[bar group="860×106"]

Joan Francesc Mira fa conyeta des de la seua torre d’ivori

L’eminentíssim intel·lectual valencià en Joan Francesc Mira ha parlat de mi en una de les seues setmanals homilies al setmanari El Temps. M’escarneix públicament arran d’una entrevista que ha publicat el mateix setmanari (i que podeu llegit clicant ací), tanmateix sense citar el meu nom. No sé si l’ha evitat per considerar que em regalava una publicitat immerescuda, o per a fer-me un altre favor en evitar-me, amb el silenci del meu nom, una humiliació pública més gran, no debades m’escarneix públicament el pare de la pàtria valenciana postlizondista i antifusteriana (que diuen ells).

L’article en qüestió porta per títol Llegir ensenya, i la part que m’afecta –que és la inicial– diu així:

«Llegir ensenya moltes coses, sí senyor: llegir premsa i llegir llibres fa pensar. Com ara aquest setmanari mateix on, en una llarga entrevista, un escriptor afirma: “No puc ser un escriptor normal. I menys essent un escriptor valencià en llengua catalana, que som uns pàries de la literatura”. Uns pàries, pense jo, potser uns pobres pàries, però almenys els escriptors valencians en llengua catalana som més nombrosos que mai (més, possiblement, que els escriptors valencians en llengua castellana, i de qualitat mitjana almenys equivalent, qui sap si superior), publiquem i venem més llibres que en cap altre moment de la història contemporània. Després, l’autor entrevistat […] afirma encara: “Els qui escrivim del Llobregat cap avall estem completament deslligats de la resta de la nostra cultura, estem abandonats”. Deu voler dir que els escriptors valencians no som ningú del Llobregat (o de l’Ebre) cap amunt, que allà no ens fan cas, no ens publiquen, no ens llegeixen, i potser ni tan sols ens coneixen, si és cert que, tal com conclou l’entrevistat, “ací fem una literatura en catacumbes”. Jo tenia entès, per experiència pròpia i per l’observació del panorama, que justament els últims deu o vint anys els escriptors valencians teníem més presència que mai de l’Ebre (o del Llobregat) cap al nord, que en aquelles terres ingrates ens llegien més que mai, que almenys vuit o deu noms (posem que siguen Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, Josep piera, Manuel Baixauli, Enric Sòria, Martí Domínguez, Vicent Alonso, i tres o quatre més), que no són pocs en qualsevol literatura, són ben presents, llegits i respectats per allà dalt. Bastant més llegits, ai dolor, en alguns casos, que al nostre propi territori, casa o país. Dit d’una altra manera, i resumint: mai, però mai de mai, tants autors valencians no havíem tingut tanta presència com ara tenim en el conjunt de la literatura i de la producció editorial en llengua catalana. I jo, ignorant que pensava això, he sabut, llegint aquest setmanari, que som uns pàries de la literatura, abandonats, escrivint en les catacumbes. Notícia patriòtica, supose: informació que ens il·lumina el futur i ens anima en els esforços dels present».

Estem d’acord en una cosa: «els escriptors valencians en llengua catalana som més nombrosos que mai (més, possiblement, que els escriptors valencians en llengua castellana, i de qualitat mitjana almenys equivalent, qui sap si superior), publiquem i venem més llibres que en cap altre moment de la història contemporània…» Però aquesta és la nostra paradoxa: una gran nòmina d’autors, tanmateix una invisibilitat absoluta (per no dir-ne menyspreu o persecució) al nostre propi país. I això que fa anys va haver-hi allò de la “pau lingüística” amb el PP, que ens havia de reconciliar i tota la pesca. I mireu com ens tracta encara ara el PP! Quina pau pactaren? Això sí: allò que ens va deixar aquella “pau”, l’AVL, ningú s’ha atrevit a abandonar-la, malgrat les nefastes conseqüències per a la unitat del català. No obstant això, potser ara escrivim, cantem, fem teatre i etcètera en català més que mai en la nostra història, tanmateix, cal assenyalar-ho, per primera vegada en molts segles els catalanoparlants som minoria al País Valencià.

Fa conyeta l’eminentíssim amb la meua afirmació que els escriptors valencians en llengua catalana som uns pàries de la literatura, i posa com a exemple de la gran acceptació que nord enllà tenen els autors valencians «Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, Josep Piera, Manuel Baixauli, Enric Sòria, Martí Domínguez, Vicent Alonso i tres o quatre més…» Grans escriptors, per descomptat. Tanmateix, caldria saber quins són aquests altres tres o quatre més. Hauria d’haver-los citat (o no haver citat ningú) ni que fóra per a o deixar-nos amb la quimera que no coneix més literatura valenciana que la que l’acompanya habitualment en el suplement cultural valencià d’El País: Vicent Alonso, Martí Domínguez, Enric Sòria, Manuel Baixauli. 4 de 7. Encara que al senyor Mira li puga semblar increïble, hi ha vida literària més enllà d’aqueixes pàgines.

Fem una cronologia dels autors citats per Mira (1939): Isabel-Clara Simó (1943), Josep Piera (1947), Vicent Alonso (1948), Ferran Torrent (1951), Enric Sòria (1958), Manuel Baixauli (1963), Martí Domínguez (1966)… La meitat dels autors citats té de 60 anys en amunt. El més jove, Domínguez, en té 45. Parem ara atenció en aquest article de l’Enciclopèdia Catalana, que en referir-se a la «literatura valenciana» es va quedar en la foto, a hores d’ara estantissa, dels anys 70. Repasseu-ne els noms. Què diu el senyor Mira que ha passat en els deu o vint darrers anys, que tants autors tenim més presència nord enllà… Quants? Quins? L’únic, potser, Manuel Baixauli.

L’any 2008 vaig publicar un post sobre les noves generacions de la literatura valenciana en català i la recepció que aquesta tenia dins l’oficialitat de nord enllà: S’extingeix la literatura catalana al País Valencià? Per asfixia?

Més acostadament, Lolita Bosch ha fet una mena d’antologia literària d’autors catalans per sota dels 45 anys. De quaranta-un escollits, no hi ha cap valencià. I això que narradors per sota dels 45 en tenims uns quants de bons: Salvador Company, Xavier Aliaga, Elies Barberà, Urbà Lozano, Carles Bellver, Francesc Bononad…

Quants autors valencians han aparegut ressenyats o només citats a la premsa convencional amb motiu de Sant Jordi? Jo, que era a Barcelona durant aquests dies, no n’he trobat gaires, per no dir cap, als mitjans de comunicació, ni tampoc llibres a les parades.

Si férem una enquesta entre els acadèmics de la literatura catalana, periodistes culturals i comentaristes de llibres en general, ben pocs podrien dir que saben qui és, fins i tot que han llegit, posem per cas, Raquel Ricart, Francesc Bodí, Silvestre Vilaplana, Xavier Aliaga, Salvador Company, Carles Cortés, Manel Alonso, Ramon Guillem, Francesc Gisbert, Joan Olivares, Esperança Camps, Lliris Picó, Josep Franco, Vicent Usó, Vicent Pallarès, Joan Andrés Sorribes, Albert Hernàndez Xulbi, Andreu Sevilla…

Podríem també llançar ara a l’aire algunes preguntes, com ara: Quants autors valencians han publicat en les “principals” editorials valencianes o arreu dels Paísos Catalans sense haver rebut prèviament un premi que incloguera la posterior publicació? On és l’interès de les editorials per buscar i descobrir noves veus literàries i arriscar-se a fer-les públiques? Per què per a llegir i conèixer la nova literatura catalana hem d’aventurar-nos per les procel·loses i inabastables aigües internètiques?

Per què les novetats valencianes tenen tan poc de ressò en els mitjans convencionals del nord, com ara Time Out, Presència o Benzina? Encara escriu algú sobre les novetats valencianes al suplement de cultura de l’AVUI? Ens han prohibit TV3, sí. Però qui ha “prohibit” que el periòdic ARA no puga ser adquirit als quioscos dels País Valencià? Per què ja no podem comprar l’AVUi i El Punt al País Valencià?

En resum: l’opinió de l’eminentíssim Mira és un exemple diàfan del que podem considerar un intel·lectual que opina sobre el seu entorn des de la seua torre d’ivori. Llegir ensenya, i tant. Però per a conèixer la realitat cal abandonar els palaus i fer vida pels carrers. A la fi, ja sabeu què passa, que cadascú conta la fira com li va. I com a Joan Francesc Mira li va bé, ell es pensa que l’alegria és general. Pensa en curt, mira en curt i vola en curt. Creu el rei fart que tots mengen tant com ell, i, fora dels de la seua cort, la majoria passen gana.

Els Països Catalans no són una utopia prescindible: són el nostre mercat imprescindible.

El problema que tenim amb aquesta concepció fragmentada de la literatura catalana, tan general al nord i al sud, és fonamentalment polític. No podem aspirar a tenir una literatura catalana com cal, forta i rendible, si no és completa.

Quan J. F. Mira, en aquell “llibre roig” seu del valenciansime postlizondista i antifusterià (que diuen ells), afirmava, tot panxacontent, que els Països Catalans són una utopia prescindible, afavoria la fragmentació la llengua i la cultura catalanes. Oferia coartada per als apocats secessionistes del nord, per als quals l’abast de la nació i la literatura catalanes coincideix, pràcticament, amb els límits “autonòmics”, alhora que assenyalava un nord polític per als apocats del sud amb la possibilitat de ser lizondistes sense haver de reconèixer i reivindicar el líder del blaverisme.

La nació cultural necessita, per a sobreviure i reeixir, que existesca una nació política que la reivindique i la consolide, que prenga mesures coordinades i eficaces –polítiques!– per a constituir un mercat rendible. Per això cal un coneixement complet de la cultura catalana, no fragmentat. Perquè sense una consciència unitària sòlida i compromesa no és possible enfortir el nostre mercat cultural. Subsisitir en petites parades on, de tant en tant, s’hi mostre algun producte exòtic –que no ho és gens, d’exòtic, perquè és veí i compatriota de la casa del costat–, ens condemna a la ignorància permanent de la nostra pròpia realitat cultural, i, tard o d’hora, a la mort per inanició, o per insolvència.

Trenta-i-tants anys després de la mort del dictador espanyolista, el que hauria d’haver estat un període de recuperació lingüística i cultural, d’enfortiment de la llengua i cultura catalanes, s’ha convertit en un final d’etapa al que ens aboquem cada vegada més fragmentats, amb una consciència lingüística i literària desdibuixada, òrfens de mitjans que afavoresquen la nostra cohesió política i cultural; mitjans que voldríem, perquè els necessitem així, potents, valents i desacomplexats. És necessari insistir, dia a dia, en la construcció del nostre imaginari unitari: lingüístic, cultural i polític. I cal denunciar la mentalitat regionalista i panxacontenta que fomenta el desconeixement mutu i la fragmentació suïcida, i els intel·lectuals orgànics que des de la seua torre d’ivori fan conyeta amb el ventre ple.


[bar group="860×106"]