I qui ha fotut (altre cop) el Perú?
La desorientació pel que fa a l’estructura social del Perú, i fins i tot pel que fa a la seva història més recent, està portant sectors de l’esquerra a donar suport a un cop d’Estat oligàrquic, en el pitjor dels casos, o “en el millor” a relativitzar-ho adoptant posicions “ni-ni”.
Per això s’imposa analitzar els fets i esbossar algunes conclusions que intentin situar el debat en un punt menys viciat i més independent de l’habitual “mitologia democràtica”.
Si Vargas Llosa, en un temps anterior a la seva abjecta deriva, es preguntava “en quin moment es va fotre el Perú”, avui més aviat es tractaria d’establir responsabilitats i determinar qui ho ha fotut. I no, no ha estat Pedro Castillo qui ha fotut, una vegada més, el Perú. Sinó els mateixos de sempre: l’oligarquia colpista, les institucions i els mitjans de comunicació.
Antecedents
El govern colpista de Boluarte ha declarat 30 dies d’Estat d’Emergència, hi ha més de 20 morts per la repressió de les mobilitzacions populars contra el cop del Congrés.
Castillo va guanyar les eleccions presidencials i va estar als comandaments del país andí durant any i mig, des del juliol del 2021 fins al desembre del 2022. Va aconseguir el govern amb la promesa de convocar una assemblea constituent que escombrés per fi la constitució del fujimorisme, la del 1993 Va representar uns sectors populars abandonats per tots els governs que van seguir el de Juan Velasco Alvarado, ja fa gairebé mig segle. Va generar una gran il·lusió. Però va defraudar.
De manera molt esquemàtica, Castillo havia de decidir si governar des de la realpolitik, o mobilitzar la població per transformar el país. Lamentablement, va escollir el primer. I ho va fer amb l’àrbitre en contra: amb un Parlament de majoria fujimorista, recolzada pels oligopolis mediàtics, al qual li havia de demanar permís per nomenar els seus ministres. Aquest va ser el seu primer error, diguem-ne intern.
El segon error va ser en matèria internacional. Va buscar a l’OEA una taula de salvació o de legitimació. Per fer-ho, va donar l’esquena als únics aliats internacionals possibles: els països de l’eix bolivarià. Tots dos errors ho van deixar sol, sense aliats.
La reacció va atacar Castillo i va voler treure’l de la presidència des del primer dia. En només any i mig, el president va patir tres mocions en contra que s’acollien, de manera surrealista, a l’article 113 de la Constitució, que parlava de la “incapacitat moral o física” del president per continuar exercint el seu càrrec. Com si estigués en coma o alienat mentalment. En fi, la mateixa vulgar excusa colpista que van intentar emprar contra Hugo Chávez. Fins i tot li van obrir un judici polític per “traïció a la pàtria”. I per què? Per expressar la seva simpatia amb la demanda històrica de Bolívia de recuperar la sortida al mar. El Congrés, en mans del fujimorisme, aprovava en primera instància tota aquesta fustigació i aquestes grolleres provocacions.
Crònica d’un cop anunciat
Mantifestació dels moviments populars contra el cop del Congrés peruà.
Però, naturalment, no es podia esperar res més. El problema va raure en la reacció del president davant els atacs furibunds: va decidir cedir per intentar aplacar l’enemic. Tot just començar, va destituir el millor canceller peruà: Héctor Béjar. I va nomenar Óscar Maúrtua al seu lloc: un lacai dels EUA, com li va retreure amargament Vladimir Cerrón, el secretari general del Perú Libre. Per si no n’hi hagués prou, va ratificar l’ortodox Julio Valverde al capdavant del Banc de la Reserva del Perú.
Igualment, van anar caient un darrere l’altre els millors ministres del seu gabinet, acusats de “senderistes”, “comunistes”, “corruptes”, etc. Des de les bases li van aconsellar que aprofundís el procés, que nacionalitzés el gas, que s’aliés a l’eix bolivarià. Però no en va fer cas. Ben al contrari, es va acostar més i més a l’“esquerra caviar”, nomenant fins i tot importants càrrecs de la dreta i trencant les relacions amb el seu propi partit, Perú Libre. A nivell internacional, va coquetejar amb els ianquis, va marcar distàncies amb Veneçuela, va recolzar els deliris de Zelensky, es va acostar a Luis Almagro i fins i tot va recolzar les pretensions dels inversors miners.
Tot i això, cap d’aquests sacrificis a l’altar de l’oligarquia i l’imperialisme va servir per calmar la bèstia. Ben al contrari, les seves pretensions es van radicalitzar i, precisament per tenir més poder, van decidir expulsar una vegada el mestre vermell i “cholo” del palau presidencial. Arribem així als fets d’aquesta setmana passada. Perquè davant d’això, i veient-se acorralat, Castillo va decidir finalment convocar l’assemblea constituent que s’havia promès a les masses per acabar amb la constitució fujimorista. Així, va dissoldre el parlament i va convocar eleccions constituents. Però era tard.
El Perú és una república presidencialista. El president pot dissoldre el parlament, en virtut de l’article 134. Tot i això, i com és natural, tots els mitjans van pintar la decisió del president com un “cop d’Estat”. D’aquesta manera, amb l’excusa d’un suposat cop de Castillo, van orquestrar l’únic i veritable cop: el cop contra Castillo. El mestre rural, el sindicalista arribat a president va ser detingut i traslladat a una caserna a Lima, i va assumir el càrrec la vicepresidenta Dina Boluarte, traint el mandat popular i sumant-se al colpisme. Una advocada ambiciosa que s’havia anat dretanitzant i havia estat expulsada del Perú Libre. La sisena presidenta del país a sis anys.
Qui volia convocar eleccions perquè el poble decidís? Castillo. Qui ha anul·lat aquesta possibilitat? Dina Boluarte. I, no obstant, el diari espanyol El País i la resta de mercenaris del periodisme continuaran dient que el colpista és el primer i la demòcrata, la segona.
Reaccions (esbiaixades o no)
Com per desgràcia és habitual, els actors de la classe dominant han tingut davant aquesta crisi una visió molt menys a curt termini i miop que altres actors polítics. Així, el govern d’Espanya “va condemnar fermament” el que considerava una “ruptura de l’ordre constitucional al Perú” per part de Castillo, donant suport a la colpista Dina Boluarte i congratulant-se pel “restabliment de la normalitat democràtica”. Igualment, els Estats Units van reconèixer “la Guaidó peruana”, Dina Boluarte, només unes hores després del seu cop. Fins aquí tot és normal.
Però resulta que el PCP (Partit Comunista del Perú) també ha reconegut Dina com a presidenta legítima, com es pot llegir al punt quart del seu comunicat titulat, de forma ridícula i benpensant, “Exigim respecte a la democràcia i drets humans”. Igualment, sectors suposadament maoistes molt actius a YouTube han declarat que el poble no s’havia de mobilitzar perquè l’única contradicció en joc era entre la “burgesia financera” i la “burgesia burocràtica”, que situava al mateix nivell. Tot això amb un argot mecanicista i, com diria el Che, quietista, com si la mobilització popular no pogués generar una nova contradicció.
Ja coneixem, per desgràcia, la política de moltes sectes comunistes d’Amèrica Llatina (d’altra banda, totalment estèrils). El Che, que acabem de citar, la va conèixer igualment quan va ser abandonat a Bolívia per Mario Monje. Afortunadament, hi ha actors molt més rellevants i fèrtils al camp antiimperialista i revolucionari llatinoamericà.
D’aquesta manera, Miguel Díaz-Canel ha declarat que la situació al Perú és el resultat d’un procés dirigit per les oligarquies dominants per subvertir la voluntat popular. De manera encara més clara, Maduro ha declarat: «Una vegada que es juramenta [Castillo], comença la conspiració per a un cop parlamentari i comença l’atac, el desgast: vots de censura contra els ministres, contra els caps del gabinet, un assetjament permanent, fins que cop a cop, assetjament a assetjament en una persecució parlamentària, política i judicial sense límits, el van portar a l’extrem d’intentar dissoldre el Congrés del Perú. Són les elits oligàrquiques, que no permeten que un simple mestre arribi a la presidència del Perú i intenti governar per al poble. És el missatge que env ia l’extrema dreta als moviments populars, als moviments progressistes: no els deixarem governar”.
A més, el bolivià Luis Arce ha declarat el mateix i López Obrador li ha ofert a Castillo asil a Mèxic. Fins i tot encara que el ja expresident peruà donés l’esquena al bloc bolivarià, aquest ha tingut més maduresa i està sent, finalment, el seu únic suport ara que ha caigut en desgràcia. No n’hi ha per prendre’n nota?
Els errors de Castillo són clars però això justifica donar suport a un govern colpista que ha pres el poder al costat de l’exèrcit i després del qual s’amaguen clarament l’oligarquia pàtria i els nord-americans?
Què fer?
El fet que, malgrat els atacs mediàtics, Castillo aconseguís guanyar-li les eleccions presidencials a Keiko Fujimori implica alguna cosa: hi ha un brou de cultiu popular, hi ha ànsies de canvi en un Perú que va molt més enllà dels barris pijos de Lima.
La CGTP, fundada per Mariátegui fa gairebé un segle, i altres actors tradicionals de l’esquerra, estan, per desgràcia, desprestigiats. Per això el Perú Libre es convertí, al seu dia, en un actor important. Avui dia, aquesta organització està també desprestigiada i acabada (si bé el seu fundador Vladimir Cerrón, el pare del qual va ser assassinat el 1990 pel terrorisme d’Estat, ha estat dels pocs a cridar a la mobilització popular). Però el sorgiment d’una altra estructura de característiques semblants és possible, justa i necessària.
Serà important que el referent polític de masses que sorgeixi tingui clara la necessitat establir una línia de demarcació clara en matèria internacional, aliant-se a l’eix bolivarià i establint relacions comercials normals amb els BRICS. Així mateix, cal mobilitzar les masses al voltant del reclam oblidat i traït de l’assemblea constituent, generant un contrapoder popular que pugui equilibrar un poder parlamentari que està pensant per bloquejar qualsevol canvi polític. És clar: caldrà desmitificar, una vegada per totes, l’estafa de la democràcia burgesa i les seves institucions.
El poble peruà ha patit un cúmul de traïcions: Castillo va trair el mandat popular, Boluarte va donar l’esquena a Castillo i va conspirar amb la dreta en pro d’un cop, i els diputats “de l’esquerra” van votar (ells també) un cop de Estat. Ara el poble ha de cridar “que se’n vagin tots” i constituir la seva pròpia alternativa popular.
*Martín Navarrete. Article publicat sota llicència Creative Commons CC-BY-NC-ND 2.5. Traducció de l’Accent.
