Junts som un tsunami (sobre els referèndums)

El passat referèndum regionalista a Arenys de Munt generà una onada expansiva que es deixà sentir a tots els Països Catalans. Un acte engrescador, i perquè no dir-lo, un pèl folklòric, va generar moltes preguntes fora del país, i moltes més, a dins. És un fet que una paraula escrita al nord de l’Ebre, ens arriba a la resta multiplicada en rius de tinta, desbordant totes les previsions, i mostrant que el transvasament és al cap i a la fi, un fet. Una consulta en un poble, i alguns s’enfilen al Micalet a proclamar la República Valenciana, o a inventar-se una nació, altres remuguen que això no té importància per nosaltres, i amb aquestes fatigues no acaben de provar les seues paraules, uns altres denuncien l’ingerència de l’agent exterior, la invasió dels ultracossos, o qualsevol imitació barata de la paranoia McCarthista, i els més sensibles, ploren en un racó allò de ” per què no em volen?”. Tot plegat seria ben divertit, si no fora perquè representa el que pareix: Una gran pèrdua de temps.


Respecte a totes les opinions generades arran del referèndum, crec sincerament que vénen de persones que s’estimen el país, i que només pateixen perquè sobrevisca, en un format o un altre, al cap i a la fi, el debat és saludable, però no ens ha de paralitzar. Com a valencià que visc a Mallorca, sempre em meravella la claredat i manca de complexos amb què, ací, s’assumeix la cultura catalana com a pròpia. Defensar-la, només és la manera de fer sobreviure el caràcter mallorquí, el seu bonic accent, els noms que descriuen aquesta roqueta i el llegat guerrer d’un poble que ha defensat els seus trets d’identitat a través dels segles. Mai no han vist aquesta defensa com a quelcom contraproduent per a ells mateixos, mai han pensat que defensaven els interessos d’un altre. Ho envege, perquè a la meua terra hi ha massa monarques de repúbliques imaginàries. Serà que les taifes sobrevisqueren a aquells que les crearen. Senzillament, crec que hem de començar a deixar-nos de complexes perifèrics, i a pensar que som un país que no té un centre, sinó molts, i no és per casualitat que el nom del nostre projecte nacional és en plural. El nostre bocí de terra, allò que alguns anomenen Ebre, altres Horta, Pego, altres Mallorca, i encara uns altres Arenys de Munt, això són els Països Catalans. El nostre discurs ha de ser local, reivindicar les nostres singularitats, els nostres símbols, arrabassar-los als reaccionaris, però sense perdre de vista que hi ha més gent com nosaltres més enllà del nostre poble. En efecte, és molt difícil que existim uns sense els altres, dividir-nos és rendir-nos, esperar amb un somriure en la cara l’hora que l’últim català no tinga amb qui parlar, per no poder fer-se entendre.

Per això m’allunye de qualsevol proposta de tercera via, o com se li vulga dir. Per a mi no plantegen bé les preguntes, són com aquell, que en rebre una potada als genitals, li pregunta a l’agressor: “Quin peu calces?”. Així doncs, la meua pregunta és: qui busca la nostra divisió, qui ha deixat per escrit a la constitució que no ens podem unir, qui fomentà el bipartidisme amb barreres electorals injustes per espanyolitzar-nos, qui ens nega la vertebració viària, institucional, popular, territorial, cultural, lingüística, qui ens nega que compartim un espai audiovisual català? Espanya. La resposta és senzilla per tant, i la següent pregunta també ho és. Quina és la millor manera de lluitar contra Espanya, doncs? Junts. Per tant, plantegeu els referèndums com millor ho considereu, en clau regionalista, a nivell comarcal, en un poble o en la taula d’un bar, però no oblideu que aquest país el formem tots i totes, i que només junts podrem alliberar-nos de l’ocupació espanyola. Per separat, som només ones en la mar, junts som un tsunami.

I allò que diem del nostre país, també ens ho podem aplicar al nostre moviment. Hem servit unes sigles concretes durant tant de temps, arribant a competir amb germanes que defensen exactament el mateix que nosaltres, escandalitzant-nos per detalls insignificants, jugant al joc de la política, com si fórem polítics professionals, movent les peces baix la taula, que ja hem oblidat que aquesta marca nasqué per a defensar un país i unes idees que compartim. Sovint confonem l’instrument amb la seua finalitat. I això ha de canviar. Tots hem estat capaços de sobreviure a la repressió, al cansament, a les derrotes, a les traïcions, sense esperar res a canvi, només per conviccions. Hem arribat fins ací, amb forces per seguir creixent. Per tant, màxim respecte per tothom. Som part de la mateixa lluita, som d’esquerres, volem un canvi radical en el sistema, i volem la independència. Ah, i no ho pareixem, però som molt cabuts, creieu-me.

Així que per a mí la millor notícia d’aquesta diada, és que hi ha un cartell que signarà l’Esquerra Independentista de Mallorca, i dins aquest cartell, hi serem tots i totes: joves, no tan joves, municipalistes, socialistes, estudiants, treballadors, finalment un moviment. Aquesta diada per a mi no celebra el passat del nostre país, assentat sobre una conquesta com la que ara ens volen imposar els espanyols, aquest dia en celebra el futur. I aquest futur depèn en gran mesura de que anem junts. Per separat només som ones en la mar, junts som un tsunami.

* Professor i membre de Gent Activa Palma