“Hi ha un elevat nivell de consciència entre les classes populars del Marroc”
En les darreres setmanes, les revoltes populars han sacsejat amb diferent intensitat el nord d’Àfrica. Al Marroc el moviment 20 de febrer ha protagonitzat diferents mobilitzacions que han forçat al règim alauita a actuar. Parlem amb Karim El Otmani, membre de la Comissió Nacional de Via Democràtica, partit capdavanter en les lluites marroquines i hereu del marxista Ila l-Amam en català, Endavant). Als seus 38 anys El Otmani ha passat per diferents fronts de lluita: estudiantil, pels drets humans, les assemblees d’aturats,… actualment resideix a Terrassa i ocupa el càrrec secretari de Via Democràtica als Països Catalans.
Podries explicar-nos què és Via Democràtica?
Via Democràtica és la continuació de l’organització revolucionària Ila l-Amam que va nàixer el 30 d’agost de 1970, com a resposta al despotisme del règim de Hassan II i a la desviació dels partits nacionalistes clàssics que votaren a favor de la constitució alauita. Ila I-Amam també apareix en el context del progrés de les lluites antiimperialistes arreu del món, amb exemples com Cuba, Vietnam, o la revolució cultural xinesa. Anys després, el 1995, amb la caiguda del mur de Berlín i després d’un llarg procés de reestructuració i reflexió impulsat des de la presó pels militants d’Ila I-Amam, hi ha la refundació en Via Democràtica. La nova organització es nodreix també dels nous moviments socials al Marroc (l’estudiantil, juvenil, assemblees d’aturats, l’Associació Marroquina en Defensa dels Drets Humans,…). A Via Democràtica lluitem per l’alliberament nacional i la construcció democràtica, això és també pel socialisme, a través de tres eixos: la creació d’un partit obrer que siga independent, la construcció d’instruments de defensa de la classe obrera i les masses pobres, i la creació d’un front popular.
Ara vos esteu organitzant a nivell europeu, per què?
Històricament Ila l-Amam tenia militants que feien una feina política a París, Brussel·les i Madrid. Amb el pas a Via Democràtica es feia necessari un augment en el treball a nivell internacional, a partir de 2007 hem començat a organitzar-nos ací a Catalunya. Tenim companys de Via Democràtica vivint a Europa, com també hi viu part del poble marroquí, heus ací les raons per organitzar-nos amb l’emigració. Per altra part Europa té interessos comuns amb el regne marroquí, nosaltres volem treballar amb les organitzacions progressistes d’ací per tal de pressionar el règim a través dels diferents governs estatals. Mohamed VI ha venut a Europa una imatge democràtica, però això és pura façana, nosaltres estem ací per denunciar això i posar sobre la taula les constants violacions dels drets humans patides pel poble marroquí. A part, nosaltres som internacionalistes i volem combatre amb les organitzacions germanes d’aquí pels drets socials i polítics perquè en bona part compartim interessos.
A l’Estat espanyol, tant el rei com el president del govern sempre han manifestat amistat per la dinastia alauita. Per què creus que es vol donar aquesta visió positiva del règim?
Ambdós reis comparteixen interessos clars, en primer lloc el manteniment de la monarquia. Tot i que el tipus de monarquia no és ben bé el mateix ja que ací després del franquisme hi ha una major separació de poders, però al Marroc això no existeix: l’executiu, el legislatiu, el judicial, i els mitjans de comunicació estan en mans del rei. A part d’això la col·laboració dels estats espanyol i francès amb el règim marroquí es justifica com una via per controlar el terrorisme i l’emigració africana. D’altra banda, els interessos pesquers espanyols i la protecció que ofereix el règim alauita, a través de la seua gendarmeria, al capital espanyol, francès i català que s’instal·la al Marroc per explotar als treballadors magrebins, també explica tota aquesta imatge edulcorada que des d’ací es vol transmetre. Tanmateix, la realitat és que al Marroc no hi ha democràcia, els partits polítics no tenen independència, tampoc la té el primer ministre -titella del rei- i els parlamentaris electes són com una mena de funcionaris al servei del sistema.
El 2011 ha començat amb diferents revoltes i mobilitzacions al nord d’Àfrica. Al Marroc també ha eixit al carrer, quin anàlisi en feu d’aquests processos?
Al nostre país la monarquia té l’autoritat política, però també religiosa, la constitució el reconeix com una persona sagrada. Això afecta a molts musulmans que no gosen enfrontar-se a ell. A part d’això al Marroc hi ha unes elevades taxes d’analfabetisme.
Malgrat això hi ha un elevat nivell de consciència entre les classes populars del Marroc. Així es manifestà en les passades eleccions legislatives on la crida a l’abstenció feta per les forces democràtiques fou seguida per un 83% de la població. A més, si parlem dels moviments socials podríem valorar-los com a més avançats que no a altres països del Magreb ja que, a part d’un present de lluita, compten amb una llarga tradició reivindicativa i han patit en molts cops repressió per part del règim. Hi ha un moviment ric, fort i divers: un moviment sindical, un moviment nacional de desocupats, organitzacions de dones, associació pels drets humans, per la llengua amazigh,…
Paral·lelament als successos de Tunísia o Egipte, al Marroc ha aparegut un moviment que es coneix amb el nom “20 de febrer”. Pren el seu nom del primer dia de la revolta, una jornada en la qual isqueren al carrer milers de joves, i que fou contestada amb una dura repressió que se saldà amb moltes persones empresonades i un mort a mans de la policia. També un company de Via Democràtica patí un intent d’assassinat a mans dels cossos repressius.
El moviment ha tornat a treure al carrer al poble setmanalment des d’aquell 20 de febrer, però de moment no ha esclatat com a Tunísia perquè el nivell de repressió allà era major, no es permetia ni tan sols el dret a reunió o concentració. Així quan la revolta ha esclatat ho ha fet amb molta força. En el cas d’Egipte cal veure-ho des d’un punt de vista més ample ja que existeix un projecte nord-americà des de fa aproximadament cinc anys per al nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. L’imperialisme nord-americà parla de democratització però en realitat són altres els interessos que els mouen. Egipte és al món àrab, com l’Estat francès a Europa, és a dir l’avantguarda del moviment progressista. A Egipte, Síria i Iraq governaven el partit baaz que tot i que ho feia de manera dictatorial eren règims nacionalistes que mantenien una posició més independent front l’imperialisme. Així, els projectes de l’imperialisme, més les ànsies de llibertats i drets dels pobles nord-africans han donat com a resultat totes aquestes revoltes. El problema és que no hi ha com a resultat d’això alternatives reals i concretes conegudes i això posa les coses fàcils a l’imperialisme per presentar-se com a alternativa, però els pobles es resistiran a aquesta intervenció. Pel que fa a Líbia la intervenció de la Unió Europea i d’Estats Units és clarament atribuïble a la seua intenció de robar petroli, que és el que realment els interessa, altrament no s’entén que s’intervinga allí i no contra el sionisme a Palestina.
Al Marroc serà el temps que dirà com evolucionarà tot, de moment els joves del “20 de febrer” han convocat una nova mobilització a la capital.
Creieu que la reforma constitucional de Mohamed VI és resultat d’aquestes protestes? Com s’està duent a terme?
Normalment sense aquestes revoltes no crec que el rei s’haguera mogut. Si la pregunta és si ha respost a les reivindicacions del jovent marroquí, la resposta és que el discurs del rei n’està molt lluny. El moviment “20 de febrer” exigeix un canvi radical, democràtic, en la constitució i no una reforma cosmètica conduïda des de dins del règim. Les reivindicacions del moviment passen també per la dissolució del govern i del parlament perquè són antidemocràtiques; la formació d’un procés constituent democràtic on la sobirania estiga únicament en el poble; la separació de poders; la igualtat de drets entre homes i dones, la separació de la religió i la política i l’eliminació del caràcter religiós de la monarquia; i el processament dels corruptes que han robat la riquesa del Marroc i el retorn d’aquesta al poble; no pot ser que la riquesa estiga concentrada en un 20% mentre que un 80% dels marroquins visquen en la pobresa; per últim reivindiquem l’alliberament de tots els presos i preses polítiques. Tanmateix, el discurs del rei ja ha advertit que hi ha tres aspectes que no es poden tocar: la monarquia, la religió i el Sàhara. No hi haurà doncs un canvi real en la reforma, per això Via Democràtica i el Partit Socialista Unificat, entre altres partits, i els joves del “20 de febrer” ens neguem a participar malgrat haver sigut convidats a fer-ho. Les persones que participen en eixa comissió de reforma no són representatives ja que són bé membres dels partits del règim bé gent que des d’un passat compromès ha venut la seua ànima al règim. Tot això és pura façana per presentar-se com a democràtics a la opinió pública i també a nivell internacional.
Quins moviments prepareu per evitar tot això?
El procés de lluita no ha nascut a partir de les revoltes de Tunísia, té una llarga tradició. Malgrat això és cert que s’ha accelerat, s’ha ampliat la participació, el canvi és un procés que necessita una lluita continua.
Exactament quanta gent ha entrat en presó des del 20 de febrer?
Les dades exactes es desconeixen però hi ha centenars de presos i preses, desenes de desapareguts, també assassinats per part de la policia. L’estratègia alauita era utilitzar persones marginals i delinqüents -com també ocorregué a l’Egipte de Mubarack- per tal de produir enfrontaments i legitimar així una intervenció policial. En la darrera protesta del 20 de març, però, no hi hagué problemes perquè els joves organitzaren un potent servei d’ordre que evità les provocacions policials. Així en les 60 manifestacions que recorregueren les ciutats i pobles de Marroc eixa jornada no es registrà cap incident.
Quin paper juga l’Associació Marroquina de Defensa dels Drets Humans (AMDH) en la denúncia del despotisme?
Aquesta associació, independent de qualsevol partit, va ser creada a finals dels anys setanta i actualment ja té 80 comitès locals i més de 12000 afiliats. Cal tindre en compte que per entrar-hi s’ha establert la condició de vindre avalat per almenys dos socis. Ara s’estan organitzant comissions de l’AMDH a l’exterior i ja comptem amb una a Madrid i altra a París; estem treballant per formar-ne una ací a Catalunya, una altra a Andalusia i a Brussel·les. La denúncia de les violacions dels drets al Marroc és doncs un eix bàsic. A més d’això l’AMDH ha demanat l’alliberament dels presos polítics i també ha denunciat els morts per raons polítiques entre ells els diferents militants d’Ila I-Amam. Per això reivindiquem la veritat i que els criminals polítics i econòmics (els lladres de la riquesa del Marroc) siguen conduits al davant de la justícia. Per totes aquestes raons el règim tracta de desacreditar a l’interior i l’exterior a l’AMDH però el nostre poble sap que aquesta associació lluita pels seus drets.
Els militants de Via Democràtica a l’exterior quin missatge voldríeu enviar a les organitzacions polítiques i socials europees?
Des de la militància de Via Democràtica als Països Catalans ens agradaria que les forces democràtiques i progressistes d’ambdues bandes buscaren punts d’articulació per organitzar un front internacional contra el sionisme i l’imperialisme. És difícil entendre el que ocorre allà i per això fa falta treballar-s’ho.
