Mentre escric aquest article encara no ha passat el 20N i per tant no conec la magnitud de la tragèdia. I és que malgrat que ja sabem que les enquestes acostumen a ser interessades i que hom no pot mai acabar de refiar-se’n, seria molt estrany que el PP no guanyés – i de carrer – les eleccions espanyoles.
O sigui, que ja els tornem a tenir al capdavant del govern espanyol. I vénen amb moltes ganes, amb un sentiment de revenja i de ràbia acumulada per tots aquests anys ja que, com la seva claca mediàtica ens recorda de tant en tant, si no han estat manant aquests darrers anys ha estat per les bombes d’aquell onze de març i per com el PSOE se’n va aprofitar.
Ja tornen, doncs, els franquistes d’avui i d’ahir. I si bé és cert que en el fons defensen el mateix model d’estat i, amb matisos, el mateix model ecònomic i social que el PSOE, no són ben bé el mateix. I encara que sigui cert que no importa qui mani – perquè en realitat les grans decisions es seguiran prenent a Brusel·les o allà on es reuneixin els que veritablement decideixen, malgrat que ningú no els hagi escollit per fer-ho –, bé doncs, encara que tot això sigui cert, no és el mateix.
Ja sabem també que independentment de qui guanyi, el programa essencial seguirà sent el mateix que s’ha aplicat els darrers anys: retallada d’un estat del benestar cada vegada més prim; reformes laborals i de la seguretat social per treure drets als i les treballadores i donar avantatges als grans empresaris; menys impostos per les grans fortunes, i més per a la classe treballadora…
I repetim que ho farà igual el PP com ho ha estat fent el PSOE. Però no és el mateix. Perquè no és el mateix que el ministre que apliqui una reforma laboral sigui un membre cooptat de UGT, sindicat que acabava de convocar una vaga general en contra d’aquesta mateixa reforma, que no que ho faci un partit que no controla directament cap sindicat. No és el mateix que qui inverteixi en escoles o en clíniques privades a través del model concertat enlloc d’invertir en escoles o hospitals públics sigui el PSC que no que qui ho faci sigui el PP o els seus amics de CiU.
És clar que les injustícies i el patiment generat per totes aquestes polítiques, aplicades per igual per qualsevol dels partits que han estat en governs estatals o autonòmics, continuarà creixent. Però estic segura també que en els propers anys hi haurà un clima de major mobilització i efervescència social que en els 8 anys de govern Zapatero. De la capacitat del poble per controlar sense mediacions aquesta mobilització i aquesta efervescència dependrà que la creixent desafecció i indignació contra el sistema ecònomic i polític vigent donin pas a un futur millor, o que siguin el feixisme i el racisme els que, de bracet amb els hereus dels franquistes al govern, creixin en els carrers dels nostres pobles i ciutats.