I si miréssim més enllà de l’estat?

Un d’aquells dies convulsos en que tot eren jugades mestres, estructures d’estat en preparació, lleis de transitorietat i proclames de fe en l’Europa democràtica, vaig mantenir un intercanvi d’opinions amb una membre “destacada” de la CUP.

Amb la petulància que em distingeix i que amb els anys no millora vaig pensar que la companya frisava per saber què n’opinava, jo, de tot plegat.

I generosament li vaig etzibar una prolixa explicació del com  l’experiència de moltes derrotes suggerien l’urgència d’implementar un pla B, no fos cas que en la marxa triomfal cap a la República catalana sorgís algun obstacle inesperat i de prou entitat com per enviar tot el procés a fer punyetes.

I com exemple d’un possible camí que permetria mantenir el pols, encara que no s’acabés assolint l’objectiu de l’estat propi, vaig esmentar la fórmula del confederalisme democràtic, del moviment revolucionari kurd de Rojava.

La destacada membra de la CUP no em va titllar de traïdor, ni em va acusar de voler dinamitar el moral de la tropa amb plantejaments derrotistes, però si que em va explicar que si els kurds i kurdes havien apostat per a aquesta via (el confederalisme) era per la impossibilitat d’assolir un estat tot seu.

És clar,  com que nosaltres en canvi ho tenim a tocar! Vaig pensar i no vaig dir, perquè soc molt primmirat a l’hora de ferir susceptibilitats amb ironies, per justificades que siguin.

Així que vaig optar per callar i deixar-me alliçonar sobre la infal·libilitat del pla que les avantguardes nostrades havien traçat i que no podia fallar.

Com tothom sap i salta a la vista el pla A i únic si que va fallar i aquí no va arribar cap república catalana ni espanyola ni res que se li assemblés.

Però, en lloc d’una bona reflexió i d’una autocrítica com Marx mana, passats uns anys veiem uns i altres interpretant impertèrrits la frase “ho tornarem a fer”, no com expressió de voluntat indòmita de no rendició, si no com un programa de reposició de pel·lícules d’autor: tornarem a fer … exactament el mateix, amb el govern autonòmic però que treballa per a la independència, la DUI, el poble mobilitzat manifestant i rebent pals de la nostra futura ‘estructura d’estat’-barra-mossos, el referèndum pactat però que si no es pacta el farem igualment… i desobeint. No se sap ben bé a que, ja que aquí tot deu paga multes, compleix condemnes, va a votar a eleccions convocades per l’estat colonial, paga els impostos i segueix posant els estalvis a la Caixa.

Tot amb l’objectiu immutat d’assolir un estat català amb format república i entre tsunamis, aquest cop d’invectives, i acusacions de botiflerisme, traïció, connivència amb l’enemic, etc.

I com que els CDR i les iniciatives més agosarades de l’associacionisme de base han quedat desactivades per la pinça GC, premsa i dinàmiques de buidatge intern, tot torna a girar entorn a partits, líders i altres invents d’aquesta mena…

Un dels misteris d’aquest cicle de conflictivitat política i social és la generalitzada infravaloració o directament indiferència envers el principal – per no dir-ne únic – actiu de l’independentisme: la capacitat d’autoorganització i d’incidència de sectors molt amplis de la societat.

Una societat que va gestionar amb èxit operacions d’enorme complexitat, també tècnica. Que va mostrar capacitat de control del territori. Que va produir infinitat de formes creatives de protesta contra un enemic formidable – tot un estat – , sense escrúpols… i amb recursos exclusivament propis.

Sembla increïble, però a aquest subjecte tan madur i que històricament ha mostrat la seva capacitat de subsistir i avançar sense i contra estructures estatals, també la nostra esquerra (comunera, independentista o llibertària) no li reconeix cap paper actiu d’autodeterminació real. Malgrat tota la retòrica sobre poders populars i participació ciutadana.

Això explica en part la dificultat per imaginar una translació al conflicte català de la proposta del confederalisme democràtic. Que neix justament de l’experiència d’un poble que des de sempre ha tingut els estats en contra i que ha hagut de comptar, per sobreviure, amb ell mateix i la seva terra. No es tractava ni es tracta – és clar – de copiar aquell model en la nostra realitat de petit país sense recursos propis, molts privilegis acumulats a còpia d’arrabassar recursos arreu del planeta, i totes les contradiccions d’una societat assetjada per l’individualisme, la competitivitat i els vicis típics del mon capitalista més decadent.

Si en canvi de deixar de mirar-nos el melic i de buscar causes i solucions fora de les fronteres geogràfiques, culturals i polítiques que limiten la nostra mirada.

En una fase d’esgotament del nostre ideari i de les experiències autònomes, exhaurides amb la gran onada dels anys 70, reprimida per tota Europa amb sang, presons, droga  i corrupció, observar i escoltar els missatges que ens arriben de lluitadores que s’enfronten cada dia en batalles a vida o mort en nom i defensa de principis i valors que per a nosaltres sovint ja són simples evocacions rutinàries és, tal vegada, l’única oportunitat de trobar una sortida.

Les combatents ai militants de Rojava mostren molts camins i un és la superació del paradigma fetitxe estatocèntric.

Tard o d’hora hi arribarem, de la mateixa manera que arribarem al decreixement.

Hem de decidir només si hi volem arribar per un camí que tracem nosaltres, des d’a baix i a l’esquerra, o si ens empenyeran les dinàmiques de poder, capitalista o patriarcal. El model d’estat modern, nascut com a estat nació, està en crisi, pels canvis en la composició i dinàmiques del capital i les catàstrofes ambientals i socials associades i aviat s’assemblarà ben poc a l’estat-nació” construït al segle XIX i funcional als interessos de la llavors puixant burgesia industrial.

De fet ja ha canviat profundament i en el terreny de direcció econòmica – per exemple – només conserva la closca, buidat interiorment per la financiarització de l’economia i el poder absolut de multinacionals.

Ens hi aferrem, tant aquells que es moren per entrar a governs i alcaldies, com els marginats del sistema que s’hi adrecen amb precs o exigències. Però cada cop són més curts els recorreguts que ens porten – esquerres reformistes o poble demanant – a topar amb les barreres del “no hi ha prou recursos” o “és legalment impossible”.

Així les coses, perquè no explorar, anticipant-nos a la tendència, les possibilitats d’una construcció autònoma i antagonista de societats que exerceixin sobirania real en els aspectes fonamentals de les seves vides?

Una construcció que ha de passar necessàriament per la contestació/refutació radical de les estructures de dominació (entre elles les estatals) existents.

L’abandó de l’escenari nacional-estatista ens permetria desplaçar l’enfrontament a un terreny més “nostre”, on no caldria esperar la intervenció d’entitats internacionals o altres deus ex machina, en un pols en que l’element determinant seria la nostra capacitat de modificar les relacions de força entre dominats i aparell de dominació, i cap altre.

La sobirania es disputa pam a pam als enemics, i només la capacitat d’organització i incidència en el territori ens poden tornar un protagonisme perdut en els viaranys de la institucionalització i representació burocràtica.

La “independència que ho canviarà tot” no es conquerirà en parlaments o consistoris, si no als pobles, als barris, a les escoles, als camps i als llocs de treball. És l’única certesa que podem tenir i ja és hora que l’esquerra radical – sigui la llibertària, sigui la independentista –, tot incorporant els eixos de l’ecologisme, el feminisme i l’internacionalisme, se n’adoni.

És hora d’emprendre un camí nou que ens permeti evitar  l’atzucac d’enfrontaments simbòlics de base identitària i, alhora, enfrontar amb possibilitats d’èxit els dispositius de control ideològic i militar.

 

Rolando d’Alessandro és intèrpret. Ha publicat llibres com “Si te’n vas no tornis“, “Lluites o protestes” o “El dogma de la no-violència”.