La història irlandesa és una història de Tractats aprovats mitjançant el que podríem anomenar la política de la por. Ens podem remuntar a la frase del parlamentari irlandès Liam Mellows, que l’any 1922 deia que “la gent està a favor del Tractat; no està a favor d’aquest pels seus mèrits, sinó per la por del que passarà si aquest queda descartat. Això no representa la voluntat de la gent, sinó la por de la gent”, frase que encara és vigent en ple segle XXI.
La necessitat de dos referèndums per aprovar el Tractat de Niça i dos més pel Tractat de Lisboa ens demostren aquesta la vigència. Però fa poc menys d’un mes, el govern i mitjans de comunicació animaven a votar SÍ, al conegut com “Fiscal Compact Treaty” (popularment, “Austerity Treaty”), vaticinant catàstrofes si el NO guanyava i prometent salvació si el SÍ era victoriós.
Un referèndum per a legitimar polítiques dictades pels mercats
En un moment en el que els mercats i altres institucions supraestatals dicten i que la gent no te eines per opinar o canviar-ho, els estats no hi pinten massa. Tot i així, estats com l’espanyol necessiten de la democràcia de partits per justificar les seves polítiques. En general, els estats europeus, amb major o menor mesura, ho aconsegueixen.
En el cas dels 26 comtats que conformen la República d’Irlanda, amb una tradició més democràtica que l’espanyola -una república amb representació més directa, llistes obertes, que no és hereva d’una dictadura-, necessiten dels referèndums per justificar polítiques que van en contra els interessos de la majoria de la població, la classe treballadora. Són, però, una mostra de democràcia real? Res més allunyat d’això si veiem els recents precedents de repetició de referèndums, quan l’opció que surt d’aquests no agrada al govern.
És evident que la campanya pel SÍ del govern deixava clar que aquest no seria un agent neutral i que necessitava el referèndum, no per conèixer la voluntat del poble irlandès sinó per justificar les polítiques d’austeritat que el govern està aplicant i per poder mantenir la política econòmica actual.
Tot i així, aquestes eleccions aporten eines per analitzar la situació d’Irlanda i per entendre quina posició prenen els diferents partits respecte la independència que ha de tenir aquest país dels mercats i el nivell de seguidisme a les grans economies europees.
L’aposta dels diferents partits
Antecedents
Tractat de Niça I (juny del 2001) NO 54% Participació 35% Tractat de Niça II (octubre 2001) SÍ 63% Participació 49% Tractat de Lisboa I (juny del 2001) NO 53% Participació 53% Tractat de Lisboa II (juny del 2001) SÍ 67% Participació 59%
Si mirem el parlament irlandès, ens adonarem que més de 140 dels 166 parlamentaris eren partidaris del SÍ. Fine Gael i Labour Party, els dos partits de govern, i Fianna Fáil, principal partit de la oposició -partit de govern fins les eleccions del 2011- apostaven per l’austeritat de Merkel. Algun exemple ens sonarà familiars: “el SÍ és la opció segura”, “el NO a l’austeritat ens tanca les portes a Europa i les seves ajudes econòmiques” o “el SI ens donarà estabilitat i es crearan llocs de treball com bolets”, entre d’altres. “
Per altra banda, això tampoc vol dir que tothom que defensava el NO tenia uns arguments molt més madurs o crítics amb el sistema establert. Als opositors al tractat només els unia la crítica a les mesures d’austeritat. El Sinn Féin i alguns independents, per exemple, s’equiparaven a François Hollande, demanant el NO per tal d’apostar pel creixement. En l’espectre polític irlandès, per tant, no s’escoltaven, per minoritàries, les veus que defensaven un NO com a oposició a una política econòmica o a la pèrdua d’independència i democràcia.
Tot i això, aquests resultats també serveixen per analitzar el nivell de capacitat crítica que els i les irlandeses han demostrat respecte els mitjans de comunicació i el distanciament respecte els partits de govern.
La progressiva desaparició de la classe mitja
És evident que la classe treballadora no s’hi jugava massa en aquest referèndum. Un referèndum en que les regles de joc no els anaven a favor, ja que, a Irlanda, permeten repetir un referèndum si el resultat no és el que el govern espera. De fet qui s’hi jugava més era la classe mitja, aquella que te coses a perdre: propietats, diners en bancs, utilitat dels seus estudis, etc. Qui si jugava més era aquella gent que encara creu que te propietats però que en realitat allò tangible que té són deutes, crèdits i hipoteques. El que ha quedat clar amb els resultats és que la gent perd la por, que la gent comença a pensar per si mateixa i transformar-ho en un vot crític.
Probablement, analitzant els resultats mai sabrem si el vot és crític amb l’austeritat o amb el sistema, però del que podem estar segurs és que aquest trenca amb l’hegemonia existent. Més d’un 80% del parlament irlandès apostava per l’austeritat del “Fiscal Compact Treaty” i només un 60% de la població ha ratificat l’ordre dels mercats cegament. Cal parar atenció al fet que les circumscripcions més deprimides econòmicament, on la gent no dubta en autodefinir-se com a classe treballadora, és on l’oposició al tractat s’ha imposat. Un resultat contra pronòstic si tenim en compte que un 40% no s’ha espantat per la pressió internacional i dels mitjans de comunicació, la mateixa pressió que patien simultàniament les urnes gregues amb l’intrusisme europeu en la seva campanya electoral.
Aquesta tendència de vot ens mostra, segons alguns analistes, el distanciament entre classes; la progressiva desaparició de la discutida classe mitja, donant pas a un sentiment més fort de classe treballadora -encara que falta molt perquè aquest sigui un sentiment col.lectiu o organitzat- en adonar-se que no tenien propietats, sinó crèdits; que no tenien un sistema democràtic, sinó que la utilitat del seu vot era molt qüestionable; o la impressió que els partits que havien de defensar el poble irlandès estaven venuts als grans capitals.
Tot i que ha quedat clar que l’atur continua creixent, que les retallades seran el pa de cada dia i que no és l’objectiu del Tractat salvar la classe treballadora de la duríssima situació que estan vivint, és molt difícil preveure quina serà la reacció d’una massa social crítica, però desorganitzada, que a mesura que passa el temps té menys a perdre i més a guanyar amb la ruptura del sistema. Una veu important del sindicat de treballadors Independent Workers Union, Tommy McKearney, analitzava la situació actual i la importància d’organitzar-se concloent que “el futur d’Irlanda no serà ni verd, ni blanc, ni carbassa, el futur d’Irlanda serà roig”.
