El 18 de setembre va fer quaranta anys de la mort a Londres de Jimi Hendrix. La mitologia autodestructiva del rock and roll el situa al costat de Brian Jones, Janis Joplin i Jim Morrison. Però la influència que Hendrix va tenir en el desenvolupament de la tècnica guitarrística i el seu virtuosisme el col·loquen en una posició singular. Format com a músic professional en el rythm and bluesamb BB King, Ike i Tina Turner, Little Richard i Wilson Pickett, les referències de Hendrix venien bàsicament d’aquest camp i del blues: Muddy Waters, T Bone Walker, Johnny Guitar Watson, etc. Malgrat ser nord-americà i iniciar la seva carrera als Estats Units, Hendrix va obtenir primer el favor del públic europeu, particularment el de Londres.
Les fonts negres de la seva música es manifesten permanentment en la seva obra però Jimi Hendrix va anar molt més enllà d’aquests gèneres amb elegants àlbums d’estudi amarats de psicodèlia enregistrats amb The Jimi Hendrix Experience ( Are you experienced? (1967), Axis: Bold as Love (1967) i Electric Ladyland (1968)), violentes improvisacions en directe (“Voodoo Chile”) i llargs solos especulatius (“Machine Gun”). En aquests temes i altres com “Hear my train a coming” i “Red House” Hendrix va exhibir, en directe, desenvolupaments guitarrístics que anaven molt més enllà de l’exhibició de virtuosisme. La voluntat de Hendrix de reflectir també en estudi aquesta tendència a Electric Ladyland el va enfrontar amb el seu productor, Chas Chandler, que volia temes de menys de cinc minuts com en els dos anteriors estudis de The Jimi Hendrix Experience. Finalment en aquest àlbum trobem, a més d’una brillant versió de “All along the watchtower” de Bob Dylan i la versió curta (i la més popular) de “Voodoo Chile”, una llarga i especulativa versió d’aquest darrer tema que contrasta clarament amb la resta de la discografia amb The Jimi Hendrix experience.
A banda de la velocitat i la puresa de fraseig (que exhibia quan s’ho proposava), Hendrix va obtenir dels efectes i la distorsió un arsenal de recursos que van desvetllar la guitarra elèctrica com un instrument nou amb possibilitats completament diferents al de les guitarres acústiques o espanyoles. Més enllà de l’èxit dels seus discs en estudi (amb temes més curts i una paleta de colors molt menys aspra que en les seves actuacions en directe) Hendrix va llaurar la seva llegenda en els mítics festivals de Monterrey (1967) i Woodstock (1969). En aquest darrer Hendrix va oferir, dins una actuació antològica, la desintegració de l’himne dels Estats Units (“The star spangled banner”), carregat de distorsió, simulació de sirenes i llençament de bombes que, en el context de la guerra del Vietnam, tenia una interpretació força explícita.
A més dels tres àlbums d’estudi amb la Jimi Hendrix Experience i una gran quantitat d’enregistraments en directe, Jimi Hendrix va deixar una enorme quantitat de material inèdit en estudi derivada d’una manera de treballar caòtica i insoportable no només per al seu productor sinó també per al seu company i baixista Noel Redding. Gràcies a això i a l’esmentada proliferació d’enregistraments en directe, la discografia disponible avui és amplíssima en contrast amb la curta discografia publicada en vida.
