Què senzill em resulta identificar un violador. I més si aquest va acompanyat de quatre energúmens més, i és Guàrdia Civil, o militar. I més encara si la sentència que l’acompanya confirma les meues tesis polítiques sobre el caràcter patriarcal de l’Estat. Em permet continuar amb la meua vida de militant exemplar, de professor progre, de pare responsable, de company carinyós, sense qüestionar-me què hi ha de mi en cadascun dels violadors dels Sant Fermins, de la Verneda, del món.
Aquesta senzillesa, que em serveix per a identificar l’infern en els altres i no en mi mateix, és la trampa amb què m’enganye per a no admetre que jo també sóc un violador, i que no em fa falta unir-me a quatre amics en un portal. Perquè cada vegada que he insistit per a follar, cada vegada que m’he enfadat per no fer-ho, o he fet xantatge emocional, o he mentit com una rata, he violat a la dona que es trobava al meu costat. I ho he fet centenars de vegades. He recorregut el mateix camí que va de Sevilla a Iruñea. Un camí acompanyat de la infravaloració, les males paraules, la condescendència, el rebuig, l’insult, la negació i el silenci cap a cada dona que s’ha atrevit a qüestionar-me.
Jo també sóc un violador, i només deixaré de ser-ho quan em deslliure totalment d’aquest comportament que situa les dones com un objecte, com el meu objecte. Només deixaré de ser violador quan deixe de participar d’un sistema que em regala veu (la darrera veu, sempre), autoritat i poder, i que situa les meues necessitats (de follar, de militar, de ballar, de treballar, de descansar) per damunt de les necessitats de les dones, privilegiant-me.
Cada vegada que m’he posat per damunt d’una dona, i ho he fet i ho faig cada dia, l’he violada en la seua integritat i en el seu dret a ser i sentir-se igual, lliure, plena. I això no ho poden amagar ni centenars de lectures, ni milers de manifestacions o reunions, ni tantes i tantes xarrades, ni textos com aquest.
Aquil·les Rubio és militant d’Endavant.
