Javier Cercas i la democràcia
Avui m’he llevat com en un malson escoltant la veu de Jordi Basté -sempre babejant- defensant amb energia desaforada el dret de Javier Cercas a expressar-se a El Pais en contra del dret a decidir. Es referia a un article anomenat “Democracia y derecho a decidir” publicat en aquest diari i per aquell autor el 13 de setembre.
En aquest article Cercas desenvolupa un argumentari pseudoliberal que val la pena analitzar pel seu caire prototípic. Segons Cercas «els darrers temps estem vivint a Catalunya una mena de totalitarisme soft», expressió prou afortunada per a descriure no el que s’esdevé a Catalunya els darrers anys si no el que passa a tot l’Estat espanyol des que el totalitarisme hardcore va donar pas al règim vigent. Es refereix a una mena de «por d’expressar la dissidència». I -abracadabra!- resulta que la dissidència consisteix a defensar un règim vigent, entusiàsticament protegit per l’Exèrcit, la policia, els tribunals i el diari on ell mateix expressa les seves opinions per posar només uns exemples.
Si hem de fer cas del contingut del seu article no sembla que Cercas tingui molta por, i probablement, quan aquests dies es passegi per Girona el que haurà de témer, com a molt, són els justos esguards de menyspreu dels seus conciutadans, per què quan parla de «por» Cercas hauria d’utilitzar més bé la paraula «vergonya». Vergonya de negar als seus conciutadans el dret de decidir.
És cert que els mitjans públics principatins, com sempre, estan exercint amb zel la seva tasca propagandística a favor de qui els paga, i ara toca defensar la consulta com demà tocarà defensar el pacte fiscal o el que sigui. A l’Estat espanyol és dogma de fe a la premsa defensar la unitat -obligatòria- d’Espanya amb arguments que van del feixisme més clàssic al lerrouxisme pseudoobrerista passant per un mainstream suposadament liberal. Això a Cercas no li fa por, per què en contra del que vol semblar, és un patriota espanyol.
Segons Cercas el dret a decidir és un «dret fantasmal que no ha estat argumentat, fins on arribo, per cap teòric, ni reconegut en cap ordenament jurídic». El grau de cinisme d’aquest passatge, en què Cercas es fa l’idiota com qui es fa el mort en una piscina, esbalaeix. Però el traurem de dubtes si li recordem que el dret a decidir és el que tradicionalment s’ha anomenat dret d’autodeterminació, que l’ha teoritzat tot Déu i que està reconegut en l’ordenament jurídic internacional.
I encara ens pren per imbècils dient que «en democràcia jo no tinc dret a decidir sobre el que vull (…) jo no tinc dret a decidir si m’aturo en un semàfor o no (…) jo no tinc dret a decidir si pago impostos o no». Ell no té aquest dret, certament, però el conjunt de la població si té el dret d’abolir els semàfors, els impostos i la Constitució. La qüestió està en qui és «el conjunt de la població». I aquí el patriota espanyol no té cap dubte que els castellans de Madrid, els aragonesos de Saragossa i els andalusos de Sevilla han de donar un vist-i-plau que mai no donaran per que genteta com ell es dediquen a mentir-los descaradament i omplir-los el cap d’un espanyolisme més o menys maquillat. I a fer jocs de mans teòrics propis justament del totalitarisme juancarlista: «la democràcia consisteix a decidir dins la llei». És així com per acabar amb el franquisme calia jurar els principis del Movimiento Nacional i emprar els meravellosos instruments jurídics que aquest entranyable document contenia. I plantejar una altra manera seria antidemocràtic, segons els principis del totalitarisme juancarlista que Cercas abraça amb delit.
