INFORME LLEI DE SENYES (II): El patrimoni paisatgístic i natural

El patrimoni natural forma part de la identitat col·lectiva d’una manera molt marcada. El paisatge és el medi on es desenvolupa una cultura, que marca aquesta cultura i que és transformat per aquesta cultura. Per aquest motiu té una implicació molt important en la identitat d’un poble.

Aquest patrimoni és absolutament absent de l’avantprojecte de la llei de senyes. Aquesta absència remarca encara més el caràcter folcloritzant de la llei, que només assenyala aquells elements més típics i tipificats, fent una lectura superficial de la identitat dels valencians i valencianes.

En els darrers vint anys un dels moviments socials més importants al País Valencià ha estat el moviment de defensa del territori contra les polítiques especulatives de la Generalitat i del govern espanyol. Els Salvem han estat una xarxa que ha relligat la societat valenciana, que ha permès resistir a la despersonalització de les polítiques de creixement accelerat. Però sobretot els Salvem han revaloritzat el patrimoni paisatgístic i històric davant la societat, recordant la font d’identitat que aquests suposen i alhora esdevenint els Salvem i el conjunt de moviment popular en defensa del territori també una font d’identitat i cohesió social davant el tsunami urbanístic i espanyolitzador dels darrers 20 anys.

En aquest segon lliurament fem una repassada a les principals polítiques en matèria paisatgística de les darreres dues dècades.

L’Horta de València

Si hi ha un paisatge associat, fins i tot arribant a caure en el tòpic, a la identitat valenciana -sobretot a la dels valencians i valencianes de l’àrea de València-, aquest és l’horta de València.

Des de la dècada dels 90 fins a l’actualitat, la superfície d’horta s’ha reduït en 1.600 hectàrees. En els darrers 50 anys la seva superfície s’ha reduït a una tercera part, de 15.000 a 6.000 hectàrees. Víctor Soriano ha explicat el procés de retrocés de l’Horta de València en el seu llibre . En declaracions a La Vanguardia Soriano diu «Perdre horta implica perdre identitat: un paisatge cultural, valors tradicionals i un espai amb un valor ambiental. Ens despersonalitzem com a poble cada volta que consumim un metre quadrat d’horta».

Des de la dècada dels 90 fins a l’actualitat, s’ha destruït 1.600 hectàrees de superfície d’horta

Després de la voràgine urbanística, que engolí diversos espais d’Horta i que feu emergir un ampli moviment social de defensa d’aquest espai humà, el 2008 la Generalitat aprovà un Pla d’Acció Territorial de Protecció de l’Horta. L’associació Per l’Horta havia promogut ja el 2001 una ILP que aplegà 117.000 signatures i que aleshores va ser rebutjada per les Corts. La pressió social, amb enquestes que deien que un 98% de la població era favorable a la protecció legal de l’espai, i la crisi immobiliària, van dur el PP a moure fitxa. Una fitxa, però, amb trampa. Si bé el PATH de 2008 establia la protecció d’algunes àrees, en desprotegí unes altres que deixà pendents dels plans urbanístics que estaven en redacció en aquell moment. Darrere aquesta concepció planava el fantasma de la creació d’illes protegides que fossilitzessen a petita escala el que és un espai humà i productiu.

Els rius i zones humides

La importància dels rius en l’imaginari del País Valencià arriba a determinar el nom de diverses comarques com el Baix Segura, els Vinalopós, la Ribera del Xúquer, el Camp de Túria, l’Alt Palància o l’Alt Millars. Paisatges com les hortes, les marjals o l’Albufera estan íntimament relacionats amb els rius.

El transvasament entre el Xúquer i el Vinalopó és la mostra més evident de la concepció de la política hidrogràfica que ha implementat el PP tan a nivell autonòmic com estatal. L’objectiu: traslladar grans quantitats d’aigua d’una conca a una altra per a satisfer plans d’expansió urbanística, turística o agrícola. Per aquesta concepció, la capacitat hidrogràfica d’una conca no és el topall per als plans de desenvolupament i l’aigua és un bé a explotar deixant en un pla secundari el seu propi cicle o els cabals ecològics. Aquesta és la política que ha guiat bona part del «dessarrollisme» peninsul·lar des de fa dècades, resumida en el lema populista «Agua para todos».

L’objectiu d’aquest transvasament és portar aigua del Xúquer al Vinalopó perquè aquest darrer té els seus aqüífers sobreexplotats. Aquest projecte, impulsat pel govern espanyol, ha topat amb una oposició social molt àmplia a la Ribera, articulada entorn la plataforma Xúquer Viu. Diuen que fins ara l’aigua del Xúquer anava a als camps, al reg a manta, i després tornava cap a l’Albufera. Ara, amb el pas al regadiu de goteig, el riu té més cabal, però aquest cabal és igualment necessari per a l’Albufera. Aquest nou cabal, però, és el que es vol transportar cap a la conca del Vinalopó.

Amb aquesta operació es posa greument en perill la sostenibilitat del Xúquer i de l’Albufera, alhora que no es soluciona el principal problema de la conca del Vinalopó, la sobreexplotació dels seus aqüífers.

La urbanització del litoral

Els darrers 20 anys han estat els més intensos en la urbanització del litoral valencià. Un litoral que, excepte en indrets molt específics, havia aconseguit salvar-se de la onada del totxo dels anys 60 -que per exemple destruí el litoral de Catalunya de forma molt intensa-.

Una de les accions del bipartit PPSOE que més impacte ha tingut a la societat valenciana ha estat la desregulació de l’urbanisme, iniciada amb la LRAU de 1994 i que culminà amb els PAI de la «dècada prodigiosa». La majoria de la urbanització del litoral valencià es va dur a terme usant aquesta figura jurídica d’excepció.

Entre 2001 i 2005 al litoral valencià s’havia construït el mateix que en tota la seva història

Entre 2001 i 2005 al litoral valencià s’havia construït el mateix que en tota la seva història. Des de 2006 fins ara s’han requalificat tants terrenys que permetrien triplicar l’actual nivell d’urbanització. Actualment, la zona entre la desembocadura del Segura i el penyal d’Ifac presenta una urbanització del 59%, superant la zona de la costa central de Barcelona, fins fa pocs anys la més densament urbanitzada, amb un 58%. La zona entre la Marina Alta i el Camp de Morvedre presenta una urbanització del 46%, mentre que la zona de la Plana i el Baix Maestrat presenta una urbanització del 40%, superant en tots dos casos el grau d’urbanització de la Costa Daurada, amb un 39% urbanitzat.

Un dels molt casos d’urbanització extrema barrejat amb motivacions polítiques és la urbanització de l’Albufera d’Orpesa. El fet que el president espanyol Aznar estiuegés a la localitat va ser el catalitzador d’un seguit d’operacions polítiques i urbanístiques per a crear un gran complex turístic al costat d’Orpesa. L’Albufera d’Orpesa no va ser inclosa en el Catàleg de Zones Humides del País Valencià que s’elaborà el 2002, i poc després s’anuncià l’inici de la construcció del complex Marina d’Or Ciudad de Vacaciones.

Fins i tot en plena crisi, i com a fugida endavant, el 2010 l’ajuntament de Cabanes aprovà un nou PAI per a permetre el creixement del complex amb nous hotels i camps de golf. Aquest projecte fou dut als jutjats i el TSJCV anul·là el PAI aquest passat mes de gener. Actualment, Marina d’Or es troba en fallida i els bancs són ara els propietaris del complex.

Font: El llibre roig dels Països Catalans