[bar group="860×106"]

Historiografia marxista: balanç d’un seminari

[L’ACCENT 153]
Com anunciava L’ACCENT del 24 de març, entre el passat 27 de març i el 30 d’abril s’ha celebrat a la Universitat de Barcelona el seminari “Història, historiadors i marxisme al segle XX”. Cal reconèixer els esforços de l’organització a càrrec de l’Associació Catalana d’Investigacions Marxistes (ACIM). Més no es podia fer: un programa interessant, ponents de prestigi acadèmic…

En molts casos, no tractaven sobre les matèries en què estaven especialitzats, però això és inevitable si tenim present la pobresa del panorama intel·lectual marxista català i, per tant, les limitacions del ventall on escollir. Però això no és l’única paret amb la qual pot topar una organització benintencionada com la de l’ACIM.

En la sessió inaugural Miguel Candel, professor de filosofia a la UB i coordinador de l’esdeveniment, va oferir una interessant xerrada sobre l’obra més representativa de György Lukács: Història i consciència de classe. Tot i això va insistir en el fet que ell mai no s’havia especialitzat acadèmicament en l’estudi de l’autor. Però no pot ser atribuït a l’organització que no hi hagi cap especialista en Lukács al nostre país i si n’hi ha, no vol o no pot col·laborar amb l’ACIM. El mateix s’esdevé amb l’obra de Walter Benjamin. Els que n’han fet tema a la Universitat de Barcelona (Francisco Caja, Antonio Aguilera) haurien entrat en aquest seminari com un pop en un garatge. Afortunadament Xavier Domènech, membre del Centre d’Estudis sobre les èpoques franquista i democràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona, va preparar una humil -en el bon sentit de la paraula- aproximació a la filosofia de la història de Benjamin útil pels qui no en coneixien l’obra i també pels qui l’havien llegit una mica. Potser no són els únics casos, però transmeten una idea del que es pot fer quan es té la predisposició correcta. Però lamentablement, com sap tothom que ha fet carreres de lletres els darrers anys a les universitats de Barcelona, aquesta predisposició és completament aliena a una casta d’acadèmics que no considera que el reciclatge i la investigació formin part de les seves obligacions professionals i que s’ha aproximat a aquest seminari amb la mateixa desídia que enfilen els seus cursos regulars a la universitat. Cal criticar durament actituds com la de Ramon Alquézar (Universitat Autònoma de Barcelona) que, havent d’aproximar-se a la figura de Sigfried Kracauer, no en va fer ni la més mínima referència, es va preparar una sessió a mesura per practicar el més vulgar funcionariat amb 40 minuts de cinema (un documental sobre la Guerra Civil, Roma, città aperta i La batalla d’Alger) i ni tan sols es va dignar a contestar amb claredat, sinó amb l’obscuritat d’un diplomàtic, a la pregunta òbvia: i de Kracauer, què?
Actituds com aquestes contrasten amb les d’alguns il·lustres veterans com Josep Fontana, que va oferir la sessió inaugural sobre les fonts del pensament marxista sobre la història, però sobretot amb les de ponents més joves com ara Giaime Pala i Manel López al costat dels quals alguns semblaven els legionaris de l’Astèrix esperant el relleu.

Giaime Pala va contextualitzar la figura d’Antonio Gramsci, la seva aproximació a la polaritat base/supraestructura, la crítica de l’economicisme i de la teoria marxista de l’estat i l’estudi gramscià de les classes subalternes. Manel López va tractar alguns temes principals de l’obra d’Eric J. Hobsbawm: les conseqüències de la industrialització en les condicions de vida de la classe treballadora, la crisi general del segle XVI, el ludisme, el nacionalisme, els rebels primitius i els orígens del moviment obrer. Ambdós ho van fer amb consistència i amenitat. El revers de la moneda amb d’altres exhibicions bastant lamentables com la de Joaquín Miras al qual no es pot criticar que no hagués preparat la ponència sinó més bé haver fet una prospectiva del pensament de Edward P. Thompson completament antimarxista. Davant dels plantejaments de Miras hom es podia preguntar si la trajectòria de Thompson va consistir bàsicament a refutar un rere l’altre tots els fonaments del marxisme. Però sembla més que aquesta era simplement la voluntat de Miras. No va ser millor l’aportació de Francisco Erice, de la Universitat d’Oviedo, sobre el Marx historiador. Ni, per motius diferents, l’apoteosi del reformisme perpetrada per Alberto Reig Tapia sobre Manuel Tuñón de Lara, amb lloances a Azaña, Suárez i d’altres “liders de la classe treballadora”. Ni les avorrides aportacions de Joaquim Santpere (que parlà sobre Raymond Williams) i Rosa Congost (sobre Pierre Vilar).

I, malgrat certes debilitats que no obscureixen les aportacions constructives, projectes com aquest mereixen l’aplaudiment als seus impulsors i la presència no tan sols dels estudiants i els acadèmics, si no també dels militants. I si, com es diu en castellà, “lo cortés no quita lo valiente”, val a dir que aquestes crítiques a certes actituds i aptituds personals no són en cap cas un retret genèric a un projecte lloable.


[bar group="860×106"]