Impostos i tisorada
En un any el debat polític català ha passat d’un clam social fortament induït en contra de l’impost de successions a l’impacte mediàtic i polític per la tisorada del govern espanyol sota la pressió de la UE I L’FMI. En ambdós casos ens trobem forces que s’autoanomenen d’esquerres prenent mesures fortament antiobreres. La reforma de l’impost per part del govern de la Generalitat i les mesures anunciades recentment pel president del govern espanyol del PSOE.
No cal entrar en l’anàlisi de la naturalesa i la funció d’aquests partits, però en ambdós casos es manifesta l’assumpció per part d’ambdós governs d’un discurs sobre la política fiscal que és aliè a la tradició de la socialdemocràcia a la que formalment s’adscriuen i que denota una derrota ideològica evident. El que és important no és canviar la percepció sobre el tema d’uns partits que treballen obertament pel capital, si no evitar que aquesta percepció sigui assumida com a òbvia pel conjunt dels treballadors.
El discurs dels ideòlegs de la burgesia, els seus partits i els seus mitjans de comunicació és un discurs de la por que pretén fer creure als treballadors que aquestes polítiques precipitarien una crisi encara més profunda. L’objectiu és aprofitar i magnificar la crisi per a dur a terme un programa econòmic de xoc que va en la línia de les polítiques aplicades els darrers vint anys. Aquest programa consisteix a intensificar la transferència de diners públics majoritàriament sufragats per les rendes del treball a mans privades per la via de les privatitzacions i una fiscalitat regressiva. Ha estat defensat com l’única via “científicament fonamentada” i “tècnicament possible”, però el prestigi i l’autoritat de la ciència i els coneixements tècnics es basa en la seva comprovació empírica, és a dir, en la confirmació pels fets. I els fets diuen que els països desenvolupats no han aconseguit mai més els nivells de creixement d’altres èpoques en què s’aplicaven mesures, de caire keynesià, que ara són considerades intolerablement “intervencionistes” i socialitzants. De la mateixa manera, la ideologia “neoliberal” ha promès durant anys que la flexibilització del mercat laboral i la reducció de la pressió fiscal revertirien a mitjà termini en una millora de la qualitat dels serveis, i un major benestar i capacitat adquisitiva dels treballadors. També en aquest cas els fets mostren tossudament el contrari. Cal que els treballadors estripem el vel que disfressa de ciència la pura ideologia. Cal que defensem una política fiscal forta i progressiva. No es tracta de robar als rics per donar als pobres. Es tracta que el capital retorni als treballadors el que els havia robat prèviament en forma de plusvàlua.
