Si hi ha hagut un personatge públic demonitzat pels mitjans de comunicació del règim espanyol, i no des de la legítima confrontació ideològica sinó des de la més barroera manipulació, aquest ha estat sens dubte Hugo Chávez. Precisament per això, aquest llibre que s’ha editat a diversos països del món, és especialment escaient a la part de casa nostra on es publiquen coses com El País. Si més no, era just oferir-li al comandant la possibilitat d’explicar la seva versió de la seva pròpia vida. I això és bàsicament el que fa el reconegut periodista Ignacio Ramonet quan posa a la seva disposició tot el rigor i minuciositat de que és capaç.
En concret, el llibre tracta el que el propi Chávez considera com la seva “primera vida”, que va des del seu naixement fins a l’arribada a la presidència de Veneçuela. Però, compte, això no és exactament ni un testament polític ni un llibre de memòries, sinó una mescla d’ambdues coses on allò afectiu i allò intel·lectual apareixen lligats. No podria ser d’altra manera tractant-se d’una persona amb tanta passió pel seu país, per la justícia social i per la vida en general. I bé, per si us ho pregunteu, tampoc no és una hagiografia on es faça lloança de fets heroics i on s’amaguen els punts febles. De fet, el President mateix s’encarrega de corregir aquest enfocament quan sorgeix la ocasió.
Des dels seus orígens humils com a venedor ambulant de dolços, d’estudiant esforçat i afeccionat al beisbol sense cap interés per la política, fins aquell fallit cop d’estat i el famós “por ahora” que va encendre la flama de la revolució bolivariana; tot forma part d’una trajectòria vital d’aprenentatge amb errades, encerts i contradiccions. Per això, tanta importància tenen al llibre el records tendres de la seva estimada àvia com l’amargor d’haver perdut companys tot combatent la guerrilla. I tanta rellevància té l’estima pels seus amics del poble com les lectures i les coneixences que va fer entre els intel·lectuals de l’esquerra llatinoamericana i mundial.
Honestament cal dir que en certs moments el llibre pot arribar a fer-se feixuc degut a la rigorositat amb que es tracta la història de Veneçuela. No obstant, no manquen tampoc moments de distensió, anècdotes gracioses i, per suposat, moments de gran tensió i dramatisme. Tot plegat està amarat d’una gran vitalitat però, per sobre de tot es fan patents els ensenyaments que Hugo Chávez ens transmet gairebé com qui no vol la cosa. En efecte, la seva lliçó d’audàcia política i fermesa de conviccions resulta molt enriquidora fins i tot al marge de qualsevol ideologia. En especial quant a qüestions que aquí ens sol costar entendre, com l’anomenada “aliança cívico-militar”.
En definitiva, “Hugo Chávez. Mi primera vida” és una lectura d’allò més interessant per acostar-se de primera mà a un personatge clau en la història recent del món. De tota manera, les circumstàncies que narra d’aquella Veneçuela s’assemblen tant al que estem vivint ara mateix arreu del sud d’Europa que hom no pot sinó parar atenció, gairebé per propi interès.
