Abordar Joan Fuster és una tasca tan considerable com ho van ser la importància de les seues aportacions cíviques i polítiques. Sovint s’ha recordat que els Països Catalans -el concepte, per descomptat- no van ser una invenció de Fuster, però sí que està clar -això ja no es discuteix- que els Països Catalans foren transformats per ell. És evident que hi va haver un abans i un després de Joan Fuster, i és per aquest motiu que hui, quan el projecte polític, el paradigma nacional fusterià sembla en hores baixes, continua sent essencial tornar a les seues propostes.
Aproximar-nos a Fuster, sí, però començant a fer-ho a partir de dues premisses: la primera és que no ho fem com una rèmora fossilitzada de la història de la nostra cultura. Fuster és actual. El corpus bàsic, la raó fonamental del pensament fusterià, el de la voluntat de donar resposta als interrogants del perquè de la despersonalització, de la renúncia, de la rendició cultural i de l’estat de submissió que encara afecta els valencians, continua vigent, com també ho és la seua contribució propositiva, la del programa de redreçament i vertebració dels Països Catalans.
La segona idea és que el pensament fusterià no va ser ni el resultat de cap conjunció prodigiosa ni un miracle sorgit del no-res. Tot i la brillantor i les grans capacitats intel·lectuals del personatge, el fenomen Fuster va ser el resultat de la conjunció de diferents fets històrics; dels del país, però també dels seus personals, indestriables els uns dels altres.
Així doncs, i de partida, no podem entendre Fuster sense relacionar-lo amb la trajectòria valencianista que el va precedir i que ell va continuar. Aquest és un punt de partida que podem iniciar amb el moviment de la Renaixença valenciana, en el qual es van apuntar diferents tensions culturals i ideològiques que anaren des de l’estil i ús social de la llengua fins a l’encaix en un espai nacional més ample que el regional, passant pel debat de fornir el moviment cultural d’unes pretensions polítiques. El debat sobre aquestes qüestions s’allargarà de manera latent en les dècades següents, tot i que de manera molt intermitent i sense una possibilitat clara de resolució; un testimoni que arreplegarà el suecà i que contribuirà a resoldre.
Amb els seus treballs i propostes, Joan Fuster va arribar a constituir-se en fil connector entre les velles generacions valencianistes d’abans de la guerra i les noves generacions nascudes ja en la postguerra. El coneixement que tenia de la situació que el va precedir, especialment de les que per a ell foren les dues gran errades històriques del valencianisme -no voler fer de la qüestió cultural un fet polític i no preocupar-se per atraure la societat valenciana, en procés de castellanització galopant, cap a una proposta cultural moderna i rigorosa-, van ser dues de les seues gran cabòries, a les quals es va dedicar de ple. Per altra banda, si Fuster va ser un nexe entre generacions, també ho fou com a pont del nacionalisme a una riba i l’altra del Sénia. Al cap i a la fi, la brillantor de Fuster demostra la capacitat d’una persona en evolució constant i a la recerca d’eixamplar el seu món tot aprofitant les possibilitats que se li van presentar. D’aquesta manera, van ser fonamentals els contactes que aconseguí anar teixint amb persones de tot l’àmbit nacional, preocupades, com ell, per la situació cultural i social del país.
Una evolució permanent
L’evolució de Fuster comença a les primeries de la dècada dels anys quaranta, tot just acabada la guerra, quan Fuster es trasllada a València per estudiar dret. Fins eixe moment, Fuster, molt jove, ja havia fet algunes incursions en el món literari del seu poble, però una vegada a la ciutat, comença a introduir-se en els cenacles literaris valencianistes que aleshores es concentraven fonamentalment al voltant de dos grupuscles. El primer d’aquests era el que provenia de la tradició republicana i laica, i estava molt influït per Carles Salvador. El grup de Salvador s’havia refugiat a l’aixopluc de la secció filològica de Lo Rat Penat, una antiga societat cultural tolerada pel nou règim i que fonamentalment es dedicava a fer cursos de llengua. Lo Rat Penat li va donar accés a un grans fons bibliogràfic de literatura i història dels Països Catalans. L’altre grup existent al cap i casal era el que s’articulava al voltant de l’editorial Torre, creada pels poetes Xavier Casp i Miquel Adlert. Casp i Adlert, provinents d’una tradició més conservadora i catòlica, eren defensors d’un ús més estilístic i culte de la llengua. El grup Torre era també, en aquell moment, el que mantenia lligams més actius amb altres grups del moviment cultural dels Països Catalans, fet que segurament convencé més a Fuster per integrar-s’hi. L’aproximació a Xavier Casp i al grup Torre li obrí la porta a la resta d’escriptors dels Països Catalans.
L’any 1950, Fuster publica el primer dels seus textos, en què eflexiona sobre la situació nacional del País Valencià en clau obertament catalanista. El text, amb el suggerent títol de València en la integració de Catalunya és publicat a La nostra revista, editada per l’exili cultural català a Mèxic, amb els quals mantenia un contacte epistolar des de feia tres anys. En aquest article, Fuster esbossa algunes de les idees que desenvoluparà en el futur, com la crítica al particularisme valencià i la miopia del Principat respecte a la resta dels Països Catalans. D’aquest text, destaca un passatge molt il·lustratiu: «Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament nacional des del punt de vista econòmic, polític i cultural, el catalanisme no deixarà de ser un moviment fracassat en potència».
Amb tot, i malgrat que Fuster ja era un autor madur i conscient de la seua catalanitat, encara hauran de passar quatre anys des de la publicació de l’article perquè, amb trenta-dos anys, viatge per primera vegada a Barcelona. L’estança li fou organitzada pels seus contactes de l’exili mexicà, per tal que el jove valencià, que començava a destacar en els seus plantejaments i propostes, establira contacte directe amb alguns dels intel·lectuals i escriptors del Principat més sensibles al marc nacional complet. Durant la seua estada a Barcelona coneixerà, entre d’altres, a Carles Riba, Clementina Arderiu, Jesús Martínez Ferrando, Pere Bohigas o Pere Quart. Aquest viatge contribuirà decisivament al fet que Fuster vaja traspassant el paper merament literari per anar esdevenint un Fuster més cívic i polític. És molt significatiu, en aquest sentit, que serà a partir d’aquest viatge que acabarà substituint Xavier Casp com a interlocutor natural del País Valencià davant els cercles culturals de Barcelona, fet que generarà gelosia i recels entre els seus antics companys del grup Torre.
Si el 1954 havia estat ell qui havia visitat per primera vegada Barcelona, els anys següents serà ell qui col·laborarà en la selecció de joves universitaris valencians per viatjar a Catalunya. L’objectiu d’aquestes iniciatives, que van rebre suport econòmic des del Principat, era anar conformant una futura fornada de quadres per al moviment nacionalista al País Valencià, més directament coneixedora de la realitat dels Països Catalans, i, alhora, establir contactes amb altres personalitats destacades dins el catalanisme. Amb la seua implicació en aquestes iniciatives, el de Sueca probablement va voler evitar alguns dels mals del valencianisme d’abans de la Guerra Civil, com la manca de formació en el coneixement del país, i no haver establert uns lligams polítics sòlids entre els diferents territoris dels Països Catalans, cosa que, a la llarga, havia llastrat molt el seu desenvolupament posterior.
Amb tot, a començament dels anys seixanta la situació ja era molt diferent de la dels anys trenta. La nova fornada de valencianistes universitaris no només era clarament progressista, sinó que també havia assumit inequívocament els Països Catalans. Si el valencianisme d’abans de la guerra es movia dins uns paràmetres d’una relativa catalanitat, el salt que s’estava concretant a començament dels seixanta era que ja havia adoptat els Països Catalans com una qüestió estratègica del seu projecte de país.
La producció d’idees
Al principi de la dècada dels seixanta ja es comptava amb un incipient capital humà, com hem vist, però era necessari proporcionar-los un corpus ideològic sòlid. Per això, Fuster, sabedor que un dels punts febles del valencianisme de la primera meitat del segle havia estat l’absència de textos analítics i propositius rigorosos que aprofundiren en la qüestió de la identitat nacional, ara decidirà orientar bona part dels seus escrits a generar un pensament com més sòlid millor. Per a ell, la producció cultural autòctona anterior, sustentada en el jocfloralisme i la reivindicació de les gestes històriques romanticoides, havia estat una de les causes principals que, a l’hora de la veritat, la de fer política, els valencianistes hagueren acabat per encaixar sense dificultat a la via espanyola. Aquest Fuster, activista, es movia, doncs, tant en els camps de l’organització de la societat com en el de la producció d’idees.
Nosaltres els valencians, publicat el 1962, marcarà un abans i un després en la referencialitat de Joan Fuster. El text, que va acabar esdevenint la clau de volta del seu pensament, fou escrit per suggeriment de l’historiador Josep Benet. Benet va encomanar a Fuster un text similar a Notícia de Catalunya, l’assaig de Jaume Vicens Vives sobre la identitat catalana al llarg dels segles, que havia exercit una influència considerable en l’articulació dels catalanisme de final dels cinquanta. Si un llibre així havia funcionat al Principat, per què no repetir la fórmula al País Valencià? En el cas de Nosaltres els valencians, el seu objectiu era intentar fer una aproximació a les causes del fracàs en la consolidació de la consciència nacional dels valencians, així com proposar un mínim programa per al seu redreçament. El llibre, finalment, es convertirà en un èxit i marcarà un punt i a part no només al País Valencià, sinó també a la resta dels Països Catalans, fonamentalment perquè esdevindrà una veritable espenta per al procés de modernització de la intel·lectualitat del país, en especial sobre aquella que estava més necessitada d’estímuls. Hui en dia, seixanta anys després de la seua publicació, tot i haver estat subjecta a revisions, ningú no discuteix que va ser fonamental per obrir noves vies d’investigació en els camps de la història, l’economia o la sociologia. En qualsevol cas, l’impacte de Nosaltres els Valencians fins i tot va ser major en l’esfera política, en tant que es va convertir en l’escrit que més va contribuir a reconfigurar, definitivament, el marc territorial del valencianisme i impulsar la reivindicació nacional de tots els Països Catalans.
Amb tot, i tot i la seua transcendència, Nosaltres els Valencians, no era més un altre artefacte a demanda de les necessitats del país. El mateix any, Fuster també va publicar un altre dels seus textos imprescindibles i amb un caràcter més clarament propostiu: Qüestió de noms. A Qüestió de noms, l’autor incursiona també en l’estudi de la identitat valenciana, però centrant-se en el nom de la llengua i del país. Fuster proposarà els termes català i Països Catalans com a més idonis per a l’objectiu de la vertebració nacional.
Un activista al servei del país
La nova generació valencianista dels anys seixanta i formada al recer fusterià era més política que literària. Aquests joves no havien viscut la Guerra Civil, i comptaven amb uns altres referents diferents als dels d’abans de la guerra. A més a més, estava creixent en un moment de canvis socials molt importants, no només a l’estat espanyol, sinó també internacionalment, en ple desenvolupisme i en el context d’un auge del pensament marxista, de l’eclosió de les lluites d’alliberament nacional al tercer món i de la Guerra Freda. Aquests joves, universitaris, que es mouen plenament dins el paradigma nacional defensat per Fuster, comencen a fundar les primeres organitzacions polítiques que assumeixen plenament tant el marc nacional complet com el marxisme. Es tractarà de xicotets partits que, tot i tenir tenir una minsa influència social, seran de molta importància en tant que es constituiran en escoles de formació i debat, i aglutinaran alguns dels que, amb els anys, acabaran integrant la dirigència dels principals partits progressistes del País Valencià, que, al seu torn, servirà també per fer més influent l’ideal fusterià.
En aquest sentit, el de la participació política, tot i que Fuster mai no va ingressar en cap formació política, sí que volgué assumir una implicació cívica molt potent. El seu compromís era més ample i no cabia en cap organització concreta: era amb tot el País. En definitiva, per a una persona que va manifestar que “tot és polític”, era natural que en la seua activitat cívica es comptaren multitud accions, des del suport a iniciatives com els aplecs de la joventut, la fundació d’editorials i llibreries, l’edició de publicacions i setmanaris o el suport actiu al moviment de la Nova Cançó.
Nou d’Octubre de 1977. Torres de Serrans, València.
Amb la transició de la fi de la dictadura al nou règim, les possibilitats d’influir de Fuster es van multiplicar. En aquells moments la tasca realitzada era ingent i el seu pensament ja travessava tots els Països Catalans; Fuster era referencial, calia una major presència i intervenció pública per part seua i ell es va oferir a la exposició pública, tot i els riscos. No hem de passar per alt que el context de la dècada dels setanta era molt diferent al dels anys cinquanta. Amb major activitat d’oposició al carrer, la presència i impunitat de l’extrema dreta i la policia estaven a l’ordre del dia. A aquests fets cal afegir que tant el diari Levante com Las Provincias, les dues capçaleres més influents de València, s’afegiren a les campanyes anticatalanistes de criminalització de les tesis fusterianes. Els paper d’ambdós diaris, especialment de Las Províncias, així com dels aparells institucionals romanents del franquisme, foren fonamentals per articular i organitzar el blaverisme. El 18 de novembre de 1978 esclata una bomba a casa de Fuster, la primera. Un mes després, l’objectiu va ser Sanchis Guarner, i l’any següent, els presidents de la preautonomia valenciana i el primer alcalde democràtic de València des de la Segona República. El 1981, tres anys després de la primera, Fuster va ser objectiu d’un segon atac explosiu, aquest amb una més clara voluntat homicida.
Així i tot, el clima de violència i les pressions no el faran desistir en la seua tasca activista. Són els anys de la publicació d’El blau en la senyera, Qüestió de noms i altres escrits, i País Valencià, perquè?, tots llibrets molt representatius del compromís cívic de Fuster amb el progressisme, i amb la voluntat d’afegir arguments de pes en plena ofensiva de descatalanització dels símbols d’identitat valencians. A aquests pamflets caldrà sumar altres títols més anàlitics com el Destinat (sobretot) a Valencians o l’Ara o mai, on feia una defensa tancada de la llengua catalana com a ferramenta indispensable per a la modernització social als Països Catalans. La producció d’idees no va ser tampoc cap impediment perquè mantinguera el seu activisme i suport a iniciatives tan variades com el Congrés de Cultura Catalana de 1976 o els Aplecs del Puig, o la seua implicació en la fundació d’Acció Cultural del País Valencià, entitat que va presidir des de 1978, per posar només alguns exemples.
El desencís
Fuster a Castelló, 1982
L’efervescència política de finals dels setanta i la seua presència allà on el cridaren no va impedir que Fuster es mostrara molt recelós dels pactes del moviment nacionalista amb les forces estatals espanyoles. Aquests acords -o «paranys», com ell va alertar en diferents ocasions- implicaven un excés de transigència a canvi de poc i, sobretot, una evident rebaixa a les aspiracions nacionals i socials per les quals s’havia lluitat des de feia molts anys. I finalment, si les amenaces i les bombes no l’aturaren, el que acabaria de desmotivar-lo fou el desencís per la tràgica evolució política i social de la transició.
Com va denunciar en ple debat autonòmic, aquest procés no tenia raó de ser com a mer procés de descentralització, només si era una etapa que permetera anar més enllà, i, si no era així, no valia la pena que les forces progressistes s’hi implicaren. El 1979 ja havia pronosticat que «l’autonomia no ha de ser una simple descentralització, com vol la dreta ultra d’UCD. Si ha de ser això, no cal que ens moguem. Per als qui pensen com jo, “l’autonomia” no és un fi: és un mitjà per anar més endavant. Si la lluita nacional i la lluita de classes no s’identifiquen, el resultat serà una merda. Els responsables d’una qualsevol opció ho saben: ho saben, sobretot els de la dreta ultra. Els de l’esquerra es mamen el dit».
Al final, els pactes, les renúncies, l’aprovació d’un estatut d’autonomia descafeïnat i despersonalitzador generaran un gran cansament en el de Sueca, que, a principi dels vuitanta, decideix anar minvant la seua presència pública i reorientar els seus esforços cap al món cultural que, al cap i a la fi, era una altra manera de fer activisme i servir el país. Fuster es tancarà a sa casa i gradualment deixarà l’escriptura només a allò imprescindible per guanyar-se la vida. Amb tot, tampoc no perdrà el contacte amb els seus coneguts, alguns els quals, ara, convertits en càrrecs de responsabilitat, el visitaran de tant en tant per demanar el seu parer front algunes iniciatives polítiques. Exemple d’aquest vistiplau fou el suport, tot i que crític, a la política lingüística del primer govern autonòmic del PSPV, especialment per la Llei d’ús i ensenyament del valencià, que tornava l’oficialitat del català a l’escola valenciana. En aquesta postura, la de donar suport a les polítiques que permeteren un avanç en la presència social del català, sempre es va mostrar molt clar. Per a ell, la llengua i la cultura eren el pal de paller dels Països Catalans, i hi va ser conseqüent.
El nostre Joan Fuster
En temps de marasme, quan sembla que no hi ha res, si les condicions són, tot és possible. Joan Fuster va representar un exemple de conseqüència per al País Valencià i per a la resta dels Països Catalans. La seua figura no fou sinó el resultat del treball, de la constància, de la resistència contra els elements i les circumstàncies, si els objectius són clars. La pàtria de Fuster foren els Països Catalans, un país proposat i pensat des de Sueca i passant pel País Valencià, i aquesta també fou la la seua militància, la que desplegà des de cada conversa, llibre, article i carta, acte o homenatge; des de la intimitat del casalot del carrer de Sant Josep de Sueca, o a un míting multitudinari.
Joan Fuster va ser un autor profundament coneixedor del seu país. Coneixedor perquè es va encarregar ell mateix de fer-ho, de xafar-ho, d’establir els contactes i lligams personals, de construir els seus propis afectes nacionals i mantenir-los vius. Perquè fou capaç de captivar i envoltar-se de persones enèrgiques i que com ell, militants, havien decidit transitar la seua vida amb un projecte polític propi. En aquest sentit, Joan Fuster va ser un activista, un militant empedernit dels Països Catalans. Celebrem-lo, perquè eixe és el nostre Joan Fuster.
*Aure Silvestre, València. Article publicat a la revista Tanyada número 1. Febrer de 2022.
