>> La ressenya de la quinzena: Camí Privat
Si sortiu de l’estació de Sants veureu (si no l’han esborrat quan hi passeu) a la plaça dels Països Catalans una pintada que diu: ‘Apaga la tele i llegeix un poema’. Aquest article parla de poesia i una bona manera de començar és llegir Ivette Nadal.
Curiosament el primer text en el seu recent poemari Camí privat (Roca Umbert, 2009) està escrit a l’estació de Sants, el 9 de setembre de l’any 2006. Diu l’inici: ‘Camí privat./ I vas dir-me:/ és per a nosaltres.’ Perquè, com em va dir un cop Jesús Lizano: “la poesia és individual i és social” (Illacrua, núm.98, abril 2002).
Ivette Nadal va sorprendre tothom quan amb només vint anys va presentar el seu disc de debut, Guerres dolcíssimes (Aumón, 2008). Tot i la seva joventut, Nadal ja havia aparegut com a artista en l’escola itinerant Campus Rock del festival Senglar Rock i va aprofitar les cançons que hi va composar, l’experiència i la xarxa creada (Toni Xuclà, David Rossell, Cris Juanico) per facturar un primer disc amb una poètica pròpia i una veu encisadora i personal. Ivette Nadal durant aquests últims anys ha combinat la seva faceta de cantautora amb la de poeta; com a tal, ha fet diversos recitals sola i compartint escenaris amb Enric Casasses, Blanca Llum Vidal, Joan Vinuesa o Gerard Quintana, i ara, a l’espera d’un segon disc que apareixerà el gener de 2010, acaba de publicar aquest llibre disc anomenat Camí privat.
La veu d’Ivette Nadal la podem llegir i escoltar a Camí privat. En paper, el recull de poemes tenen tan sols la música dels mots i de l’ànima que hi ha posat. Tot i l’errata a la contracoberta del llibre (que diu incloure el disc Guerres dolcíssimes) el que trobarà el lector al CD són deu poemes (de la quarentena del llibre) recitats per la poetessa de Granollers.
El primer poemari publicat d’aquesta cantautora es presenta amb pròleg de Víctor Sunyol, que hi diu amb encert: “L’interès d’Ivette Nadal per conèixer i establir els territoris i els límits de la poesia i la cançó, no és nou. Fa anys que es mou entre els dos móns i que té aquesta inquietud de coneixement, i hi ha treballat; i ho ha fet des del lloc precís: des de la certesa que no hi ha punt d’arribada, sinó només viatge”.
És curiós que un camí privat es publiqui en un llibre, però això passa amb la poesia. Es diuen coses que en principi són inefables, fins i tot es diuen sense dir-les. Nadal escriu i recita al CD sense embuts, amb tots els ets i uts, i amb versos bonics, com aquest “Abans-d’ahir no l’altre”, que diu: ‘Abans-d’ahir no l’altre/ vas penjar el violí,/ i vas fer escalada,/ per primera/ i única vegada.// Abans-d’ahir no l’altre/ vas fer la primera abraçada/ quan encara et barallaves/ per seure a la falda/ del teu pare.// Abans-d’ahir no l’altre/ vas provar la xocolata,/ i et van demanar la documentació/ per cridar l’atenció fora de casa.// Abans-d’ahir no l’altre / venies peix a la parada./ I et vas sentir poeta/ per primera vegada.// Abans-d’ahir no l’altre/ em vas proposar pujar a la barca./ I jo no m’hi vaig enfilar,/ per por de la tramuntana.’
El poemari acaba amb una secció que Nadal anomena “Ai que no t’ho he dit”, on deixa mirar el que ella escriu a la llibreta, frases (nascudes de lectures i encontres) que poden arribar a ser poemes, o no. Pensaments, pors i febleses s’hi camuflen, es decoren i es destaquen. Com: ‘L’amor lliure m’asfixia’. O: ‘M’has ensenyat a dubtar del qui no dubta’.
