d’alliberament nacional.
La defensa de la indestriabilitat entre la lluita social i nacional, sumant anys més tard l’alliberament de gènere, s’explica a partir de l’anàlisi de totalitat que ens aporta aquest mètode compromès amb l’emancipació humana. És comprenent que no es tracta de sistemes separats, sinó qüestions que s’embrinquen històricament dins del capitalisme, que plantegem aquesta indestriabilitat. La contradicció capital-treball s’entén en la seva complexitat gràcies a totes les diferents formes que pot prendre la lluita de classes com són les lluites contra la dominació nacional o contra les diverses opressions que operen en l’actual dinàmica social. Entenent que aquestes lluites en el nostre context històric són un accelerador de la lluita revolucionària, la reivindicació de la independència, el socialisme i el feminisme ha estat un element diferenciador important de l’Esquerra Independentista respecte altres projectes en el marc del comunisme als estats espanyol i francès.
La tesi per a dur a terme el procés de transformació socialista al nostre territori, com a contribució al projecte internacional d’alliberament, no ha estat refutada. Al contrari, a diferència de la majoria de moviments revolucionaris d’Europa, l’Esquerra Independentista hem pogut tenir un creixement lent però sostingut al llarg dels anys. No ha estat perquè siguem millors militants o perquè siguem més intel·ligents: la nostra aposta estratègica ha estat més adequada al context en què actuem.
Tota anàlisi marxista ha de partir d’una lectura del procés històric de desenvolupament d’una formació economicosocial concreta. Qui no tingui una anàlisi correcta sobre com està constituït el poder, no sabrà confrontar-lo i, fins i tot, pot acabar fent-li el joc a la burgesia. Amb aquesta premissa, l’estratègia de la Unitat Popular es presenta en un context històric i geogràfic en què no podem plantejar una presa frontal del poder, sinó que hem de batallar per l’hegemonia en una guerra de posicions, entenent els processos de lluita com moments de comprensió política i intervenint en la complexitat d’una realitat en què el mercat laboral es diversifica, existeix una distribució territorial desigual, hi ha una dissociació respecte al lloc on es viu i el centre de treball, s’aferma la feminització de la pobresa i tants altres factors. Apostem per la Unitat Popular amb l’objectiu de construir un bloc històric a partir d’un programa conjunt, sota la direcció de la classe treballadora, que permeti confrontar el poder de l’estat burgès alhora que prefigura el nou poder de classe mitjançant la institucionalitat pròpia.
Amb l’exposició feta fins ara, no volem dir que estiguem lliures de cap qüestió a revisar i modificar. L’Esquerra Independentista hem de fer autocrítica i plantejar-nos qüestions relacionades amb el repte que ens trobem per reconstruir el subjecte de la classe treballadora i en com aquest es potencia també a partir de la lluita per l’emancipació nacional i de gènere. Ens cal ser crítics amb la nostra composició de classe, amb les eines que utilitzem per a construir un moviment revolucionari, amb la revisió de les fórmules organitzatives, i tants altres aspectes.
Hem de saber analitzar amb una precisió molt més quirúrgica quines apostes tàctiques que ens permeten avançar estratègicament i quines no, per no caure en la inèrcia de l’oportunitat present i saber descartar aquelles que no ens fan avançar. Alhora, hem de ser més ambicioses i no descartar apostes que trenquin amb allò que hem fet els darrers deu anys.
A la vegada, tenim l’increïble repte de continuar construint relacions de camaraderia dins de l’Organització i el Moviment i, sobretot, de saber combatre la desesperança que patim el jovent a través de la convicció respecte del nostre projecte, des d’una actitud de crítica i autocrítica constant.
Totes aquestes autocrítiques les evidenciem, les debatem i les reflexionem des de la nostra fundació. Perquè ens pretenem revolucionàries i, en conseqüència, des d’una actitud constructiva, sabem que només a través de la crítica i la reflexió al voltant de la feina feta podrem continuar creixent i millorant en les nostres apostes futures. En aquest sentit, Arran comptem amb diferents mecanismes per abordar aquesta tasca, que considerem fonamental. Aquests s’han anat perfeccionant al llarg d’aquests 10 anys d’història a partir de les necessitats polítiques que s’han anat generant. Entenem que és un deure que continuem millorant-los: la realitat és dinàmica i l’organització també ho ha de ser. Es fa evident, no obstant això, que aquests espais requereixen aquesta voluntat constructiva, així com la premissa compartida del projecte revolucionari que ens constitueix com a organització i com a moviment.
En el moment actual, és legítim voler capitanejar el desencant polític, però considerem que això s’ha de fer sempre des de la crítica acompanyada de proposta, no des d’una esmena a la totalitat del projecte que l’únic que aconsegueix és el bloqueig i la impossibilitat de desenvolupar una acció política conjunta com a organització. Les tesis polítiques no són un model a priori ni tampoc un guió pautat sinó que es proven en la pràctica. Aquesta pràctica no pot donar-se en totes les direccions, ja que requereix enfocar-se en propostes concretes i coherents entre si, en el fet que tota l’organització remi en una mateixa direcció.
Això es fa impossible en el moment en què s’intenten resoldre totes les crítiques que es fan a Arran i al projecte de l’Esquerra Independentista des de l’afirmació categòrica que la solució implica allunyar-se del moviment com a manera d’allunyar-se dels llocs d’intervenció política més contradictoris i que ens converteixen, suposadament, en una pota més de la socialdemocràcia.
Mai s’ha pogut fer avançar el socialisme en una arena neta de contradiccions, mai s’ha pogut fer avançar a partir d’un espai pur, mai s’ha pogut fer un salt directe a la socialització dels mitjans de producció i la imposició d’un poder de classe organitzat. El camí presenta possibilitats de desviació, i és un deure de tota revolucionària prevenir-se i alertar-se quan això passi, quan perdem de vista els nostres objectius revolucionaris. La crítica, a més, té un recorregut absolutament limitat en el moment que traça una línia divisòria entre aquelles que considera “comunistes” i aquelles que no ho són, deslegitimant així tots els espais de debat possibles. Al llarg de la història, arreu del món, les comunistes han tingut propostes diferents, fins i tot contraposades, i en cap cas han apostat per reduir la discrepància política a un intercanvi de qui és o no és comunista en termes abstractes.
La base del debat en qualsevol organització ha de ser la màxima obertura i disposició per a debatre horitzontalment, garantint espais on tota la militància pugui tenir l’oportunitat de fer-ho. Aquest debat, però, ha de partir de la confiança en una voluntat d’entesa, la disposició de convèncer i ser convençut i, perquè no dir-ho, d’evitar plantejar que el debat es dona per conclòs només quan la resta assumeixen les posicions que un mateix defensa.** Per altra banda, un cop duts a terme els debats, cal saber assumir els consensos com a propis i posar-se a disposició dels mateixos duent-los a terme en la pràctica quotidiana. No fer-ho comporta el perill de reproduir dinàmiques fraccionàries que en comptes d’aportar i permetre avançar, trenquen els espais.
Hem vist com recentment s’ha exposat de forma pública els debats que s’han tingut dins l’organització per tal de reforçar posicions que no s’han guanyat en els espais formals. Això s’ha fet sota un pretext d’assumir que l’opinió pròpia és millor que els resultats dels debats de tota una organització. Aquest fet, més que ser una via per garantir el debat saludable i necessari, l’impossibilita.
L’Esquerra Independentista és fruit del territori on neix i des d’on articula els seus objectius estratègics en consonància amb la realitat donada. Per això, hem d’evitar caure en una retòrica que relega la lluita feminista i independentista a moviments tàctics i parcialitzadors del nostre projecte. Considerem que els processos revolucionaris no es donen en un sol assalt i que són precisament les lluites com l’alliberament nacional i de gènere, com altres lluites populars, les que impulsaran les condicions necessàries per assolir la fita comunista: l’emancipació de la classe treballadora dels PPCC, com a contribució a la de la resta de la humanitat.
**
Les condicions de possibilitat a través de les quals arribem a aquest objectiu són la nostra tasca i feina diària, i tenim el deure de ser determinades, diligents i humils a l’hora de dur-la a terme. Així, en el procés d’apropar-nos allà on ens proposem, **continuem convençudes de la necessitat de militar a Arran, l’eina d’orientació i direcció política del jovent treballador, i formar part del moviment de l’Esquerra Independentista, ja que només des d’aquí ens habilitem per a construir una resposta davant la complexitat social i política dels temps que ens han tocat viure.
Només els anys de lluita ens permeten avançar en continuar construint la Unitat Popular, el projecte polític de l’Esquerra Independentista, en la mesura que només la lluita ens permet desxifrar la nova realitat de què disposem quan ens organitzem i transformem les condicions de vida com a jovent treballador dels Països Catalans.
Per tot això, cridem al jovent de classe treballadora que pretengui respondre amb lluita a tota la violència que rep, a l’explotació al seu lloc de feina, a totes les opressions que pateix, i a tot el seu malestar, a organitzar-se políticament amb la nostra organització.
En els moments de desencís i de titubeig estratègic ens referenciem en una llarga tradició de companyes, camarades, per qui ens animem a confiar en el projecte polític d’Arran. Comprometem-nos amb les futures generacions de militants i vetllem per l’existència de la millor eina on es pot organitzar el jovent treballador dels Països Catalans.
Fem-nos càrrec del moment que ens ha tocat viure, fem d’Arran l’espai on les decisions col·lectives siguin la síntesi de la comprensió del nostre temps i les propostes per enfrontar-lo de la millor manera possible.
Militem i organitzem-nos en Arran, fem possible la revolució als Països Catalans!
Arran
