Iazidites de Sinjar, víctimes del Daesh i del silenci

El 3 d’agost de 2014, el Daesh atacava Sinjar, un poble iazidita situat a Basur, zona autònoma del Kurdistan iraquià, proper a la frontera amb Síria i Turquia. Les fosses comunes que s’hi van descobrir han revelat més de 5.000 persones assassinades de forma brutal. Desenes de milers de persones en van fugir i centenars encara resten segrestades pel Daesh. Dos anys després, la comunitat iazidita refugiada al camp d’Amed en recorda la tragèdia i demana reconeixement del «genocidi» i protecció internacional per tornar a la zona.

És primera hora del matí i el sol ja pica amb força al camp de refugiats iazidites d’Amed. L’ambient sembla més aviat apagat entre les arrenglerades tendes que dibuixen els carrers del camp. Blanques i enumerades per fora, les tendes acullen catifes de colors vius i famílies que aviat veuran la seva rutina diària modificada. El motiu: la commemoració de la data en què van veure les seves vides truncades.

La poca gent que es deixa veure ho fa sota dels arbres que rodegen les tendes. Unes letrines precàries i pudentes marquen un dels límits del camp. Un dels altres el configura el camp de futbol que, hores més tard, serà el centre d’atenció màxim i on s’hi concentrarà tota la població del camp, unes 1600 persones.

Al costat oposat del camp de futbol, una caseta que fa les funcions d’escola aplega pancartes i llençols reivindicatius, preparats per a l’ocasió. Nens, nenes i joves porten dies de preparació. Frases en anglès i àrab, en la seva majoria, denuncien la massacre de Sinjar i el que consideren que és el 74è genocidi -‘ferman’- contra el poble iazidita. Moltes altres interpel·len de forma directa a la comunitat internacional: perquè els reconeguin el genocidi, perquè actuïn per recuperar les seves persones estimades encara segrestades i perquè habilitin una zona de protecció internacional per poder tornar. Sense això, no pensen tornar.

D’entre tots els missatges i records reivindicatius n’hi ha un especialment dolorós. Està estampat sobre samarretes i s’hi veuen dones en flames entre reixes. En Rayan explica amb força, emoció i ràbia el seu significat: «Son 19 noies a qui van donar de menjar la carn dels seus propis fills. Després, les van cremar davant de tot el poble». Té 15 anys i fa només tres mesos que ha arribat al camp. «De què eren culpables per morir?», es pregunta indignat.

La família de la Nahla va poder fugir de Sinjar quan va començar l’atac. La jove, de 17 anys i mirada profunda i captivadora, explica que eren vora les tres de la matinada quan va començar el bombardeig. Van recollir les coses i van moure’s a casa del seu oncle. Allà, va començar la travessia per la muntanya de Sinjar. Es van estar nou dies sense beure ni menjar, dormien al terra. «Els peus em sagnaven», afegeix. Diverses persones van morir de fam i deshidratació, sobretot criatures.

Van poder escapar gràcies al corredor humanitari obert per les guerrilles de les YPG i YPJ, sigles en kurdmanji de les Unitats de Defensa Popular i les Unitats de Defensa Femenines, que operen a Rojava, el Kurdistan sirià, així com pel PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan. En arribar a Turquia, a peu, la Nahla denuncia que les autoritats del país no els van ajudar. Ja porten dos anys al camp.

Ara, fa dos dies que no menja per la tristesa que li provoca el record de la data. Davant la insistència perquè mengi, la resposta és una mirada evasiva i trista. «Tot és molt difícil, no podem sortir del camp», es lamenta la jove iazidita. Al camp, ja només hi té part de la família. Dels vuit germans i vuit germanes que té, viuen repartits entre Síria, Iraq, Alemanya, Grècia i el camp de refugiades.

A l’hora de dinar, toca un menjar especial per commemorar la data: del ranxo habitual de cada dia passen a unes safates individuals amb arròs, pollastre, carn, amanida, iogur líquid i d’altres menjars típics. El te de després a dins de les tendes, refrescades per uns precaris aires condicionats, facilita el pas de les hores fins la cerimònia.

S’acosta l’hora de l’homenatge, programat per les tres del migdia. Dones i nenes s’apleguen damunt del poc espai verd del camp, sota uns arbres. Tothom vesteix de gala i hi predomina el blanc de dones i, sobretot, la canalla. Duen les samarretes que han dibuixat els darrers dies. Quan aparaix tot un grup de gent que duu les pancartes, cartells i llençols preparats per a l’ocasió, tothom s’alça d’un bot i segueixen la comitiva fins al camp de futbol.

L’entrada del reixat del camp és una porta individual, fet que genera un tap. Mentre la multitud aconsegueix entrar, uns joves indiquen com s’han de col·locar. Formen una rotllana al voltant del cercle central i despleguen cartells, llençols i pancartes. Enmig s’hi col·loquen els cinc mitjans de comunicació turcs i kurds que han vingut a cobrir l’acte.

Les intervencions d’autoritats polítiques, socials i institucionals de la zona se succeeixen a continuació del minut de silenci inicial. El reconeixement de la massacre de Sinjar com a «genocidi» i una zona de protecció internacional per tornar-hi esdevenen els reclams claus de la jornada. També es fa referència a la necessitat de l’autodefensa i deixen clar que no pensen renunciar a la seva condició ni fe com a iazidites, ja que és la seva identitat.

Per a la població del camp, ambdues reclamacions a la comunitat internacional són imprescindibles per plantejar-se el retorn a la seva llar. Ara mateix, la situació per a elles és de bloqueig: no poden sortir del camp, que rep els subministraments de la municipalitat d’Amed, però no el reconeixement polític i l’estatus de refugiats per part de l’Estat turc. El camp esdevé casa i presó al mateix temps.

D’entre tot el públic assistent, destaquen les dinou noies que vesteixen la mateixa samarreta blanca amb el dibuix de dones en flames entre reixes. Duen també una mordassa negra que els tapa la boca: simbolitzen les dinou noies cremades vives. Ara fa dos anys, el Daesh van obligar tot el poble a veure la massacre. Avui, les dinou noies que les recorden aguanten estoicament tot l’acte sota un sol de justícia.

Més de dues hores de commemoració duen part de la canalla més petita a jugar pel camp amb les ampolles d’aigua que s’han repartit per superar la calor. Molts dels homes es retiren a prop de la tribuna, allà on l’ombra cobreix la gespa. Dones, noies i nenes aguanten enmig del cercle. Els rostres de moltes d’elles trenquen en plors, algunes es tapen la cara, d’altres defalleixen en el record i amigues i companyes les consolen com poden. Poemes i cançons posen punt final a l’acte, el camp de futbol es buida i la normalitat torna al camp de refugiades.

La vida present a prop d’Amed és una barreja del passat i el futur. Un passat que impedeix a la Nahla menjar des de fa dos dies per la tristesa del record, en apropar-se la data de la massacre. Un futur que es llaura en la rutina del dia a dia, en aprofitar el temps al camp: la Nahla parla kurdmandji, una mica de turc i una mica d’àrab, i aprèn anglès pel seu compte. Ella i en Rayan presenten amb alegria en Suleman, el seu mestre: «estem molt orgullosos d’ell i l’escola», expliquen amb un somriure.

«Volem tornar a Sinjar, però a un Sinjar segur i en pau», confessa la Sahira, una jove refugiada de 19 anys. La seva esperança passa perquè la seva tragèdia deixi de ser només seva i sigui compartida per la comunitat internacional.