El passat 12 de gener l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, sorprenia tothom anunciant que presentava la candidatura de Barcelona per als Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Precisament, Hereu va prendre el càrrec el 2006 assegurant que s’havia acabat l’època dels grans esdeveniments, després del fracàs del Fòrum de les Cultures, amb unes pèrdues de les quals no es coneix la magnitud.
Hereu, però, després de les municipals de 2007 va haver de fer govern en minoria, ja que va obtenir els resultats electorals més baixos del PSOE a l’ajuntament barceloní des de 1979.
A més, com a alcalde ha hagut d’intentar exercir un lideratge contra la crisi econòmica. Una crisi que precisament sorgeix de la bombolla immobiliària de la qual ha viscut durant més d’una dècada el model Barcelona i que actualment deixa 120.000 aturats i centenars de desnonaments en marxa a la ciutat.
El passat 29 de novembre, La Vanguardia feia públic un sondeig en què per primera vegada el convergent Xavier Trias obtenia més intenció de vot directa que Jordi Hereu. Aquest fet alarmà enormement l’entorn de l’alcalde, ja que Trias no és precisament una figura política emergent, i se’l dóna per amortitzat des de les files convergents. Fins i tot, després de les municipals de 2007 s’havia especulat amb la possibilitat que Joan Laporta encapçalés les llistes convergents el 2011. Però amb el desprestigi patit pel mandatari blaugrana arran de la moció de censura de 2008, els convergents mantingueren el valor Trias malgrat haver estat incapaç de guanyar en cap de les dues convocatòries en què havia participat i començar a perdre votants.
La candidatura de Barcelona també topà amb els interessos de la candidatura de Saragossa-Jaca. Jaca s’ha convertit en l’eterna aspirant a acollir uns jocs d’hivern, en què ha presentat candidatura infructuosament en les edicions de 1998, 2002, 2010 i 2014. Aquesta vegada associava el seu nom al de Saragossa, pretenent que una gran ciutat apadrini el potencial turístic pirinenc. De fet, és la mateixa estratègia duta a terme pels aeroports de Lleida o de Pau. Estratègia que Hereu pretengué aplicar a Barcelona, fent que aquesta apadrinés el Pirineu Oriental. Tot plegat, ha amenaçat amb una reedició dels plets territorials habituals.
Ni l’astorament amb què fou acollit l’anunci d’Hereu, ni l’oposició i indiferència social, ni els conflictes amb els seus propis companys de partit que governen a Aragó, ni les minses garanties que ofereixen les estacions cerdanes en quant a disponibilitat de neu, ni les quatre hores en cotxe que separen Barcelona de la Vall d’Aran… Res de tot això sembla aturar Hereu en la seva tasca d’engrescar la ciutat i, sobretot, els seus potencials votants. Lluny d’arraulir-se, aquesta setmana ha viatjat a càrrec de les arques municipals a Vancouver, on se celebren els jocs d’enguany, per a prendre mides de com organitzar-ho.
La CUP i la FAVB s’oposen frontalment als Jocs
La Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona va manifestar des del primer moment la seva oposició al projecte. Segons la FAVB, “la política dels esdeveniments està lligada al impuls de Barcelona com a gran destí turístic. Un model que ha tocat sostre i que ha generat també importants problemes a determinades àrees de la ciutat”. En el record del moviment veïnal resta el nefast impacte del Fòrum del 2004, que no van dubtat a qualificar de “solemne fracàs”.
Pel que fa la CUP, el seu anunci contrari a la celebració dels Jocs d’Hivern a la capital catalana la situà com l’única candidatura municipal contrària al projecte. La CUP assegura que comparteix la crítica al “model Barcelona” de desenvolupament a cop de grans esdeveniments, i a la turistificació de la ciutat. En una roda de premsa celebrada a la Plaça de Sant Jaume Xavier Monge, un dels seus portaveus, posà com a exemple que aquest model gira l’esquena als propis barcelonins el fet que la construcció d’un pavelló, segons els mitjans de comunicació, podria costar 80 milions d’euros, l’equivalent a més de 30 escoles bressol, en una ciutat on hi ha un dèficit de més de 30.000 places. L’altra portaveu de la candidatura, Laia Alsina, anuncià un seguit de mobilitzacions i anar barri per barri a parlar amb les entitats veïnals i els moviments socials per fer un front comú. Alsina també emplaçà els partits presents al consistori a definir-se clarament a favor o en contra i abandonar el “si, però” en el qual s’han instal·lat.
La reacció dels partits institucionals: sí, però…
Els partits presents al consistori han acollit amb tebior la candidatura olímpica, però cap d’ells s’ha atrevit a mostrar la seva oposició.
Els socis d’Hereu, ICV, optaren des d’un principi a favor de la candidatura dels jocs si aquests eren “sostenibles”. Ricard Gomà, segon tinent d’alcalde de la ciutat, l’emmarcà en “la voluntat de Barcelona d’estar present en l’escenari de l’esport internacional, com ho ha estat recentment amb el Tour, la Copa Davis o el Campionat Europeu d’Atletisme que se celebrarà enguany”. Posteriorment, després del ressò que assolí la postura contrària de la CUP, Ricard Gomà, tot i ser la tercera autoritat municipal, intentà situar-se en una posició intermèdia entre partidaris i detractors afirmant que “la proposta se’ns presenta carregada d’interrogants de resolució difícil”, i ha condicionat la posició definitiva del grup a l’exigència de “garanties plenes” sobre la “sostenibilitat social, econòmica i ambiental” del projecte.
Xavier Trias, rival directe d’Hereu a les properes municipals, dòna suport a la candidatura, afirmant que “pot ser una bona aposta per a la ciutat, i pel conjunt del país, no estaré mai en contra que Barcelona es marqui fites per assolir, però ara el que cal és donar resposta a les necessitats actuals de la ciutat i la seva gent”.
Així mateix, el PP també donà suport als jocs tot i considerar que ara hi ha altres prioritats. Alberto Fernandez-Díaz no deixà passar l’oportunitat per atacar l’alcalde sense oposar-se als jocs assegurant que “Hereu fa tot el possible perquè la candidatura que ell mateix ha proposat fracassi”.
Jordi Portabella, qui fa mans i mànigues per a esdevenir la tercera via, es posicionà a favor dels jocs “si serveixen per cohesionar el país, per millorar-ne les infraestructures nacionals Barcelona-Pirineu (BCN-Puigcerdà-Andorra) i la seva velocitat, i promoció del turisme”. Si és així, segons Portabella, “benvinguts siguin”. Tot i així critica la forma al seu parer precipitada i amb regust electoralista amb què s’ha fet l’anunci, i davant el debat sobre els grans esdeveniments, afirma que “ERC sempre ha defensat un model on es combinin els grans esdeveniments amb les fites de llarg i mitjà recorregut”.
Pel que fa al govern de la Generalitat, tal i com era previsible expressà el seu suport a la iniciativa, però ressonaren expressions de malestar. La Secretaria de l’Esport, depenent de la conselleria de Carod-Rovira, s’assabentà del projecte a través dels mitjans de comunicació. Amb tot, i per preservar la unitat del tripartit, Carod s’empassà l’explicació que la manca d’informació havia estat per mantenir la confidencialitat de tot plegat. Qui sí que provocà un conflicte obert fou el Conseller de Turisme, Josep Huguet (ERC), que qualificà el projecte de “fantasmada d’Hereu”. Unes hores més tard, els seus companys de govern l’obligaven a sortir per desmentir les seves pròpies paraules.
