Jordi Aldeguer ha estat reelegit secretari d’organització de la COS en el marc del 8è Congrés, celebrat el cap de setmana del 2 i 3 de febrer a València. Nascut a Elx el 26 d’agost de 1982, actualment Jordi treballa com a cuiner a Barcelona i des del 2009 milita a la Coordinadora Obrera Sindical, el sindicat de l’esquerra independentista. L’entrevistem per a què ens explique el resultat del Congrés i el moment en què es troba aquest sindicat d’alliberament.
Acabeu de celebrar el vostre 8è congrés nacional, com el valores?
La valoració general és positiva; hi ha hagut un relleu en el Secretariat amb noves incorporacions, s’han obert debats força interessants que ens han d’ajudar a aprofundir en el camí de fer el sindicalisme que necessita la classe obrera d’aquest país en aquest moment, i estic convençut que s’ha eixit amb ànims i força per plantar tota la batalla possible al capitalisme.
En aquest congrés s’ha triat un nou secretariat nacional i entre d’altres se t’ha triat a tu com a secretari d’organització. Quina és la tasca d’aquesta secretaria i per què vas presentar la teua candidatura?
Les tasques d’aquesta secretaria serien coordinar i ajudar en tot el possible a les diferents àrees de treball de les que ens hem dotat en aquest congrés, portar un seguiment i col·laborar amb les diferents seccions sindicals que anem creant de noves, donar tot el suport a aquelles noves assemblees territorials que es vagen implantant a partir d’ara i treballar per assentar les creades recentment.
Em vaig presentar perquè per la meua professió no puc participar de moltes reunions o activitats de les altres àrees de treball, a més de que per la meua forma de ser tinc certa predisposició a la organització i la planificació. Simplement pensava que des d’aquesta àrea puc aportar quelcom al sindicat, i açò és el més important.
Des de la teua secretaria quins són els reptes, campanyes, mancances a solucionar, etc., més immediates?
Considere que el primer que hem de fer és reforçar les territorials ja existents, crear noves seccions sindicals i assemblees territorials. Cal també més comunicació entre els representants sindicals per compartir informacions tècniques i experiències de lluita, i per últim, posar fil a l’agulla en el debat sobre les cooperatives i treballadores en règim de treball autònom, per adaptar el nostre discurs i la nostra pràctica a aquesta forma de treball que a dia de hui està creixent i ens planteja nous reptes.
El creixement lent però constant de la vostra central sindical es deu només al context socioeconòmic favorable a la mobilització social o hi ha alguna cosa més?
Per una banda és cert que l’actual crisi sistèmica ha despertat certa combativitat en la classe obrera i d’alguna manera s’està visualitzant la COS com quelcom nou i radicalment diferent a les velles estructures sindicals, força burocratitzades i mancades d’esperit de lluita. D’alguna manera es podria fer el paral·lelisme entre com la gent més polititzada veia la CUP fa uns anys, sobretot abans de l’èxit electoral a les municipals del 2011, i el que la COS encarna a dia de hui: frescura, dinamisme i combativitat.
També és cert que dins l’esquerra independentista fa ja algun temps que s’està donant una cada vegada més alta conscienciació que hem d’incidir des dels nostres posicionaments ideològics i tàctic-estratègics dins els llocs de treball.
Vos definiu com “el sindicat de l’esquerra independentista (EI)”. Com valoreu, doncs, que hi haja membres d’aquest moviment polític que estiguen afiliats a sindicats d’àmbit estatal?
Des de l’absolut respecte cap aquestes companyes, creiem que com a moviment tenim el potencial polític i humà per construir el sindicalisme rupturista i combatiu que des dels nostres paràmetres ideològics comence a plantejar-li dura batalla a la patronal i als sindicats pactistes.
També hem d’assumir que possiblement les mancances de la COS haja fet d’aquest sindicat quelcom poc “atractiu” a moltes companyes, però treballem dia a dia per millorar i així convèncer a propis i aliens que la COS pot ser eixa eina que ens manca com a moviment.
El moviment de l’EI aposta pel sindicalisme independentista? En quin grau és responsabilitat de la COS?
Per començar plantejaria una altra perspectiva per respondre’t; la COS no és un sindicat independentista, la COS és un sindicat de classe català. Assumint el nostre marc territorial sense ambigüitats treballem per construir un sindicat de classe que plante cara a la patronal amb l’objectiu d’eradicar el capitalisme. Evidentment lluitem per la independència política dels Països Catalans, però creiem que la millor aportació que podem fer al projecte independentista és crear consciència de classe i combativitat ací a casa nostra. No crec poder parlar per tot el moviment per dir si l’EI aposta pel “sindicalisme independentista” o no, però sí crec que no mentisc si dic que el nostre moviment comença a vorer que hem de dotar-nos d’una eina d’altíssim valor estratègic com és el sindicat.
Quina ha estat l’expansió territorial del sindicat els darrers anys, com la valores (encerts i mancances) i quina estratègia hi ha per arribar allà on no hi ha presència encara?
Els darrers anys bàsicament hem creat les assemblees territorials del Garraf, Anoia, Vallés i Maresme, a banda de multitud d’afiliacions personals a moltes altres comarques del territori. Considere que l’encert bàsic ha estat que les noves assemblees han treballat amb paciència, rigor i ànims de treballar unitàriament amb la resta de moviments socials, polítics i organitzacions sindicals ja presents a la seua realitat concreta. Això ha evitat molts malentesos i recels. Les mancances creiem que es podria resumir en què en alguns llocs no s’ha trobat la manera d’obrir suficientment el sindicat a treballadores alienes al moviment i la multimilitància de moltes afiliades ha deixat les tasques del sindicat una mica en segon terme.
La millor estratègia d’expansió entenem que és l’exemple de lluita i coherència que donen les assemblees ja establertes. Fer la feina ben feta, amb humilitat i disciplina, no hi han receptes màgiques.
El sindicalisme és un àmbit que malauradament molt masculinitzat i amb poca presència de persones migrades, com s’intenta solucionar açò des de la COS?
Aquesta ha sigut una de les preocupacions que s’han pogut vorer en el congrés, i una de les prioritats de treball de les àrees de polítiques de gènere, i d’aturades i treball precari, és analitzar correctament el per què d’aquesta situació i plantejar una línia d’actuació per anar solventant aquesta mancança. En un ràpid anàlisi considerem que aquests dos “col·lectius” han ocupat i ocupen els treballs més precaritzats i invisibilitzats, el que els impedeix una massiva afiliació i lluita pels seus drets laborals. Una línia de treball que hem d’anar avançant és anar perfilant el nostre model sindical, que ja vam batejar com “sindicalisme del Segle XXI” per crear instruments de lluita individual i col·lectiva, vàlids i eficients, per treballadores en situació d’alta precarietat.
De totes maneres, i per respondre’t amb major profunditat espere que aviat tinguem en marxa el pla de treball d’aquestes àrees i es faça pública una dinàmica de treball per anar solucionant aquesta mancança.
