Hugo Chávez, identitat i rebel·lia llatinoamericana

Amb tota raó recordem la grandesa d’Hugo Chávez Frías, impactats encara per la seva desaparició física tan recent. Però avui em voldria sumar a aquest homenatge incloent en les meves paraules una cosa que pot ser molt útil –i els herois populars són sobretot útils– als joves, perquè penso que ells seran decisius en aquesta hora crucial que viuen els nostres pobles. Voldria parlar de com Hugo Chávez va aconseguir convertir-se en un conductor de pobles i un visionari de l’alliberament humà i social.

Hugo Chávez no va néixer gran: ningú neix gran. El xiquet d’una llar modesta en una de tantes petites sabanes, concreció ell mateix de les combinacions ètniques que caracteritzen el nostre continent, estimava la lectura i volia ser jugador de beisbol, assemblar-se al famós “El látigo Chávez”. Va començar el batxillerat, camí que li podria assegurar ser algú de classe mitjana, però es va trobar una possibilitat que estava a mig camí entre molt bons mestres de beisbol i la universitat: l’Escola Militar en una institució que es modernitzava i volia formar oficials més professionals.

L’ascens social individual d’una petita minoria procedent d’una massa de milions de persones de situació social modesta és factible, perquè les societats que han anomenat modernes estableixen la igualtat formal i, dins d’ella, oportunitats abstractes d’ “ascens”, de pujar un o dos esglaons de l’escala. El jove o la jove que uneixen voluntat, laboriositat, caràcter i sort poden posar les seves qualitats i el seu èxit al servei del seu ascens personal –i de la seva família–, ja sigui en activitats liberals o en el servei civil i militar. Però moltes agències de la societat els han anat ensenyant a no anar més enllà des de la infantesa, i ara aprenen a no sentir-se part del seu mitjà d’origen, sinó del medi on han arribat. Alhora, la colonització mental implícita en les pràctiques, els valors i les idees de les professions que els han ensenyat els tornen en part estrangers a la seva pròpia terra. Per això és tan difícil que es decideixin a posar el seu èxit i qualitats al servei del món dels desposseïts, els humils, els de baix.

El cadet Hugo Chávez va ser sensible a aquest món i va saber encarar els dilemes a què l’anava sotmetent aquesta sensibilitat. Aprofita l´oportunitat dels estudis universitaris i es familiaritza amb teories militars i polítiques. Però a Barinas treu molt de profit també d’un antic guerriller, un home culte que li proposa bones lectures polítiques i literàries, i les discuteix amb ell. A través del seu germà Adán coneix lluitadors i activistes oposats al corrupte bipartidisme que regeix la política nacional. Chávez explica que participa amb seguidors d’una organització, i que tot just graduat participa, vestit de paisà, a fer pintades al carrer.

El jove militar vol servir la seva nació, la seva societat, el seu poble. Aquest pas endavant es nodreix amb vivències com la que contarà a Gabriel García Márquez, quan el 1975 coneix directament la violència repressiva que s’exercia al final del període de lluites guerrilleres: alhora, s’assabenta que els participants d’ambdós bàndols eren gent del poble. Vull destacar que Hugo Chávez va estimar molt la institució a què pertanyia, tant que fa pocs anys, quan li van preguntar com volia ser recordat, va dir que sobretot li agradaria que el recordessin com un soldat. Però per aquest amor, i no malgrat ell, es va dedicar a formar cèl·lules revolucionàries dins de l’exèrcit. A finals de 1982, els ideals patriòtics, de llibertat i de justícia social, la formació intel·lectual que nodreix la consciència i reforça els ideals, i les vivències de qui té ulls, ment i cor per treure’n profit, es van plasmar per fi en una organització política clandestina, el Moviment Revolucionari Bolivarià, fundat per un grup de joves oficials que volien honrar d’una manera activa el bicentenari del naixement del Libertador.

Hugo Chávez estudiava, alhora i febrilment, la història dels revolucionaris del seu país, la gesta continental d’independència que van protagonitzar els fundadors, les lluites populars i els seus cabdills, i el pensament que ha guiat l’acció o ha proposat un futur d’alliberaments i benaurança per a tothom, i que sembla utòpic al sentit comú. Simón Bolívar és al centre d’aquells esforços seus, pels principis que el van animar, la grandesa que va saber conquerir, la gegantina tasca revolucionària que va dur a terme –que va ser capaç de canviar les vides dels pobles i la història de mig continent– però també per la fondària i la projecció del seu pensament i la proposta superior d’alliberaments que va deixar plantejada. L’Hugo es llança a alliberar el passat i treure els pròcers de la barreja d’altars i oblits a què solen ser sotmesos, mitjançant un estudi alimentat de conviccions, propòsits i projectes. En aquest afany s’apodera també del llegat del gran mestre Simón Rodríguez,  que va ensenyar al jove Bolívar que cal una revolució social, cultural i econòmica juntament amb la revolució política.

Des de molt aviat en la seva politització, Chávez havia anat coneixent idees socialistes que porten lluitadors i organitzacions del seu país amb les quals està d’acord, i també les que estudia en textos de pensadors. Aquestes experiències i lectures, més l’ànsia de justícia social com a element inseparable de la llibertat i la democràcia, l’apropen al socialisme. Però és fonamental comprendre que la concepció i la proposta socialistes són assumides per Chávez mitjançant la seva integració en un tronc cultural propi, veneçolà, llatinoamericà i caribeny. Això el lliura d’esterilitats i dogmatismes. En comptes de quedar a mercè de les seves idees, va aprenent a utilitzar un cos teòric que és molt eficaç per analitzar les realitats, i viure un ideal molt transcendent que li permet elevar la seva actuació molt per sobre d’esdeveniments i creences, i de la conformitat amb canvis parcials i insuficients.

Els conspiradors bolivarians teixien la seva xarxa a l’ombra, mentre els governants alternats del sistema anaven de la “Gran Veneçuela” al “divendres negre”, sempre enmig d’una colossal corrupció i de la pobresa insondable de les majories en un país receptor d’immensos ingressos, fins a desembocar a la terrible matança que va aixafar la protesta del poble caraqueny el febrer de 1989[1]. Aleshores el sistema polític es va deslegitimar, però l’intent dels militars bolivarians dirigits per Hugo Chávez, d’enderrocar el govern per la força el 3 i 4 de febrer de 1992, no va poder triomfar. Chávez va caure presoner, la resistència militar continuava en alguns punts del país i el sistema, tement un altre esclat popular, va cometre un error que va resultar de gran importància històrica. Se li va demanar instar els seus companys a cessar la rebel·lió mitjançant una breu al·locució televisada –cent seixanta-una paraules– que va poder veure tot el país i va ser divulgada per altres mitjans. Aquell militar de presència popular i paraula ferma que diu als seus companys que “per ara no s’han assolit els objectius” va saltar d’improvís de l’anonimat a la simpatia del poble.

Chávez va explicar al cubà Germán Sánchez Otero, l’ambaixador a Veneçuela durant quinze anys, que de tota manera es va sentir deprimit. Però llavors va entrar a la seva cel·la a atendre’l un capellà de l’exèrcit que, en adonar-se de la seva situació, li va dir: “Noi, no et sentis malament, tu ets un heroi nacional!”

Chávez es va convertir en l’esperança popular enmig d’una crisi que no semblava tenir sortida. Menys de set anys després d’aquella acció armada, la majoria dels votants el va escollir per primer cop president de la república, i l’any següent la nació es va donar una nova constitució diferent; per fer-ho més evident, va passar a anomenar-se República Bolivariana de Veneçuela.

El xiquet de Barinas, el jove oficial militar, havia pres possessió d’una identitat més definida i de més abast que el reconeixement i el gaudi de la cultura pròpia, encara que posseir aquesta constitueix ja un pas formidable de la identitat, l’autoestima, l’orgull de si, la concepció de la vida i el món, i fins i tot la capacitat de resistència. També havia anat més enllà de la identitat patriòtica que transmet incomptables valors que un poble determinat ha creat i atresorat, i reclama actituds i lleialtats. Va poder anar més lluny en tots dos terrenys perquè va trobar i va practicar la rebel·lia, i en va fer la brúixola a la vida. Però no hauria pogut anar tan lluny sense integrar aquestes identitats –la cultural i la patriòtica– en una actitud i una actuació polítiques regides per aquesta rebel·lia. Aquesta integració les salvaven de ser funcionals a la dominació. La rebel·lia és l’adultesa de la cultura i la política, per ser popular i estar al servei del poble, ha de ser una cultura per a l’alliberament.

Davant del nou president hi havia un ventall d’opcions i estratègies, no un destí prefixat. Entre elles, el que seria realment difícil seria trobar les que fossin capaces d’anar a l’arrel dels mals i enfrontar-ne l’extirpació, les que permetessin governar el que hi havia sense sotmetre’s al seu sentit últim i anar adquirint cada cop més força i autonomia; combinar audàcia i responsabilitat, tàctiques, aliances, mesures, fases, treball en equip; desplegar transformacions, obtenir la confiança i desenvolupar la consciència de les majories; promoure’n la mobilització i l’activitat organitzada; ensenyar al poble i aprendre’n. Tot i que sempre havia estat actiu, durant una llarga etapa de la seva vida Hugo Chávez havia depès de les seves circumstàncies: ara podia mirar de governar-les. Però de conjuntures com la seva durant el canvi de segles també han sortit experiències de saldos molt diferents, esdeveniments transcendentals o lideratges efímers. Però Hugo Chávez durant dècades d’activitat i espera havia depès de les seves circumstàncies: ara li havia arribat el moment de tractar de governar-les.

Al meu entendre, Chávez va tenir a favor seu el lliurament complet a la causa popular i les seves qualitats personals, i l’exercici de dues característiques fonamentals: la capacitat que havia adquirit d’analitzar amb profunditat i encert la societat, els seus trets i conflictes essencials, les seues tendències, i les forces i debilitats pròpies i de l’adversari; i la claredat de que el poder és indispensable per emprendre la tasca somiada amb alguna probabilitat d’èxit, plasmada en la determinació de conquerir-lo i mantenir-lo.

La primera li permetia posseir una consciència desenvolupada de les realitats vigents i els seus trets essencials, i una àmplia perspectiva històrica, i, per tant, li va permetre adonar-se alhora del lloc històric. Això es pot comprovar en innombrables pràctiques, actituds i idees de Chávez. Permeteu-me una digressió per al·ludir a aquesta història i aquestes realitats.

El Carib va ser probablement la regió extra-europea on el capitalisme va estrenar la seva capacitat d’ampliar-se a escala mundial, mitjançant una modernitat mercantil horrorosa que va traslladar des d’Àfrica i va esclavitzar milions de persones i va esprémer les seves vides, va destruir nombroses cultures autòctones i va deteriorar el medi natural . Després d’un procés descomunal de genocidis i destrucció de cultures, les colònies de Terra Ferma van ser saquejades sistemàticament durant tres segles per metròpolis que tanmateix no van aconseguir formar part de l’avantguarda del capitalisme europeu. Des de punts de partida molt diferents es van anar forjant pobles nous i acumulant capacitats de resistència de la regió. La primera independència del continent, obtinguda en una gesta que va del 1791 al 1824 –de la gran Revolució haitiana a la batalla d’Ayacucho–, va ser molt insuficient, però va crear noves identitats, va fundar les nostres nacions quan la idea mateixa de nació era tot just incipient a Europa i ens va aportar una extraordinària acumulació cultural revolucionària, un llegat inapreciable a què atenir-nos i la necessitat de promoure nous projectes d’alliberament. La llibertat va tenir metes molt més altes a Amèrica que a Europa, i va bregar pel govern del poble des de molt abans que el liberalisme europeu es decidís a acceptar i utilitzar la forma democràtica de govern.

Des d’aquelles revolucions en endavant sempre van existir els que els donaven un lloc preferent a la igualtat i la justícia en els seus combats i les seves idees, una posició i una ambició que negaven els mateixos fonaments de la nova època colonialista-imperialista que es va apoderar de la major part del món des de finals del segle XIX, va integrar aquest domini explotador a la seva cultura i va posar al seu servei la consciència comuna i el dret internacional. La resistència, la rebel·lia i el projecte de l’Amèrica Nostra han hagut d’oposar-se als fonaments ideals de la civilització i el progrés, manejats com la missió patriarcal, colonial i racista de les potències, una ideologia de dominació que ha intentat mantenir-ne la predomini al món espiritual i de les idees.

Però una de les bases principals del domini imperialista és la mediació que li proporcionen a cada país classes dominants natives que són còmplices i subordinades. A diferència d’Àsia i d’Àfrica, pràcticament tota l’Amèrica continental va tenir estats independents des de fa gairebé dos segles, per la qual cosa les relacions de domini dels centres del capitalisme mundial amb ella van haver d’assumir formes diferents del colonialisme obert i imposar-se a la regió de acord a les característiques de les seves fases successives, mitjançant el seu nou colonialisme, centrat en relacions econòmiques, eliminant resistències i rebel·lies, dividint, cooptant i subordinant. Tot i que amb una gran quantitat de diferències entre si i amb històries molt diverses, les classes burgeses de l’Amèrica Llatina i el Carib han compartit denominadors comuns en l’exercici de la seva condició de dominants-dominats. Dedicats a defensar i ampliar els seus guanys, mantenir el seu poder polític i social i les seves propietats, i els ordenaments legals i polítics que fan permanents i tracten de legitimar-ne el domini, les burgesies de la regió són també responsables de l’explotació, la misèria, la manca de qualitat de la vida, oportunitats i nombrosos drets que pateixen les majories dels seus països, i també dels sistemes repressius que els oprimeixen.

Enfrontant-se a uns i altres dominadors, una constant de resistències, idees, combats i sentiments ha mantingut viu el caràcter popular del llegat patriòtic al continent, sense lliurar-lo als còmplices i subalterns de l’imperialisme, i li ha anat aportant desenvolupaments en noves formes i vies de mobilització, consciència i lluites, i nous projectes. En conjunt constitueixen una extraordinària acumulació cultural favorable a la independència i als alliberaments. Un altre Carib i una altra Amèrica nostra són possibles, perquè hem anat creant els seus fonaments, pràctiques i idees.

La pròpia naturalesa parasitària, híper-centralitzada, saquejadora de recursos, depredadora del medi i agressiva del capitalisme actual ha tancat la possibilitat que dins del seu sistema puguin Amèrica Llatina i el Carib satisfer les necessitats bàsiques dels seus pobles, mantenir les sobiranies nacionals, desenvolupar les seves economies i societats, defensar i aprofitar els seus recursos i organitzar la seva vida en comunió amb el medi natural.

Torno a Chávez. La segona característica de Chávez, la referida a la necessitat del poder, estava forçada a fer-se com una revolució, atesos els seus objectius, els seus protagonistes i el seu projecte. L’Hugo es va convertir en el líder màxim d’una gran revolució que, com passa amb totes, ningú no podia preveure. El militar revolucionari va aconseguir ser president dins de les regles del joc del sistema, però va ser capaç de governar per al poble i desencadenar les seves forces, va demostrar el seu geni en l’estratègia i la tàctica dels combats cívics, va aprendre una matèria nova i decisiva –la mobilització i la conscienciació populars– i va encapçalar la conversió del seu govern en un procés de transformacions profundes de les persones i la societat. Incansable i audaç, brillant i disciplinat, amant del projecte transcendent i forjador quotidià de les tasques necessàries, expositor infatigable i somrient, fent dia a dia simpàtic al socialisme, Chávez va ser sempre un ésser humà en totes les situacions, davant de tots els problemes i en el tracte amb totes les persones, demostrant que la grandesa ho és més con més humana és.

Poder popular i revolució socialista: no són frases belles, són necessitats. Quan la llibertat i la justícia són realment posades a l’ordre del dia per a tothom, la independència s’ha de tornar alliberament nacional, i la justícia social, socialisme. Una llarga època d’experiències i estudis, combats i debats ha estat el taller i l’escola, i Chávez ha estat un mestre a mostrar a tothom la relació que ha existit històricament entre la independència, la llibertat, la justícia i el socialisme. Han estat molts cops separats i més d’una vegada han xocat entre si. Al davant, els sistemes de dominació moderns s’han oposat sempre que es comprenguin i estableixin aquestes necessitats, i les han confrontat o manipulat amb promeses successives, com les del progrés, el panamericanisme i el desenvolupament, dirigides a cooptar i conduir els emprenedors, confondre tothom i neutralitzar i vèncer els rebels i els que busquen avenços per als seus països.

És cert que el capitalisme actual ha perdut la possibilitat d’oferir promeses: només proposa paraules com èxit i fracàs, imatges i informacions controlades en un sistema totalitari de formació d’opinió pública i conversió de la gent en el públic –la cara d’un món despietat on tot és mercaderia–, i reparteix alguns premis entre còmplices o beneficiaris de conjuntures. No obstant això, no s’ha de subestimar el seu poder, la seva agressivitat i la seva immoralitat criminal, ni els atractius de la seva colossal capacitat de manipulació cultural.

En acabar el segle XX, el socialisme semblava reduït a ser una de les poques referències del passat en un món sotmès a un present etern. El president Chávez va assumir el socialisme per identificar la ubicació cultural i política de la revolució bolivariana, l’ideal que mou els fets i les actituds, i el projecte més transcendent: la utopia entesa com un més enllà assolible mitjançant les pràctiques conscients i organitzades. No ha calgut aclarir que aquest socialisme es nodreix d’un llegat meravellós, però no pertany a cap passat. Per ell, l’activitat alliberadora és allò decisiu, i ella serà capaç de donar un sentit a les forces econòmiques.

El caràcter d’una revolució no està determinat pel mesurament de l’estructura econòmica de la societat, sinó per la pràctica revolucionària. En les condicions desavantatjades de la majoria dels països del món, la transició socialista i la societat a crear estan obligades a anar molt més enllà del que la seva “etapa de desenvolupament” suposadament els permetria, i a ser superiors a la reproducció esperable de la vida social: han de fer simultànies i successives revolucions culturals que les tornin invencibles. Cal emprendre la creació d’una nova cultura, que implica una nova concepció de la vida, les relacions entre les persones i el món, alhora que es compleixen les tasques imprescindibles, immediates, urgents i ineludibles.

Hugo Chávez ha estat un protagonista al plantejament actual del socialisme com a horitzó polític i cultural per als pobles d’aquest continent. Aquí no es parla del socialisme, les seves dificultats o els seus autors més cèlebres com una trivialitat o una moda més, sinó com una necessitat i una creació heroica. El 12 de juny de 2012, Chávez va escriure al seu Programa de Govern per a 2013-2019:

“a la tesi reaccionària de l’imperi i de la burgesia contra la Pàtria, nosaltres oposem la tesi combativa, creativa i alliberadora de la independència i el socialisme com a projecte obert i dialèctica construcció.”

Aquest socialisme, havia dit el 2011, ha de ser un poder, però un poder del poble, una nova concepció del poder i una nova manera de crear poder i distribuir poder. Com diu la Constitució veneçolana, en un Estat democràtic i social de dret i de justícia que propugna com a valors superiors la vida, la llibertat, la justícia, la igualtat, la solidaritat, la democràcia i els drets humans. I adverteix el líder al seu Programa de Govern: “Aquest és el temps, com mai abans no hi va haver, de donar cara i sentit a la Pàtria Socialista per la qual estem lluitant”.

Cal anomenar a les coses pel seu nom. El socialisme és la nostra forma, llatinoamericana, de ser independents.

Hugo Chávez Frías es va guanyar la devoció sense límits de la ciutadania mitjançant la seva actuació i el seu carisma. Ha estat el conductor i l’educador que va brindar espais i organització perquè la gent comuna i la seva pàtria avancessin a un grau que ningú va poder somiar, i això permet a la societat veneçolana albergar avui un projecte transcendent d’alliberaments. És el sinònim i símbol del moviment, la política, l’ètica i la unificació; és l’imant de voluntats i el vencedor d’obstacles i adversaris.

Però no en va tenir prou amb aquesta dimensió. Digne continuador del Libertador Simón Bolívar, Chávez va construir una política internacional revolucionària que és un pol fonamental en l’auge actual de canvis i esperances de l’Amèrica Llatina i el Carib. Com un dels protagonistes dels poders i moviments populars que estan a l’avantguarda d’aquest auge, va ser alhora l’amic segur i fratern dels països que guanyen autonomia i sobirania davant de l’imperialisme i fan passos per procurar distribucions més justes de les riqueses nacionals entre les poblacions. I ha estat un capdavanter de la unió continental, el projecte més ambiciós d’aquesta època, que aspira a posar bases fermes per a la segona independència de la nostra Amèrica.

*Fernando Martínez Heredia fou un educador, filòsof i revolucionari Cubà. Aquest text és la transcripció de la seva intervenció en seminari “El Carib que ens uneix” realitzat al Teatre Heredia de Santiago de Cuba, realitzat dos anys després de la mort de Chávez. Publicat originalment a Alai.info. Traducció M.C. L’Accent.

Notes:

[1] Durant el ‘Caracazo’, entre 27 de febrer i el 6 de març de 1989, la repressió de les protestes populars contràries al pla de xoc dictat pel Fons Monetari Internacional per a Veneçuela va deixar dos mil morts i un gran nombre de desapareguts.