INFORME LLEI DE SENYES (I): La defensa del valencià i la política lingüística de la Generalitat

INFORME LLEI DE SENYES (I): La defensa del valencià i la política lingüística de la Generalitat

Abans d’acabar les sessions parlamentàries de desembre, el Consell té previst portar a les Corts un projecte de llei sobre la defensa de les senyes d’identitat valencianes. Aquest projecte, que ja ha aixecat l’oposició d’institucions com les universitats o la pròpia AVL, és un intent del PP de tornar a atiar el debat identitari com a estratègia per a poder retenir vots.

El projecte de llei llista un seguit d’elements a defensar: el valencià, el patrimoni cultural, els símbols institucionals, etc. No imposa cap mesura concreta de promoció i defensa d’aquests elements, però sí que enfoca el marc normatiu a penalitzar o expulsar del sistema de subvencions tota aquella entitat o institució que discutisca la concepció que el PP i els sectors espanyolistes tinguen d’aquestes senyes.

El discurs que el PP fa de la «defensa de les senyes d’identitat valencianes» contrasta fortament amb una política conscient de desnacionalització i d’atac contra aquestes senyes. L’ACCENT publicarem al llarg d’aquesta setmana un seguit d’informes per a contrastar la defensa nominal d’aquestes senyes d’identitat amb les polítiques reals dels darrers 20 anys de govern del PP.


L’avantprojecte de llei sobre senyes d’identitat valencianes preveu designar el valencià com «idioma propi i llengua oficial de la comunitat valenciana». Més enllà de definir la llengua dels valencians com una de les senyes d’identitat més inequívoques del País Valencià, no dibuixa cap marc sota el que s’haja de desenvolupar la política lingüística. Només llança una amenaça per a excloure de l’àmbit públic i institucional qualsevol organització de foment del valencià que puga molestar al govern de la Generalitat. Aquesta amenaça es concreta en actuar contra qualsevol organisme o entitat que reconega el que reconeix tota l’acadèmia, tot el teixit social de defensa de la llengua i una majoria de la societat valencianoparlant: que el valencià i el català són la mateixa llengua.

L’ús simbòlic de les referències al valencià que de tant en tant fa el PP contrasta de manera molt clara amb una política lingüística molt feble, fins al punt que es pot considerar una política lingüística conscientment feta contra el valencià. Tot seguit passem a desgranar els resultats d’aquesta política lingüística i les pràctiques reals del PP entorn una llengua que diu defensar com el qui més.

Ús social del valencià

Per a que una llengua puga perviure en una societat contemporània, és imprescindible que aquesta llengua siga necessària. Això vol dir que siga llengua vehicular a les escoles, que calga conèixer-la per a accedir a llocs de treball qualificats i en definitiva que el seu ús social com a mínim no recule.

Pel que fa a l’ús social del valencià, un estudi de la pròpia Generalitat determina que mentre que el 1995 un 50% de les famílies valencianes tenien el català com a llengua familiar, el 2008 només li tenien el 32,3%. Si tenim en compte que el percentatge de famílies bilingües ha augmentat entre aquests anys només el 4,8%, es fa evident el procés de substitució lingüística a través de la preeminència del castellà en els matrimonis mixtes.

Pel que fa a l’ús del valencià amb amics, l’usen de forma preeminent un 27% dels habitants de la zona valencianoparlant, mentre que un 24,7% ho fa amb els companys de treball. En canvi, el 1995 un 45,1% usava el valencià de forma preeminent amb les amistats.

En aquestes dades hi té un impacte fonamental la política de normalització lingüística impulsada per les administracions competents. Per a fer una comparativa sobre l’impacte de les polítiques lingüístiques, compararem el cas del valencià amb el de dues altres llengües en territoris que parteixen d’una situació més desfavorable. El basc -a la comunitat autònoma basca- i el gal·lès són dues llengües que tenen un ús social molt més inferior que el valencià, una més marcada diferenciació entre el seu ús al camp o a la ciutat, i formen part de famílies lingüístiques diferents a la de l’idioma majoritari, fet que fa augmentar-ne la dificultat d’aprenentatge. Per contra, aquestes llengües són objecte de polítiques lingüístiques integrals fetes per administracions autonòmiques.

El pressupost de política lingüística de la Generalitat és deu vegades inferior al del govern basc i cinc vegades inferior al del govern gal·lès

En el cas del basc, el seu ús social a la comunitat autònoma basca passà de ser d’un 15% l’any 1991 a ser d’un 24,4% l’any 2011.

En el cas del gal·lès, el 1991 només un 18,5% dels habitants del País de Gal·les era capaç de parlar gal·lès, mentre que el 2011 ho era el 19%. El seu ús social es calcula a l’entorn del 12-15%.

Pel que fa a la despesa en política lingüística, la Generalitat hi dedica el 0,03% del seu pressupost. Deu vegades menys que el que hi dedica el govern basc (0,28%) i cinc vegades menys que el que hi dedica el govern gal·lès (0,16%).

Percepció de la llengua

El 1995, un 63,4% dels valencians residents a les àrees valencianoparlants creia que el valencià s’havia d’usar més, mentre que només un 3,2% creia que s’hauria d’usar menys. En canvi, el 2008 el percentatge de valencians que creia que el valencià s’hauria d’usar més havia caigut al 45,8%, mentre que els partidaris d’usar-lo menys havien augmentat fins a un 9,1%.

En el cas de la percepció sobre si la llengua s’hauria d’usar més o menys, hi té un impacte importantíssim les campanyes contra les «imposicions» del català, que des de 1994 han estat impulsades per mitjans de l’òrbita del PP d’una forma molt intensa.

Al País Basc, per contra, tot i que els detractors de la normalització de l’èuscar s’han mantingut al voltant d’un 12% entre 1991 i 2011, els partidaris del foment de la llengua han passat del 55% el 1991 al 62% el 2011.

Ensenyament en valencià

El desenvolupament del sistema de línies en valencià, un disseny més que qüestionable pel que fa a la normalització lingüística del valencià vistes les experiències de Catalunya i les Illes, ha tingut un seguit de característiques que n’han limitat la seua expansió:

  • No s’ha atès mai la demanda potencial d’ensenyament en valencià. Dades de 2009 indiquen que el doble de famílies escolaritzarien els seus fills en línies en valencià si tinguessen accés a aquesta oferta i continuïtat en la zona educativa.

  • No hi ha hagut un desplegament planificat de l’oferta que facilite la continuïtat de la línia en valencià en els diversos nivells educatius.

  • El model només s’ha desplegat realment en l’escola pública, i l’existència d’ensenyament en valencià no ha estat requisit per a acceptar els concerts a centres privats. Mentre que el 48,6% de l’alumnat de l’escola pública estava a la línia en valencià, només hi estava el 7,8% de l’alumnat de l’escola concertada.

  • S’ha transmès des de les institucions la idea que el model de línies ja ha arribat a la seua situació ideal. Això es plasma en els arguments per a intentar introduir el «plurilingüisme» en detriment del valencià, en el tancament de línies en valencià o en l’intent d’organitzar referèndums per a escollir la llengua en cada centre.

Entre 1995 i 2010, el total de l’alumnat de les línies en valencià ha passat del 10% al 29%. En el cas de l’alumnat de la comunitat autònoma basca adscrit a la línia en èuscar, va passar de representar el 12% l’any 1982 a representar el 41% l’any 1998. En dades de 2012, el 64% de l’alumnat total a la comunitat autònoma basca està escolaritzat en la línia d’immersió en èuscar. Pel que fa a l’ensenyament del gal·lès, aquest ha passat en la darrera dècada d’abastar d’un 18% a un 24% de l’alumnat. Una xifra que el situa molt més a prop de les dades de la línia en valencià, malgrat ser una llengua molt més minoritària.

A la comunitat autònoma basca el 64% de l’alumnat segueix la línia immersiva en basc; al País Valencià només el 29% de l’alumnat pot matricular-se en la línia en valencià

En resum…

La vitalitat del valencià ha disminuït durant els darrers 20 anys de govern del PP, i més enllà de fenòmens demogràfics conjunturals -com el procés migratori-, hi ha un retrocés que té com a explicació central les polítiques i els discursos lingüístics generats des del poder autonòmic.

La vitalitat de la llengua catalana al País Valencià corre el risc de caure d’una franja relativament òptima a una altra franja amb majors dificultats. Les experiències del basc i del gal·lès mostren la dificultat de fer augmentar sensiblement l’ús social, tot i l’existència de governs autònoms partidaris d’una política lingüística molt activa, al contrari de l’opció del govern del PP.

La formulació de la defensa de la llengua com una senya d’identitat en l’avantprojecte que vol aprovar el PP es fa en paràmetres exclusivament de control i penalització de les entitats de normalització lingüística. Qui no estiga en línia amb el secessionisme lingüístic -partidari de la no normalització lingüística-, estarà permanentment amenaçat, pel que fa al reconeixement institucional, a través d’aquesta llei. El propi tractament del valencià dins el redactat de l’avantprojecte s’apropa més a models de les diferents regions occitanes -una perspectiva de patrimoni històric i antropològic- que al tractament com a realitat social viva.