Israel ha anat robant progressivament l’espai i la llibertat de moviments als palestins, i per tant ha anat robant el temps de cada un dels habitants de Cisjordània i de Gaza. Aquesta és una de les principals conseqüències dels acords d’Oslo firmats el 1993.
Ho va explicar la periodista israeliana Amira Hass fa més de dos anys en una conferència a Barcelona.
Vaig recordar-ho la setmana passada. M’havien convocat a una reunió per organitzar una delegació catalana aquestes festes de Nadal a Gaza. Es tracta d’anar-hi des del Caire (Egipte) i de ser centenars (milers encara millor) arribats d’arreu del món per denunciar el bloqueig un any després de la massacre. Mentre esperàvem que comencés la reunió, em van explicar que feia pocs dies una palestina de Cisjordània havia pogut entrar a Gaza a través dels túnels. Hi anava per casar-se. Com que és pràcticament impossible aconseguir el permís, s’havia decidit pels túnels que hi entren des d’Egipte, vestit blanc inclòs.
I em vaig recordar del temps de què parlava Amira Hass. I de les quatre hores que havia de dedicar un habitant de Tulkarem per anar a Nablus quan vaig ser-hi el 2003. Entre les dues poblacions només hi ha 25 quilòmetres.
Amira Hass és l’única periodista israeliana que ha viscut els darrers quinze anys a Ramallah retratant, diàriament, a través d’articles publicats tant en diaris israelians (sobretot Haaretz) com estrangers, la realitat de l’ocupació de Cisjordània.
El març de 2007 va impartir una conferència brillant a Barcelona, on va desgranar què ha signigicat per la població palestina els acords d’Oslo: la progressiva pèrdua de l’espai i de la llibertat de moviments, i, conseqüentment, del temps. El procés ha deixat el poble palestí, va dir, sense esperança. Ella tampoc en té: “No puc oferir esperança sobre la situació actual”. Sobretot, va subratllar, perquè davant de les retallades progressives dels drets i les llibertats, “malauradament, els darrers 10/15 anys els palestins no han trobat una estratègia adequada d’alliberament”.
Quan deia que no tenia motius per a l’esperança, ho feia, també, pensant en la població israeliana: a la columna que escriu al diari Haaretz ha parlat els darrers anys un 95% de vegades sobre les conseqüències de l’ocupació sobre la població palestina, però està convençuda que moltes persones d’Israel que l’han llegida, “avui se sorprendrien del que estic dient en aquesta conferència”. La raó que els porta a no voler reconèixer la injustícia que significa l’ocupació: “La societat israeliana es beneficia d’aquesta ocupació”.
Abans de l’anomenat procés de pau, va explicar Hass, l’espai entre el Mediterrani i el riu Jordà, és a dir, tota la Palestina històrica (l’Estat d’Israel, Gaza i Cisjordània), estava obert pels palestins i israelians, a excepció d’alguns llocs com els assentaments. És a dir, els palestins decidien què fer amb el seu temps. Però després d’Oslo és Israel qui ha passat a controlar cada vegada més l’espai per on es poden moure els palestins, que, per tant, han perdut la capacitat de decidir quan fer què.
Un dels principals obstacles per trobar una sortida al conflicte, va destacar Hass en la visita a Barcelona, és que a la població d’Europa i la resta del món li han presentat l’anomenat procés de pau com un pas endavant, com una dinàmica positiva. La falsa imatge que han creat sobre el que succeeix a Palestina és el que permet, per exemple, a Europa de refusar parlar amb el govern de Hamàs, argüint que no reconeix l’Estat d’Israel. Per contra, l’Estat d’Israel denega el dret dels palestins a existir com a poble, i això no ho condemna la Unió Europea, i menys encara els EUA.
Durant les properes vacances de Nadal, Israel continuarà robant el temps. Aquest cop, dels centenars de persones que decideixin volar fins al Caire per marxar cap a la frontera de la franja de Gaza. Justament un any després que l’exèrcit israelià massacrés 1.400 palestins.
* L’autora és periodista