Des de la comarca del Ripollès, de la qual n’estic enamorada juntament amb la Garrotxa, més concretament des de Camprodon, escric aquest article després de rebre les muses i la inspiració divina a Sant Joan de les Abadesses. Després de molt trescar per senders i camins d’aquesta comarca vaig decidir dormir a Sant Joan que, per cert, és un poble molt bonic. En un moment de descans vaig anar a visitar, òbviament, el fantàstic monestir fundat per Emma, filla de Guifré el Pilós, en una d’aquestes dèries repobladores.
Llegint la informació sobre el monestir (m’apassiona tot allò medieval) vaig veure que s’explicava que primer era un lloc únicament femení i que després, les autoritats, en veure que les activitats que s’hi portaven a terme no eren del tot fiables i catòliques, expulsà les abadesses i el feu únicament masculí. No s’especifica quines activitats perverses i dubtoses eren les que aquestes dones exercien, però sí que explica que aquestes foren un dels punts d’inspiració del mite del comte Arnau.
En aquell moment vaig recordar uns textos molt acurats sobre l’heretgia del beguinisme. Les beguines eren dones heretges, el beguinisme era únicament femení i fou molt nombrós i estès a tota Europa. Al Principat hi ha molts monestirs que començaren essent feus de les beguines i acabaren essent espais per homes després d’expulsar (o cremar, que tot s’hi val) les beguines de l’indret. El de Sant Joan en fou un d’aquests. L’heretgia del beguinisme, a part de ser exclusivament femenina, qüestionava, com totes les altres heretgies del moment, les bases teòriques, teològiques i pràctiques d’una església catòlica que estava guanyant la batalla pel poder sobre els coneixements, l’educació i l’economia. La pràctica beguina era bàsicament sanitària i assistencial i, normalment, s’unien força dones per viure en comunitats i seguir gestionant uns coneixements de salut i corporals que l’església i altres institucions polítiques pretenien centralitzar.
Les heretgies perderen la batalla, però el beguinisme seguí endavant, clandestinament i popular, fins el segle XVIII. De fet, moltes dones que sabien de l’existència de beguines ala seva vila o ciutat optaven per anar a consultar-les a elles abans que anar a un metge.
Aquestes comunitats de dones es resistien a conviure sota unes normes concretes que els robaven la capacitat d’autogestionar el seu cos i la seva salut, que feien de les dones simples minyones, vestals verges o putes impies. Eren comunitats solidàries, entre les dones d’aquestes i amb el seu entorn. I no eren res de nou, aquestes pràctiques ja venien d’abans.
Després de recordar això vaig pensar que no costava res informar-se de les “activitats poc clares” de les dones del monestir de Sant Joan, no costava gens explicar tota la història, explicar que en realitat no eren activitats estranyes, sinó que se les expulsà per heretges en una d’aquelles batalles de poder, entre crema i crema de bruixes, i en ple augment de fundacions d’escoles religioses i privades a tots els pobles, en plena prohibició, per llei, de l’entrada de les dones a l’educació superior i a molts oficis. Però bé, ja se sap, la història sempre l’expliquen els que guanyen.