Jerusalem ha estat sempre el principal camp de batalla del conflicte àrab – israelià. Primerament, l’Estat jueu es va apoderar de la part oest el 1948-1949, contravenint el Pla de l’ONU de 1947, que definia la ciutat com a ‘Corpus Separatum‘ sota administració internacional. Va rematar la feina el 1967, durant la famosa Guerra dels Sis Dies, arrabassant a Jordània la resta de la ciutat. L’ocupació de Jerusalem Est és allò que la terminologia oficial sionista anomena “reunificació” i que la legalitat internacional va condemnar en la resolució 242 del Consell de Seguretat de l’ONU.
>> L’Estat sionista té molts fronts oberts en la batalla per la judeització de Jerusalem. Els més candents us els desgranem en aquesta crònica.
El tramvia il·legal
El consorci Citypass va guanyar l’any 2002 una licitació llençada per les autoritats israelianes per a la construcció d’un tramvia a Jerusalem i la seva gestió durant 30 anys. El trajecte planificat passa parcialment per Jerusalem Est, és a dir per territori ocupat, violant així el dret internacional. El tramvia vincularia logísticament algunes colònies jueves (com Pisgat Zeev) amb l’oest de Jerusalem, tot passant per barris palestins (com Shuafat), normalitzant l’ocupació i annexió de la part est de la ciutat. Malgrat les enormes dificultats legals i financeres que aquest projecte ha patit des de llavors (7 anys després encara no s’ha acabat la primera línia de les 8 projectades), el rebuig que desperta entre la població palestina i jueva (sobretot l’ultraortodoxa) i els dubtes de l’alcalde Nir Barkat sobre la seva pertinència, les obres segueixen endavant. Dues empreses franceses que participen en el projecte, Alstom i Connex/Veolia, pateixen una pressió creixent en el marc de la campanya internacional de boicot, desinversió i sansions (BDS) contra Israel.
Sheik Jarrah i la tenda del “sumud”
Sheik Jarrah és un barri palestí de Jerusalem Est molt cèntric, a tocar de l’antiga Línia Verda que va separar Israel de Jordània entre el 1949 i el 1967. Després d’una llarga batalla legal, les autoritats sionistes van expulsar de casa seva la família Al Kurd el passat 9 de novembre. El col·lectiu de colons jueus del barri, en aquest cas religiosos ultraortodoxos, va aconseguir demostrar davant la Cort Suprema Israeliana que la casa on vivia aquesta família els pertany. Això, malgrat que aquest habitatge i uns altres 26 van ser construïts per l’Agència de Nacions Unides per als refugiats palestins (UNRWA) el 1956. La base legal utilitzada pels colons va ser un títol de propietat otomà -d’autenticitat molt dubtosa- que data de 1870. Des de la seva expulsió, Om Kamel, la mare de la família Al-Kurd, viu en una tenda que s’ha convertit en un símbol de resistència al barri i a tota la ciutat (el seu marit, que patia una malaltia crònica, va morir pocs dies després de l’expulsió). Malgrat ser destruïda cinc vegades per les autoritats israelianes, la tenda s’ha tornat a alçar victoriosa cada vegada poques hores després. És coneguda com la tenda del “sumud”, que en àrab vol dir “determinació”. Actualment hi ha dues altres famílies del barri, la Hanoun i la Al-Ghawi, sota amenaça d’expulsió i que estan rebent el suport dels activistes locals i internacionals.
Silwan, la neteja ètnica per raons bíbliques
El barri palestí de Silwan, que compta amb uns 7.000 residents, es troba a les portes de la Ciutat Vella, a Jerusalem Est. La Bíblia es refereix en nombroses ocasions a la zona com a Ciutat de David, i es considera que és on, fa uns 3.000 mil anys, va existir el primer assentament jueu de la ciutat. Es per això que les autoritats israelianes, en coordinació amb l’organització de colons del barri (Elad) fan tot el possible per judaïtzar la zona -expulsant-ne el màxim de població àrab- per tal d’explotar-la turísticament. En aquest context, el 22 de febrer de 2009, l’Ajuntament de Jerusalem va comunicar als habitants del veïnat Al-Bustan de Silwan que tenien 72 hores per abandonar “voluntàriament” les seves llars. Concretament, 88 cases “il·legalment construïdes” han de ser evacuades per a la seva demolició, deixant sense sostre a prop de 1.500 persones. Fins ara, la comunitat de Silwan ha resistit i l’ordre no s’ha fet efectiva.
Maale Adumim i l’expansió constant de Jerusalem
Maale Adumim, a 14 kilòmetres a l’est de Jerusalem és la colònia jueva més gran de Cisjordània en extensió territorial (49.177 km2) i la segona en població (amb prop de 33.000 habitants). Des de la seva creació el 1976, s’ha anat convertint en un enclavament cada cop més estratègic per a Israel. A causa de la constant -i políticament motivada- expansió dels límits del terme municipal de Jerusalem des de 1948, la seva distància amb la ciutat santa s’ha anat retallant. Però encara hi ha un buit entre les dues poblacions, que impedeix la definitiva incorporació d’aquest gran bloc colonial a la “capital” i la seva annexió de facto a Israel. El Pla E1, aprovat per les autoritats israelianes des de 1999 però que no ha pogut avençar gaire degut a pressions dels Estats Units, preveu la construcció de Mevasseret Adumim, una nova colònia que permetria omplir aquest buit. El cercle es pretén tancar amb un traçat del mur de l’apartheid que incorpori tot aquest territori definitivament a Israel, fet que deixaria Cisjordània letalment seccionada en dues. La premsa israeliana ha informat recentment que la decisió de tirar endavant el Pla pot ser molt propera.
La política sionista de fets consumats fa que la possibilitat de convertir Jerusalem Est en la capital de Palestina -com a resultat de la famosa “solució dels dos estats”- sigui cada cop més una quimera.
Neteja ètnica a Jerusalem
La població palestina de Jerusalem est té per a les autoritats israelianes un estatus de “residència permanent” a la ciutat, i no de ciutadania israeliana (al contrari dels “àrabs israelians” o “palestins de 1948”), fet que la fa extremadament vulnerable. Durant els últims 41 anys, la pressió sobre aquesta població no ha parat de créixer, en forma de demolicions de cases, tancament de centres socials i culturals, construcció i expansió de colònies jueves, repressió policial i militar, discriminació legal i pressupostària, la construcció del mur de l’apartheid, etc. L’objectiu és clar: preservar i augmentar la majoria jueva en el conjunt de la ciutat, “motivant” als palestins a abandonar-la. En altres paraules, està en marxa una operació de neteja ètnica.
