John Cage: silenci i soroll

John Cage: silenci i soroll

cage

Un pianista apareix a l’escenari entre aplaudiments, saluda i seu davant de l’instrument. Posa les mans sobre el teclat, es dóna l’entrada però resta durant quatre minuts i trenta-tres segons en silenci, concentrat i en tensió fins que finalment fa un gest ja per acabar. Un pot imaginar-se com devia desenvolupar-se l’estrena d’aquesta obra: el públic, tot i acostumat a certes modernitats i extravagàncies, expectant per rebre algun so des de l’escenari es va inquietant progressivament; el silenci religiós inicial de les sales de concerts va donant lloc a xiuxiuejos i esbufecs, i aquests a comentaris en veu alta que finalment exploten en clares mostres aïrades de rebuig mentre alguns espectadors ja comencen a abandonar la sala.

Aquesta escena correspon a l’estrena, el dia 29 d’agost de 1952 a Woodstock, de l’obra més coneguda del polifacètic compositor John Cage (1912-1992) anomenada justament 4’33”. El que el públic llavors encara no sabia és que havien sigut testimonis d’un dels primers happenings, és a dir, d’una manifestació artística en la qual el més important és, no una peça musical en sí, sinó l’acció que es va desenvolupant en aquell precís moment i, sobretot, com ho està percebent i interpretant l’espectador. Cage va ser un dels primers artistes en proposar el format del happening dins de la serie de moviments artístics de mitjans del segle XX que buscaven nous camins d’expressió artística i cultural trencant amb una herència clàssica i encorbatada que, lògicament, va respondre, i segueix responent avui en dia, de manera reaccionaria davant de tant informalisme. Com s’atrevia a burlar-se de la inspiració, de les muses, del geni, de les proporcions, de l’harmonia, i en definitiva, de la verdadera Creació musical? Doncs aquesta era exactament la seva intenció: destruir falses veritats absolutes i dissoldre l’ego de l’artista i de l’espectador en el silenci i els sorolls atzarosos de la més estricta quotidianitat. Més enllà d’un cert anarquisme artístic, el que pretenia sobretot Cage era col·locar l’espectador (i per projecció tota la societat) en una situació prou incòmode enfront el que succeeix dins i fora de l’escenari com per veure’s obligat a observar, analitzar i criticar què està passant i com l’afecta allò que està passant.

En commemoració del centenari del naixement de Cage i la relació que aquest va mantenir amb diferents artistes a Catalunya durant la dècada dels cinquanta, s’organitzen fins a finals d’any un conjunt d’exposicions, concerts i conferències a través de la iniciativa d’institucions culturals com l’Arts Santa Mònica, la Fundació Tàpies, la Virreina o el MACBA. És una rara ocasió d’escoltar part de la extensa i sempre sorprenent producció musical i performativa del compositor i de reflexionar al voltant del seu pensament estètic, vital i social. A dia d’avui, després de cinquanta anys, podem compartir-la o detractar-la rotundament, però és innegable la vigència i necessitat de l’actitud vitalista, irreverent i intel·ligent de John Cage.