Un cop culminat el debat assembleari de la CUP al Nou Congost de Manresa (29-XI-2015) aboquem la mirada sobre l’estat de les coses. A les dues darreres setmanes diversa gent militant o bé propera a la CUP ha plantejat anàlisis i propostes (entre altres, Xavi Monge, Roger Sánchez, Gerard Batalla, Jordi Martí, Abel Caldera, Pau Llonch, Xavi Vitali, Blanca Serra, Juli Cuèllar i Xavi Díez –els tres darrers per justificar la necessitat d’investir Mas com a president–). Dins l’àmbit periodístic públic i privat, tant periodistes com tertulians han desatès sistemàticament les argumentacions de l’òrbita de l’Esquerra Independentista, amb les excepcions d’Andreu Barnils, Enric Vila, Quim Aranda i Roger Palà, els quals des d’altres enfocaments han qüestionat el recargolament processista filoconvergent en si mateix.
Les propostes programàtiques de la CUP a Junts X Mas, de revolucionàries, no en tenen res. Tota aquesta cridòria histeritzant sobre el dogmatisme, el purisme i l’avantguardisme de la CUP reflecteix una baixesa intel.lectual que no ha de sobtar en determinades persones, però sí que hauria de fer-ho respecte a d’altres procedents i formades en àmbits intel.lectuals associats a les ciències socials, les humanitats o el periodisme, les quals tenen l’obligació d’analitzar qualsevol fenomen social una miqueta més enllà de la deu de què ragen les monedes. El nivell de raonament i debat periodístics és baix. Nul.la dialèctica dels tertulians. S’ha arribat a apel.lar al 1936, com si estiguéssim vivint una situació revolucionària, mentre els negociadors de la CUP al Parlament feien córrer el nom de Neus Munté (CDC i UGT) com a candidata presidencial. Sense comentaris.
El pla de xoc que la CUP proposa és merament socialdemòcrata, però Junts X Mas es nega a rebre cap altra resposta que no sigui l’acceptació de Mas en qualitat de president. Hem suportat més de dos mesos amb aquesta cantarella, per això jo mateix gosava aixecar la veu a l’octubre respecte que anéssim per feina, perquè ens estan fent perdre el temps i ens estan prenent el pèl no pas des del 2010 ni des del 2012, sinó des del 1977. El que aquí ens estem jugant és enterrar el procés, i per tant enterrar d’una vegada la transició a fi de guanyar la majoria social que farà possible la independència.
Sosté Artur Mas i una pila de seguidors –la seva gent– que l’adscripció al procés independentista per part d’un elevadíssim percentatge de votants de CDC i d’una part de l’empresariat català depèn de la seva pròpia presència al capdavant. Malgrat que Raül Romeva ha reconegut (30-XI-2015) que el principal problema per a l’acord és Mas –obviant que no hi ha cap acord polític en les mesures socials per defensar els sectors més empobrits i precaritzats de la classe treballadora catalana–, ningú no reacciona. Us en recordeu de les declaracions de Mas recollides per l’Agència Catalana de Notícies (31-V-2015)?: “Me n’aniré quan formi part del problema.” Mas no forma part del problema, Mas és el problema junt amb la manca frontal de voluntat de CDC i ERC d’acceptar cap acord programàtic fins i tot quan se’ls proposen punts del seu propi programa, com han explicat –massa tard– els diputats de la CUP.
El procés s’assembla a una òpera bufa de cau de mala mort, a una martingala de teatret de marrecs mimats. Som on som ja fa massa anys: es dispara la pobresa extrema a Catalunya; centenars de milers de persones no disposen de cap tipus de cobertura social; famílies de quatre membres sobreviuen amb 500 euros mensuals; patim un infrafinançament i un grau d’espoliació terrorífics per part de l’estat espanyol –amb l’ambiciosa colla professional de la socialdemocràcia catalana espanyolista (PSC, ICV, Podem Enxamparar Càrrecs en €omú, etc., callant–), del qual no podem preveure ni les contingències associades a les estratègies repressives que pugui dur a terme. (Estiguem preparats per a una il.legalització de la CUP amb els sectors dirigents del postregionalisme burgès contemplant-la cofois.)
En vista del panorama, si fiquem a la balança la xerrameca processista en un cantó i el desenvolupament de les estructures d’estat a l’altre, guanya la xerrameca amb tant de pes que provoca un sot sota seu. La direcció política convergent, a diferència dels crepusculars PSC i ICV, s’ha afegit i ha ascendit al cim de l’onada independentista mitjançant la desarticulació d’ERC i l’ANC. Canvis socials? Canvis en les estructures polítiques i econòmiques? Canvis en la cultura processista? Res. Referèndum esdevingut procés consultiu. Ajornament perpetu tant del referèndum com de les eleccions que finalment es feren el 27S passat. Conversió de plebiscitàries sobre la independència en plebiscitàries sobre Mas. Negativa a proclamar la DUI. Expectatives irracionals de noves propostes del nou govern estatal.
Identificar la continuïtat i l’emplaçament d’un procés polític amb uns sola persona que du al poder polític des del 1987 és insultant. Tractem d’un dels candidats independentistes pitjor valorats! El núm. 7 de Junts X Mas per Barcelona, Oriol Amat (26-IX-2015), i el cap de CDC Francesc Homs (6-XI-2015) incidiren en el veritable sentit del procés –malgrat que després apel.lin a les necessàries negociacions inherents a la independització–. Revoltes, queixes, manifestacions, crides a la rèplica, a autoorganitzar-se? Joan Tardà proposava la seva organització debatre assembleàriament el que està succeint com ha fet la CUP. Al cap de poques hores (29-XI-2015) Gabriel Rufián esbombava que “sense Mas no hi ha independència”. Fal.làcies de baixa estofa. Tot plegat, per perpetuar al poder polític els qui encarnen el poder econòmic als darrers 200 anys al nostre trosset de país. I la direcció política de l’ANC? Sedada, de viatge profund a les penombres.
Al seu torn, en Germà Bel postulava fa pocs dies (25-XI-2015) trampetes de tafuret: “El procés no necessita un `governem-nos´, necessita ser governat.” Oblida que el “Governem-nos” de la campanya electoral de la CUP encoratjava la societat catalana a autogovernar-se, tanmateix ningú no remetia als mètodes polítics a l’hora d’organitzar el desenvolupament del procés. Aquesta superficialització integral d’anàlisis, causes, processos, conjuntures i marcs explicatius per part dels qui remenen el camp de les cireretes públiques explica que mentre Bel derrapa, Artur Mas recorda el mateix dia que s’oferí a la CUP entrar al govern. D’una banda, retrets per negar-nos a participar-hi; de l’altra, retrets per conduir el procés a una acció compartida. Lamentable reverberació del passat: el processisme estàtic esdevé gesticulació al màxim sense avançar ni un dit.
Arriba el Nadal i s’encenen els llums de colors. A Can Tuset els torrons que arribaran aviat seran d’una qualitat excel.lent. Els amics empresaris de Mas i CDC li asseguren que, si ell no encapçala la cosa, abandonaran el seu suport a la independència, la qual és secundària respecte a aquesta dèria política de col.locar Mas de nou al capdavant de l’autonomia intervinguda. L’ànsia que tot ho empastifa, els comptes que tot ho volen. Estructures d’estat? Ni una. El procés ha esdevingut en si mateix la barricada transtemporal de la direcció política de CDC per mantenir-se al poder, de les direccions d’ERC i l’ANC per esgarrapar-ne la quota corresponent, i dels poders econòmics establerts per romandre intocables. A propòsit d’això, per al 2016… pressupostos autonòmics miserabilitzadors. Recordeu en Junqueras fa ja no sé quants anys? “Aquests són els últims pressupostos autonòmics a què donem suport…” O en Romeva: “Mas no pilota el procés: No importa qui serà president” (17-VIII-2015).
Atès el panorama, hauríem d’evitar esdevenir còmplices de l’enclaustrament del procés en un parlament i en una investidura, hauríem d’encoratjar la gent a assumir el poder polític col.lectiu i a sortir al carrer per defensar-lo. Els únics responsables d’endarrerir les eleccions fins al març del 2016, del 2020 o de quan els plagui són els mateixos que no han parat de curtcircuitar un veritable rumb emancipador empetitit fins a l’extrem de convertir-se en… procés. Hauríem d’evitar acabar sent enxarxats pel processisme estàtic, jerarquitzats i espectacularitzats. El concepte d’ideologia de Karl Marx, el de representació d’Erving Goffman o Georges Balandier, el de societat de l’espectacle de Guy Debord ens són útils per advertir-nos dels paranys del poder. Dos mesos més tirats per la borda i resulta que Junts X Mas no accepta ni les seves pròpies propostes! La llibertat es guanya amb voluntat, esperit i esperança, i amb arguments que la gent pugui rtelacionar amb les seves vides i necessitats, i fer-los seus. Les rodes de premsa i les entrevistes haurien de servir per a això. I per fer comprendre per quines raons som víctimes del xantatge brutal de CDC perquè el sector econòmic que la dirigeix no perdi en cap moment el control d’aquest procés cap al no-res. Cal difondre fins a la sacietat per què i per a què volem la independència, i construir la participació popular fins on sigui a les nostres mans.
Ara tot s’ha embolicat. Serà útil el desembre a l’hora de negociar? I el 27 de desembre, en assemblea, votarem investir Mas? –cosa que proposa en David Fernández (2-XII-2015)–. I llavors què? Per investir-lo trencarem la CUP? Tornarem l’esquerra independentista 20 anys enrere? Des del 27S negociant i fent rodes de premsa per acabar investint Mas? Sona a broma espessa i àcida, com quan el bosc del cultisme t’impedeix aportar cap argument polític que no sigui efectuar un mer “canvi de pantalla”, obviant-hi el diàleg amb els continguts que els companys hi aporten. Ja se sap, però: com assenyala en Quim Arrufat hi ha “veus autoritzades” i n’hi ha que no en són.
Democràcia (?) i Orfendat s’ensorra i la CUP –m’adreço als qui conceben que la política amb prou feines és equiparable a res més que no sigui l’acció parlamentària i al nombre de senyories– creixerà. Amb la pressió mediàtica brutal que la CUP està rebent per investir Mas, no deixa de ser un indici que –per dues enquestes de la setmana passada i una d’aquesta– el 82% de votants de la CUP rebutgin investir Mas, que un 71% de l’electorat general hi coincideixi, i que la CUP passi de 10 a 11 senyories (segons el CEO, la Generalitat!). Totes les enquestes que s’estan publicant des del 2012 reflecteixen una orientació ideològica cap a l’esquerra d’aquest ampli moviment popular independentista –que no s’hauria de reduir a una manifestació i dues votacions anuals, i encara menys a una figureta de porcellana que si la qüestiones llavors l’ordre universal vacil.la…–.
Atesa la malaptesa mesquina dels alts executius d’ERC (amb en Carod retirat al seu Màster de Tarragona pagat generosament per la Caixa cada any… per què?), la base social de l’independentisme ha de créixer. I és la CUP qui ho està motivant. Exigim que es materialitzin polítiques que apaivaguin el patiment de la classe treballadora catalana, ara. I que tirin endavant les estructures d’estat. I que posem fi al processisme estàtic per guanyar d’una vegada la independència.
No hi ha negociacions a trencar perquè no hi ha negociacions. Hi ha res a negociar amb tafurs que enganyen la societat i que no volen negociar res? S’està cedint tota la iniciativa a Junts X Mas. L’ultimàtum l’havia de fer la CUP fa setmanes sabent que no s’estava acceptant cap punt d’acord. Correm el risc que el 27 de desembre la CUP rebenti a fi de defensar el paio de Can Tuset que fa quatre dies acceptava sense embuts les retallades de Zapatero a l’Estatutet. El mateix que porta anys posant cara als poders que estan desposseint-nos i reprimint-nos, enclavant-nos en aquest atzucac que és el processisme estàtic, apel.lant-hi cada dia… perquè no es mogui res.
Siguem humils, siguem honestos i respectem la intel.ligència col.lectiva d’aquesta terra. No vull que enganyem els altres, però desitjo encara menys que ens enganyem nosaltres mateixos fent veure que som el que no som. Si estem creixent és perquè estem rebent el respecte de molta gent humil, és amb ella que conquerirem la llibertat i la possibilitat de construir una societat nova, justa i lliure, la Icària del poble menut.
*Gerard Horta és militant de la CUP
%20continua){kind=link}