“El pessimisme és un afer de la intel·ligència; l’optimisme, de la voluntat”. Amb aquesta frase el gran comunista italià Antonio Gramsci sintetitzava la màxima leninista de la necessitat de conjugar, en la praxi revolucionària, la teoria i l’acció. L’anàlisi seriosa i rigorosa de la realitat, que ens porta en moltes ocasions al desànim, ha d’anar acompanyada de la confiança i l’ànim per a capgirar, en benefici dels pobles, la situació d’injustícia, desigualtat, espoli i explotació que patim la immensa majoria de la humanitat.
Aquest repte militant es torna a plantejar aquest 9 d’Octubre en particular i el nou curs polític en general, tant al País Valencià com als Països Catalans. I és que, malgrat la cosmètica dimissió de Camps, el desgast del PP que alguns entreveuen després dels resultats electorals del 22 de Maig, o la pèrdua de credibilitat dels gestors del capitalisme (banca, patronal, polítics), sembla que els fonaments del sistema es troben ben arrelats i ni la indignació generalitzada ni les contínues retallades i pèrdua de drets socials són capaces de materialitzar-se en una oposició sistèmica real. Aquesta és la difícil, dura, i pessimista realitat, que empitjorarà a mesura que avancen els mesos independentment del resultat electoral del 20 de Novembre. Una realitat que ens aboca a la misèria.
Així que ens toca armar-nos de l’optimisme més encoratjador, i de la voluntat més ferma per tal d’afrontar a Occident el quart any de crisi capitalista, evitar el triomf de la barbàrie i consolidar les bases de la transformació social i la independència nacional. Aquest és el desafiament quasi etern de l’Esquerra Independentista i el d’Endavant (OSAN): esdevenir l’instrument de lluita de les classes populars. No ser cap referent, ni cap aliat, ni el moviment a qui recórrer quan les coses es posen ben magres. Sinó ser part d’aquestes classes populars, l’expressió política dels seus anhels i dels seus interessos de classe.
Algunes persones pensaran que amb els resultats electorals de la CUP i el significatiu avanç polític, institucional i territorial ja estan posats els primers maons. Hi estic d’acord, entenent també que encara cal refermar unes bases ideològiques sòlides, lligades al marxisme com a teoria i praxi del canvi social, a prova de les conjuntures que, de moment, dirigeixen altres. Així com unes bases militants disciplinades i compromeses. Impermeables als cants de sirena que recurrentment entonen els messiànics de la burgesia pàtria. Un dia Colom, un altre Laporta, ara Junqueras.
Per a transitar el camí que ja han fet abans que nosaltres el PSUC, ERC o UPV, no cal iniciar al viatge. El camí de les renúncies, dels càlculs electorals, de l’interclassisme, dels diferents “ritmes” i “realitats”, de l”ara és el moment”, ja ha estat recorregut molt abans, i els resultats en són ben coneguts. En nom de la centralitat, de la fi de la marginalitat, de l’acceptació mediàtica del discurs polític, de la famosa “tia Maria” que ara sí ens vota, de la formalitat institucional, han passat a engreixar les files del possibilisme lluitadors incansables, marxistes sense retret, independentistes inqüestionables. Companyes i companys honestos. Militants de pedra picada. Per a fer aquest camí és preferible, i terriblement més pràctic, esdevenir l’ala esquerrana i assembleària d’ERC o del BNV. Des de ja. Abandonar el bon invent que fins ara ha esdevingut la CUP. Deixar-nos de debats CUP sí CUP no, autonòmiques sí autonòmiques no, TEI sí TEI no, País Valencià sí País Valencià no.
Sempre que el debat gire al voltant de com construir pas a pas l’alternativa popular i revolucionària, des d’Endavant (OSAN) treballarem amb la lleialtat i honestedat amb què ho hem fet des de la nostra fundació, com ho demostren les desenes de militants que participen en les assemblees locals de la CUP, s’han presentat en candidatures, són regidores, o participen als diferents òrgans de direcció. Ara bé, si el que es planteja és prendre un rumb on els eixos ideològics, les formes de coordinació, o el desenvolupament territorial posen en qüestionament els principis de la lluita de classes, el consens entre tots els agents, o la unitat territorial, Endavant (OSAN) sempre plantarà batalla perquè el debat deixa de ser organitzatiu i orgànic i passa a ser ideològic.
Independència, Socialisme, Països Catalans són quelcom més que consignes. Tothom coneixem qui les ha cridades en moments d’exaltació patriòtica per a després renegar-ne en la seua pràctica diària. No hi ha dreceres fàcils ni camins ja transitats a l’horitzó estratègic que ens planteja la consecució de la independència i el socialisme per al conjunt dels Països Catalans. Hi ha llargues travessies del desert, incomprensions i solitud, que hem d’afrontar amb intel·ligència, optimisme i voluntat. Aquest, sí, és l’únic camí.
*Aquil·les Rubio és militant d’Endavant (OSAN)