El sol brilla avui a Mitilini, capital de Lesbos. Durant més de dos dies, les nevades han dificultat les tasques de les persones voluntàries, a qui fàcilment es reconeix pels carrers. Armilles de salvament es barregen amb els uniformes de l’exèrcit grec, que amb furgonetes, vaixells militars i també a peu fan palesa la seva presència a l’illa.
Joves anticapitalistes d’arreu d’Europa han aterrat a Lesbos, la majoria per accident. Treballs de recerca o pràctiques universitàries temporals han esdevingut viatges sense retorn per a joves com la Paty o l’Andreas. Tot i que el flux migratori mai no ha donat treva a Lesbos, degut a la proximitat geogràfica amb la costa turca, l’arribada massiva de persones migrades ha fet que moltes de les qui van aterrar aquí gairebé per casualitat, encara no hagin gosat marxar.
L’Andreas i la Paty participen de la gestió de No Border Kitchen, un espai autogestionat d’avituallament per a totes les persones que arriben a Mitilini. El projecte, que ha anat creixent a mesura que la necessitat augmentava, consistia en, a partir de donacions privades, poder oferir àpats a les refugiades. Actualment, ha esdevingut un camp de refugiats que okupa una de les platges de la ciutat. Sense organitzacions no governamentals i assumint que les persones es queden fins que aconsegueixen sortir de l’illa o arribar a un camp amb més serveis, el col·lectiu de NBK basa la seva activitat en una dura i contundent crítica a la Unió Europea, l’aixecament de murs, el tancament de les fronteres i la mercantilització de la migració a canvi de mà d’obra barata.
Els dies de fred han obligat a traslladar les persones més vulnerables que dormien al camp a cases particulars o a la casa okupada de Mitilini, un espai amb cuina, bany i una sala polivalent que esdevé un gran dormitori a les nits amb màrfegues, sacs de dormir i mantes. La casa és gestionada per diversos col·lectius sociopolítics de la ciutat, tots ells amb l’assistència a les refugiades com a eix transversal de la seva lluita. El fred ha acollit aquests dies joves provinents de Marroc i Algèria que, davant la dificultat d’entrar a Europa a través de l’Estat Espanyol per la perillositat de l’Estret de Gibraltar i la tanca de Melilla, han optat per aprofitar la situació provocada per la massificació de migració i entrar per Lesbos havent volat prèviament a Turquia des dels seus països d’origen.
Mentre l’assemblea de col·lectius que gestionen aquest espai es duu a terme, alguns dels joves migrants preparen el sopar, d’altres contacten les seves famílies i d’altres miren d’aprendre anglès amb una aplicació que han descarregat als seus mòbils i que els ensenya el vocabulari necessari per sobreviure al llarg viatge que encara els queda. Les assemblees són constantment interrompudes per persones que arriben demanant allotjament, sobretot aquelles a qui el fred fa més vulnerables i a les quals se les reubica a cases de particulars o se les duu en cotxe fins a algun altre camp més protegit de l’hivern.
Per a la Paty, no és necessari treballar sota l’aixopluc d’una ONG, considera que l’autogestió, la solidaritat entre pobles i la lluita contra el racisme han de ser liderades per la societat civil, sigui d’on sigui. Vinguda de Munich, aquest gener prepara amb l’Andreas el primer comunicat de posicionament sobre l’acció duta a terme per NBK. El manifest, que recorda als estats l’abandonament als refugiats, defensa l’obertura de fronteres per tal que les persones migrades puguin cercar noves oportunitats sense haver d’arriscar les seves vides. A més, amb un clar posicionament polític, defensa l’acció directa contra qualsevol actitud racista i sexista tant al camp com envers les persones que hi conviuen.
Mentre NBK esbossa les idees principals del manifest a Mitilini, al nord de l’illa continuen arribant barques de refugiades diàriament. Aquesta setmana, voluntaris i cooperants de totes les organitzacions locals i internacionals han atès ja més d’una vintena de barques només entre dilluns i dimarts, el què implica prop d’un miler de persones en només dos dies. Entre les refugiades; pakistaneses, iraquianes, afganeses, iranianes i fins i tot congoleses que quedaran atrapades a Macedònia si Europa no obre fronteres.
