**
Idagja Lachgare** va néixer al 1958 a El Aaiun (Sàhara Occidental). Al llarg de la seva vida, la seva lluita per la llibertat i els drets dels ciutadans del seu país li ha atorgat merescudament l’etiqueta de defensora dels Drets Humans. Una etiqueta que ha servit de targeta de presentació en la seva visita al Principat de Catalunya, emmarcada dins el cicle Ciutats Defensores dels Drets Humans, organitzat per la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. Lachgare ha explicat la seva història a Sant Boi de Llobregat, Viladecans, Lliçà de Vall, Santa Coloma de Gramenet, el Prat de Llobregat, Barcelona i Castelldefels, localitat on va atendre a L’ACCENT.
En l’acte organitzat a la Biblioteca Central del municipi del Baix Llobregat, Lachgare va compartir taula amb les colombianes Doris Rivera i Claudia García Giraldo i la bosniana Alma Masic. Quatre dones de tres països diferents però amb molts punts en comú gràcies, o per culpa, de la lluita en defensa de la seva terra. Les tres companyes parlen amb vehemència, però quan parla Idagja Lachgare, escolten atentament els seus relats: “El meu principal objectiu és la independència del Sàhara Occidental i el respecte als Drets Humans al meu país”, afirma l’activista sahrauí. Evidentment, un dels principals reclams és la necessitat d’acabar amb les tortures. El dret a no ser torturat ni ha patir tractes o càstigs cruels està recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans, però tot i així, Lachgare ha comprovat en la pròpia pell que al Sàhara Occidental, tot plegat és paper mullat: “M’han penjat cap per avall durant hores, m’han apagat cigarretes per tot el cos, m’han posat una bena als ulls durant mesos…” Són alguns dels mal tractes rebuts durant els onze anys no consecutius que ha passat a presons marroquines, sense cap judici previ i sense que cap familiar ni la Comunitat Internacional sabessin on es trobava. “Ara bé, per a mi, la pitjor tortura era la psicològica, com quan m’obligaven a vestir-me amb roba de l’exèrcit marroquí”, explica.
Es fa difícil trobar la calma necessària per parlar amb algú després dels relats explicats i més quan la presència d’una traductora és indispensable, però tot i així la conversa flueix. La tortura no va fer que es repensés la seva lluita en cap moment? “Quan vius tot això no val la pena mirar el passat. L’únic que has de fer és mirar al futur i lluitar per aconseguir els teus objectius”. La seva última detenció va tenir lloc a l’octubre de 2009, juntament amb 6 companys, tots ells coneguts amb el sobrenom del Grups dels 7, quan tornaven d’una visita als camps de refugiats de Tindouf, a Algèria. Només el deteriorament físic i la detecció d’un càncer van forçar el seu alliberament. Malgrat tot, ella ho té clar: “He nascut i viscut tota la vida al Sàhara i lluitaré fins al final”.
Però quan seguim preguntant per la vulneració dels Drets Humans al Sàhara Occidental, Lachgare, té preparada una llarga sèrie d’abusos per sumar a la llista, més enllà de les tortures: “Evidentment, el primer dret vulnerat és el d’autodeterminació, però podem seguir assenyalant la falta del dret a manifestar-se lliurament o el fet que a dia d’avui els tribunals militars continuïn jutjant a civils”. Precisament, l’activista sahrauí té pendent una causa al Tribunal de Casablanca, acusada de posar en perill la seguretat del Marroc, incloent-hi la seva “integritat territorial”. Li fa por el judici que l’espera al Marroc? Davant d’aquesta pregunta, Lachgare manté la mirada de serenitat mostrada des del principi de l’entrevista. La resposta, ferma: “Tots els sahrauís que lluitem pel nostre país tenim un judici pendent, no perquè haguem fet res mal fet sinó perquè és la manera que tenen de tenir-nos controlats. No tinc por ni estic nerviosa”.
És obligatori preguntar per les responsabilitats que la Comunitat Internacional ha d’assumir en el conflicte al Sàhara. Més que rebuig, l’opinió de Lachgare al respecte és d’absolut escepticisme: “Farà 23 anys que la MINURSO (Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental) és al Sàhara i des d’aleshores no ha canviat res de res. Tinc molt clar que l’ONU no resoldrà el nostre conflicte i si nosaltres no lluitem ningú ens regalarà la independència”. Com el seu nom indica, el principal encàrrec de la MINURSO era l’organització d’una consulta a través de la qual els sahrauís poguessin triar entre la independència o la integració al Marroc. La inacció de l’organisme creat per les Nacions Unides esgota la via pacífica? “Nosaltres volem que la nostra lluita sigui pacífica, però sembla que el Marroc ens estigui obligant a utilitzar la violència i, evidentment, la nostra paciència té un límit”. Creu que el fet de néixer al Sàhara és sinònim de sentir el deure de lluitar com vostè per aquesta terra? Sorprenentment, aquesta resposta és la més diplomàtica de totes: “Jo no sé si tothom comparteix la meva manera de lluitar, però el que sí que tinc clar és la unió que hi ha al meu poble al voltant de l’objectiu de la llibertat i la independència”. Què o qui aglutina aquesta voluntat? “Ara mateix l’única representació que ens uneix a tots és el Front Polissari. Porta un camí de lluita molt llarg, vetllant per aspectes com la salut, l’educació…evidentment el deure pendent és la construcció d’un estat”, afirma.
Al Sàhara, tothom també està molt pendent de les declaracions del govern de l’estat espanyol en referència al conflicte. Les últimes han estat pronunciades pel cap de l’executiu Marino Rajo. El president espanyol es va posicionar a favor del dret a l’autodeterminació del poble sahrauí en l’última Assemblea General de l’ONU, qualificant el referèndum com una de les “assignatures pendents” de les Nacions Unides. Però, Idagja Lachgare es creu aquestes paraules? “ Jo vull creure que el president espanyol diu aquestes paraules sense voler ser hipòcrita, però al llarg dels anys molts caps d’estat s’han posicionat a favor nostre, però el posicionament no s’ha vist traslladat al camp dels fets”.
Un cop acabada la visita a Castelldefels, a Lachgare encara li quedaven actes al Prat de Llobregat i a Barcelona durant la setmana. Ella té molt clar com vol aprofitar la visita al nostre país: “El meu paper és fer arribar als catalans la voluntat que el meu país té de ser independent. També, fer veure que el nostre conflicte està oblidat i aconseguir que molta gent el tingui present. Vull fer renéixer la lluita i deixar clar que sense l’esforç dels sahrauís, la nostra terra mai serà lliure”. La Biblioteca Central de Castelldefels tanca i Idagja Lachgare marxa mentre es tanquen els llums i després d’haver deixat molt clar quin és el seu objectiu i el del seu poble.
