Isabel Benítez: « El criteri de “salut pública” de l’Estat és inflexible amb la classe treballadora però ignora la responsabilitat del capital i quan l’ha d’abordar, la subvenciona carregant-ho sobre les nostres espatlles»

Com valores les mesures econòmiques dels governs central i autonòmics?

Ara per ara, totes les competències estan centralitzades en el govern espanyol i per tant, les demandes del govern autonòmic gairebé pràcticament es restringeixen a les seves responsabilitats com a empleador: administració autonòmica i també dels serveis externalitzats. Respecte els segons, si bé inicialment va garantir manteniment de les plantilles de, per exemple, monitors de menjador i lleure (activitats paralitzades amb l’aturada dels centres escolars) divendres 24 de març va decidir no garantir-ne la protecció davant acomiadaments col·lectius temporals (ERTO).

El govern espanyol, d’altra banda, planteja un seguit de mesures que pel que fa al món del treball, com a punt de partida, pren la situació de les persones actives i empleades en el règim general de la Seguretat Social i amb llar. Aixó vol dir que les persones en situació d’atur o en règims especials (com el del treball domèstic) o les falses autònomes (com ara les repartidores de Glovo i moltes professions disfressades de freelance com periodistes, músics, …) tenen una situació de vulnerabilitat molt més extrema que la resta de la classe treballadora… que tampoc es veu especialment protegida, com estem veient, o en tot cas -atenent a l’anunci fet en roda de premsa pel govern espanyol tot just avui 31 de març – és diferencial i minoritzada.

Isabel Benítez, militant de l’organització de l’esquerra independentista Endavant i del sindicat COS, Coordinadora Obrera Sindical.

Les polítiques adoptades pel Govern espanyol responen a una premisa de fons: contenir el conflicte social que comporta el confinament (i la minva d’ingressos) amb el mínim perjudici a la patronal, especialment, la gran patronal i mitjançant la banca privada. L’Estat està desemborsant una immensa quantitat de diners públics (recaptats amb impostos) fonamentalment per a la liquiditat de les empreses, però en absència d’una banca pública, permetent que la banca privada en faci negoci. D’altra banda, està implementant una contrarreforma laboral d’abast immens on es permet a totes les empreses (amb independència del seu volum de beneficis, per exemple) a realitzar acomiadaments col·lectius definitius o temporals a càrrec dels fons de la Seguretat Social (nodrida fonamentalment per la classe treballadora), alhora que també “bonifica” (deixa de cobrar) les quotes de la Seguretat social a aquestes empreses. D’altra banda, les treballadores de serveis socials han vist com mitjançant una ordre ministerial (SND/295/2020) se’ls treuen absolutament tots els drets recollits a l’Estatut dels Treballadors. Per rematar la panoràmica, s’ha establert una distribució irregular de la jornada laboral fins el 31 de desembre, malanomenada “permís retribuït recuperable”, que de nou eximeix la patronal de corresponsabilitzar-se de la situació. En la mateixa línia va l’anunci respecte el pagament de lloguers i hipoteques que, de nou, planteja un endeutament de la classe treballadora per sostenir pagaments inflats per l’especulació immobiliària.

L’exercici propagandístic de retòrica pseudoesquerranista d’altra banda, afegeix encara més confusió en vendre com “prohibició” dels acomiadaments el que únicament és un encariment de la indemnització per canvi de denominació (d’acomiadament objectiu a improcedent), donat que l’acomiadament ja era lliure i aquesta situació no es va derogar com van prometre, per exemple, Unidas Podemos en campanya electoral. O presentar com a “permís retribuït recuperable” la distribució irregular de la jornada que esmentava abans, … en un context en què Inspecció de Treball constata la realització de milions d’hores extra impagades, malgrat la retòrica del control de jornada (que únicament ha fet més creatiu el frau en el control horari).

La degradació de les condicions de vida de la classe treballadora desde la crisi de 2007-09 ha fet que les expectatives respecte les mesures de “contenció” de l’impacte social hi hagi gent que les sobrevalori, tanmateix, no ens estan regalant res. És evident que un confinament indiscriminat per contenir l’evolució dels contagis sense garantir-ne uns mínims, ubicaria l’Estat en una situació de conflicte social molt difícil de gestionar. El contraexemple està succeint al sud d’Itàlia on estan produïnt-se “sinpas”, saquejos i hi ha amenaça d’esclat social precisament per la manca d’ingressos i la situació límit de la classe treballadora italiana.

Tot plegat el que ens il·lustra, com a mínim, tres grans qüestions:

a) El desplegament del poder de l’Estat i dels fons que recapta, fonamentalment de les classes treballadores, pel rescat de la banca privada, del sector inmobiliari i del gran capital. És a dir, l’expressió del seu caràcter de classe. Mentre s’assetja vianants, ni la policía ni l’exèrcit estan intervenint en les empreses on s’obliga a les plantilles a treballar sense protecció. El criteri de “salut pública” és inflexible amb la classe treballadora però ignora la responsabilitat del capital i quan l’ha d’abordar, la subvenciona carregant-ho sobre les nostres espatlles. Més clar l’aigua.

b) L’enorme rellevància social que tenía i té, la demanda de la derogació de les reformes laborals, de internalització de les plantilles dels serveis públics externalitzats, la equiparació de drets de tota la classe treballadora (és a dir, combatre la normalització dels falsos autònoms, la situació excepcional de les treballadores de la llar, …) i per descomptat, la defensa de la sanitat pública contra les retallades i també contra la seva deriva mercantil.

c) L’amenaça pel benestar social i col·lectiu que representa la Unió Europea, com es continuava assenyalant des de l’esquerra independentista catalana malgrat els cants de sirena d’altres que van abandonar aquesta línia en pro de la “raonabilitat”. No només no ha significat cap ajut ni esforç col·lectiu front la pandèmia actual, sinò que les polítiques de rescat multimilionari de la banca i topall del dèficit públic i la instauració del pagament del deute com a criteri absolut estan rere la situació de descomposició de la sanitat pública. Si alguna cosa està demostrant la Unió Europea és precisament el seu caràcter contraeuropeu.

Malgrat estem assistint a un degoteig constant de mesures (anem a decret per dia i els seus corresponents “decrets” d’aclariments, la tònica general es manté i ens remet, invariablement a quin serà l’escenari posterior és a dir, qui pagarà tot l’avançament que ara s’està fent amb fons públics? De moment ho estem pagant la classe treballadora i ho continuarem pagant si no canvia la correlació de forces.

Com valores la resposta sindical a la crisi (tant la dels sindicats anomenats majoritaris com la dels alternatius o combatius)?

El sindicalisme del règim, bipartidista, depenent de les subvencions i prebendes de l’Estat i del sosteniment del parany de la “concertació”, és a dir, el que representen CC.OO i UGT, ha fet i estan fent magníficament el seu paper de legitimació i contenció social del malestar i el conflicte donant el vist i plau a totes les mesures emanades del Govern espanyol. És a dir, no estan fent absoltament res diferent del que venien fent desde fa uns vint anys. No són estructures que defensin els interessos de la classe treballadora. Que hi hagi gent molt sacrificada en l’assesorament legal i/o a peu de centre, no compromet el paper polític que estan fent aquestes centrals sindicals. Aquestes persones benintencionades són el que Càritas a l’Esglèsia catòlica, és a dir, la “pantalla” (loable, però insuficient) d’un projecte reaccionari que no té el més mínim interès en la justícia social ni l’emancipació de la classe treballadora.

L’esquerra sindical -l’altre sindicalisme no representa cap alternativa real – d’altra banda esta fent una intensa labor de pedagogia, informació, assesorament i acompanyament davant del xoc i l’allau d’arbitrarietats empresarials, acompanyades d’un ritme de publicació de decrets amb moltes zones grises i ambigüetats. D’altra banda, també s’està fent molt d’èmfasi en elements de cohesió i solidaritat de classe envers la situació (ja sigui fent compres de mascaretes i material pel personal sanitari, com ara la CGT i la COS; ja sigui evitant la propagació de la delació social, com ara CNT). A nivell català, la Taula Sindical ha plantejat un seguit de demandes de mínims de caràcter social…

Fins aquí podríem dir que l’esquerra sindical està fent sindicalisme de classe.

D’altra banda, però, la COS en formar part d’un projecte sociopolític amb voluntat rupturista, el de l’Esquerra Independentista, té un ventall d’accions més ampli que permet caminar cap a una estrategia d’acumulació de força cap al trencament amb el model d’acumulació capitalista a què estan sotmesos els Països Catalans. L’èxit de qualsevol estratègia de ruptura passa per tenir una presència estratègica als centres de producció (i acumulació de plusvàlua) i alhora d’establir forts lligams amb els centres on es desplega la vida de la classe treballadora i els seus conflictes, com ara, l’habitatge. Totes dues potes són necessàries peró amb la primera (presència estratègica als centres productius) s’obre no només l’enorme poder polític que atorga estar en situació d’aturar l’economia sinò també l’enorme poder creatiu que atorga estar en situació de poder controlar l’economia, en un escenari de socialització popular del teixit productiu per garantir la cobertura de les necessitats que el mercat no vol cobrir: com per exemple, garantir l’abastiment universal d’energia, de menjar, … i, en mig d’una crisi sanitària, la provisió del material i l’atenció mèdica.

En un escenari menys audaç, la COS, amb l’empenta de la militància de l’Esquerra Independentista, tindrà sense cap mena de dubte un paper crític en l’escenari post-confinament respecte com i de quina manera ens reinserim (qui tingui feina) en els seus llocs de treball amb quin ànim, amb quin pla, amb quins objectius clars i concrets. De la mateixa manera que la tornada d’una vaga llarga poc fructuosa o d’una mobilització social que no aconsegueix la seva fita , tornar de forma col·lectiva, unides amb un esperit ofensiu s’ha de preparar; l’alternativa és el retorn en estat de xoc, por, individualitzat, derrotat, … Tenim com a moviment, com a sindicat de classe i sociopolític un paper molt important. Hem de treballar com “si fòssim tan altes com la lluna”, com diu la cançó infantil, per arribar a ser-ho.

Com penses que ha afectat la crisi als serveis socials?

Com ja ha apuntat l’economista grec Costas Lapavitsas, aquesta crisi econòmica i sanitària, enmig del confinament, implica una afectació extraordinària a les dones de la classe treballadora. Tant per estar sobrerrepresentades en els segments més castigats per les reformes de la crisi 2007-2009 (contractes temporals, parcials, …), també en els sectors sanitari, de cures, de treball domèstic i atenció a persones depenents… i per, descomptat, pels efectes de la “conciliació” sobre les esquenes de les dones en una situació de confinament. Serveis socials és un dels sectors professionals on les dones tenen més presència a ambdues bandes: com a treballadores, com a beneficiàries i també afectades per ser serveis públics externalitzats, és a dir, sotmesos a patronals privades.

Si el sector sanitari no compta amb suficient protecció per dur a terme la seva feina (per no contagiar-se però sobretot, per no esdevenir focus de contagi cap a les seves companyes, famílies i les persones que atenen), la situació de serveis socials no és pas millor. L’enorme pes que tenen les defuncions a residències de gent gran (serveis externalitzats, sotmesos a la lògica del profit privat), l’atenció a les persones sense llar (a albergs municipals, novament externalitzats, p.e. que no compleixen distàncies recomanades entre llits, estant gairebé amuntegats), … tots els sindicats de classe s’estan fent ressó de les denúncies dels treballadors d’aquests serveis. El col·lapse, la manca de mitjans, però, s’agreugen amb l’ordre del Ministeri de Sanitat que dicta que, a partir d’ara, les treballadores de serveis socials no tindran horari, descansos, i altres tipus de mesures mínimes de drets i de salut laboral establerts a l’Estatut dels Treballadors, com he dit abans, els establiran a voluntat les seves patronals. És criminal, és un abús sobre un abús, sobre persones que estan fent una tasca fonamental d’atenció als sectors més vulnerables.

Quines mesures creus que serien necessàries, viables, útils per superar la crisi sense perjudicar els serveis socials i la classe treballadora?

Dins un plantejament de “contenció” la primera mesura hauria de ser establir mecanismes de finançament públic sobre les rendes del capital (és a dir, revertir, p.e. la supressió de l’impost de successions), en segon lloc, nacionalitzar o socialitzar els sectors estratègics de l’economia i específicament, els crítics per la situació sanitària com ara energia, processos industrials i, per descomptat, la sanitat privada; expropiació del parc d’habitatges buits en mans de fons voltors i topall realista sobre els preus del lloguer, … Tot plegat exigeix una banca pública i tot plegat exigeix confrontar les oligarquies que basteixen el règim d’acumulació capitalista del règim del 78. Aquest ha de ser el nostre horitzó, replantejar des de la base tot plegat. Al Regne Unit de Boris Johnson s’ha nacionalitzat el ferrocarril i altres sectors, no són pas idees maximalistes. L’abast de les reformes sense qüestionar els guanys del gran capital és el que ara tenim, en el millor dels casos, una patada cap endavant a cop de deute (microcrèdits tous), novament, és a dir, pa per avui i fam per demà, en la mesura que accelera i aprofundeix la dinàmica de crisi econòmica en què estem inmmersos. Garantir unes condicions de vida dignes a la classe treballadora no passarà per la Renda Bàsica Universal, per més que aparegui com a “mesura d’urgència”, fonamentalment finançada per les rendes del treball (la classe treballadora), la redistribució de les molles de la riquesa ens distreu del marc de conjunt i també permet, p.e. sostenir i donar oxígen al caràcter mercantil (i no social) de la producció. Això vol dir estar en contra la RBU? No, és simplement no perdre de vista que no és pas cap panacea ni cap solució de real respecte la fallida econòmica de la classe treballadora.

Quines conseqüències pot tenir aquesta epidèmia per a l’economia? Ve una nova recessió?

La crisi sanitària ha catalitzat la crisi que es venia gestant desde fa mesos, és a dir, el capitalisme ja venia esgotat en la seva dinàmica (menys taxa de guanys, caiguda de la productivitat) i la desacceleració econòmica derivada de les mesures de confinament ha donat el tret de sortida. La crisi és aquí.

Els efectes concrets a nivell macroeconòmic s’hauran d’avaluar en termes concrets més endavant, però les línies mestres se’n poden avançar. Històricament la lógica de ferro del capital és que la seva “solució” contra la manca de rendibilitat és o bé conquerir nous mercats, o bé destruir mitjans de producció com per exemple, una guerra (i així crear aquests nous mercats) o bé saquejar els fons públics (“plans de rescat” amb megaprivatitzacions, generació de deute extern i l’experiència del darrers anys amb la UE, mai no oblidem el cas grec) i pressionar a la baixa els salaris, incrementar la taxa d’explotació. Aquesta és la contradicció principal, la resolució de la qual depen de la força que es trobi al davant per impedir-ho, aquesta és l’expressió de la lluita de classes. El marge econòmic per a polítiques redistributives o de tall “keynesià” és il·lusori, com ho es somniar amb la possibilitat d’un retorn a la “normalitat”, una normalització de la barbarie de per exemple de la pobressa infantil a Catalunya, precrisi del 2007/8. Hi ha una inèrcia social que ens empeny a aferrar-nos a allò conegut com a “segur”, tanmateix, diria que ja no ens podem permetre continuar nodrint nostàlgies sino començar a somniar despertes, en el sentit, de projectar un final alternatiu, un escenari alternatiu al canibalisme social, a fer-nos fortes en el “principi d’esperança” que plantejava Ernst Bloch: no va d’autoajuda ni de pensament positiu, va de d’articular els somnis col·lectius mirant al futur, no enyorant un passat que no tornarà pas per la inmensa majoria de nosaltres.