El 8 de març del 2018 es va organitzar una vaga general feminista; manifestacions multitudinàries omplien els carrers de les ciutats més importants d’arreu del món. Aquesta fita històrica, que va aconseguir paralitzar l’estat espanyol amb més de cinc milions de manifestants, va tindre greus conseqüències repressives: a València, les vaguistes i les manifestants es van veure fortament represaliades per la Llei Mordassa, que ha demostrat no tenir cap altra utilitat que la criminalització i la repressió dels moviments i les protestes populars.
En aquesta jornada de vaga foren multades dotze piqueteres amb multes que ascendien a una quantitat de més de 6.000 euros. Davant d’aquesta situació, les feministes valencianes decidiren organitzar-se col·lectivament per tal de donar una resposta antirepressiva contundent, sobretot a través de l’Assemblea Feminista de València. La plataforma, entre moltes altres campanyes, va impulsar una concentració a les portes de la Delegació del Govern de València per tal d’exigir que es retiraren les multes. Moltes dones signaren en un document simbòlic autoinculpant-se pels càrrecs que s’imputaven a les dotze companyes processades, tot originant un acte de solidaritat que començava a fer-se ressò amb el lema «Jo també vaig ser piquetera».
Eixe mateix estiu, l’Assemblea Feminista de València publicava un manifest col·lectiu en format audiovisual on denunciava la violència institucional contra el moviment feminista i deixava clara la voluntat de respondre organitzades i en comú:
Nosaltres entenem aquesta repressió com una repressió política cap a tot un moviment i no cap a les persones de forma individual. Podríem haver estat sancionades qualsevol de nosaltres, perquè al llarg de les dues vagues es varen realitzar identificacions aleatòries amb la finalitat de fer-nos fora dels carrers el dia de la vaga general feminista […]. Treballar col·lectivament per fer-li front a la repressió ens ha permés enfortir-nos com a moviment feminista, encara que també reconeguem que ens ha tret temps i energia per poder dedicar-nos a altres activitats d’interés per a l’Assemblea. Al llarg de tot aquest procés hem sabut posar al centre les cures cap a les persones encausades, que en definitiva som totes.
El 8 de març del 2019, es va convocar la segona edició de la vaga feminista, tant a l’estat espanyol com a molt altres indrets del món, entre ells l’estat francés, Itàlia, Polònia, els Estats Units d’Amèrica o Brasil. Amb un context internacional d’avanç de l’extrema dreta, el moviment feminista va decidir no fer cap pas enrere i continuar amb les reivindicacions que, una vegada més, transcendien el pla de la mal anomenada economia productiva per a denunciar el masclisme i l’ordre patriarcal i capitalista en totes les seues vessants. Es tractava d’una aturada total.
De nou, la Llei Mordassa va reprimir dràsticament les mobilizacions d’arreu de l’estat i a les anteriors represàlies de les feministes valencianes s’hi van afegir un grapat de multes més que van arribar a sumar un total de 19 multes administratives amb una quantia total d’11.000 euros. Aquesta vegada, abans de la manifestació general del 8M, un gran grup de dones va decidir fer una concentració a les portes del CIE de Sapadors de València per tal de solidaritzar-se amb la lluita antiracista i apostar per la transversalitat del feminisme. Segons ens expliquen les integrants de l’Assemblea Feminista de València «de les 19 multes, tres varen arribar a judici al finalitzar el procediment administratiu. I d’aquestes, dues es varen perdre i el primer dels judicis es va guanyar (…), de la resta de les multes no es té cap informació».
8 de març del 2020: dels carrers als museus
Per a aprofitar una convocatòria del Consorci de Museus, «Altaveus 2018», destinada a projectes d’inclusió i cohesió social, el col·lectiu de gestores culturals Andròmines va poder dur a terme un projecte innovador: museïtzar el moviment feminista a través de l’exposició «Jo també vaig ser piquetera» al Centre del Carme Cultura Contemporània.
Museïtzar els conflictes ha estat un repte per a la museologia des del principi, ja que requereix una alta capacitat per a simplificar qüestions tan complexes com la memòria o la història social. En aquest cas, les Andròmines van optar per l’estratègia de personalitzar la resistència i la lluita feminista en les vaguistes i les manifestants feministes de la ciutat de València per a fer-se ressò d’una fita històrica en l’àmbit mundial: la primera vaga general feminista dels nostres temps.
Donat que el col·lectiu Andròmines volia evitar que se’n fes un ús utilitarista de l’exposició per part del CCCC o del Consorci de Museus, es va decidir inaugurar l’exposició el 20 de febrer, abans que començaren les accions feministes habituals del mes de març. Si bé el tancament de l’exposició estava previst per al 20 de març, l’últim dia que l’exposició va estar oberta al públic fou el 14, a conseqüència de l’imminent estat d’alarma per la pandèmia de la Covid.
L’exposició tenia una potent imatge visual que, tot ajuntant text i imatges, aconseguia traçar un eix cronològic de la lluita feminista des del segle XIX fins a l’actualitat, com ens expliquen les Andròmines quan els preguntem per la seua font d’inspiració:
Com a referències artístiques podem parlar de les Guerrilla Girls, en les que basem tot l’estil Riot en què va acabar transformant-se la posada en escena del projecte; els panells encolats, les fotografies intervingudes, la crítica social, etc. Com a formes plàstiques sempre ha estat molt present també l’Humanae de l’Angélica Dass. Pel que fa a projectes museístics on la seua essència o motor són les protestes socials o moviments populars podem trobar tots els projectes expositius de Bàrbara Kruger (en la que també ens basem) o sense anar més lluny “Ocultes i il·lustrades” comissariada per Cristina Chumillas, MacDiego i Melanie Lleonart a La Nau de València.
D’entrada, a l’exposició hi havia un eix cronològic a una banda i un manifest a l’altra banda, tot seguit d’un collage de retrats en blanc i negre de piqueteres i vaguistes feministes. Al fons del corredor, una xicoteta sala obscura on, a través de la projecció d’un vídeo, l’exposició donava veu a les vertaderes protagonistes de la història: les pròpies piqueteres relataven les jornades de vaga i explicaven les seues sensacions. Als laterals, seguint amb l’estètica Riot i la tècnica del collage, alguns panells explicaven algunes qüestions sobre teoria feminista, mapes de la ciutat, fotografies de les manifestacions i una crítica menció a la Llei Mordassa. I per finalitzar i posar la cirereta, hi havia un mur a la disposició de les visitants per a escriure i dibuixar-hi a sobre consignes de suport i missatges de lluita. Amb una estètica urbana molt acurada i la interactivitat com a principi, les Andròmines aconseguiren mantenir l’esperit i la idiosincràsia d’un moviment popular que acabava i començava als carrers i a les assemblees de la ciutat.
Però, on són les institucions?
Tant l’Assemblea Feminista de València com el col·lectiu Andròmines han estat especialment crítiques amb l’actitud de les institucions envers la problemàtica. Des de l’Assemblea ens expliquen la seua indignació enfront de l’immobilisme institucional:
L’objectiu de la repressió política és criminalitzar els moviments dissidents i aturar la nostra lluita al carrer. Tot això emparat sota l’antidemocràtica Llei Mordassa que imposa el Principi de Veracitat, el qual posa com valor únic la paraula de la policia en tots aquests processos repressius. I aquest objectiu està sent emparat per les institucions públiques perquè aquestes multes, com sempre hem dit, són polítiques i són les mateixes administracions públiques, en el nostre cas la delegació de govern del País Valencià, els qui podrien actuar per a llevar-les. […] Des de l’assemblea feminista hem tingut reunions tant amb l’anterior delegat del govern com amb Gloria Calero, actual delegada, i en aquestes reunions s’ha reconegut que aquestes multes no haurien d’haver-se dut a terme, però no s’ha fet cap pas per aturar-les, és més, aquesta delegació ha continuat aplicat la llei mordassa i en el nostre cas hem tornat a rebre tres multes per mobilitzar-nos als carrers en solidaritat amb les companyes piqueteres en el primer judici. Així que per nosaltres la Delegació de govern demostra amb actes la seua hipocresia.
El col·lectiu Andròmines va veure en la convocatòria del CMCV una bona oportunitat per a poder portar a un lloc institucionalitzat com ho és el CCCC un discurs que normalment no té cabuda en aquests espais sinó que ha estat més bé instrumentalitzat per al benefici dels partits polítics. A més, més enllà dels òrgans de govern, interpel·len també directament als museus on la presència del feminisme i de les dones és encara una tasca pendent:
S’amplien horitzons, però òbviament encara queda molta feina per fer. Si els museus l’únic que fan per aplicar una perspectiva de gènere és treure convocatòries amb un pressupost molt baix, això és una ajuda molt menuda i insignificant. Pel que fa a la incorporació dels feminismes… aquests s’incorporaran quan s’hi facen polítiques internes per a complir amb la llei de quotes o s’instal·len protocols per la perspectiva de gènere.
Amb tot, i malgrat l’imprevist de la pandèmia, tant el moviment feminista com les mateixes creadores quedaren molt contentes amb l’exposició i la seua acollida, i sobretot amb les xarxes de suport i solidaritat que no han deixat d’eixamplar-se des d’aquell març del 2018. Per sort, i gràcies a les noves tecnologies, encara s’hi pot fer un tour virtual per l’exposició «Jo també vaig ser piquetera» a través de la pàgina web del Centre del Carme Cultura Contemporània: http://vtour.centredelcarme.es/piquetera/. Potser siga una bona manera de mantenir viva la lluita feminista fins que es puguen tornar a omplir els carrers amb consignes i banderes morades.
