Kapuściński en la fi del país dels soviets
Entre 1989 i 1991 el periodista polonés Ryszard Kapuściński va recórrer diferents territoris de la Unió Soviètica. Fruit d’aquests viatges fou el llibre Imperium (1993) –L’imperi, inèdit en català-, un recull de textos a mig camí entre el reportatge i el relat amb què va donar la seua visió personal dels darrers anys d’existència de l’Estat comunista. Però Kapuściński, considerat d’una manera bastant generalitzada un referent del reporterisme i del periodisme literari fou, a més, poeta i fotògraf. I d’aquell recorregut pel gegant soviètic va tornar amb una gran quantitat de negatius, una petita part dels quals s’exposarà al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat de València (MUVIM) fins al 26 de gener.
L’exposició L’ocàs de l’imperi ha arribat a València amb 35 fotografies, 15 menys de les que aplegava la mostra original, inaugurada el 2010 a la galeria Zacheta de Varsòvia. La major part de les seues fotos foren preses entre 1989 i 1991; alguna prové de la visita que Kapuściński va fer en 1979 a la seua ciutat natal, Pinsk, actualment a Bielorrússia. Entres les instantànies capturades en els darrers anys de l’URSS hi trobem unes dones en un mercat de carrer a l’Azerbaidjan; un cementeri cristià al Nagorno-Karabakh, enclavament en disputa entre Armènia i l’Azerbaidjan; un de musulmà al mateix Azerbaidjan; o la tomba del dissident georgià Merab Kostava, ubicada a Tbilisi.
Però la major part de l’exposició està composta per fotografies de manifestacions que es van produir entre el 89 i el 91 a Moscou que reclamaven la fi del comunisme i l’arribada de la democràcia (liberal, s’entén). En una de 1990 un jove mostra una pancarta de reduïdes dimensions on hom pot llegir “Comunisme per als comunistes. Vida per a la nació”. En una altra presa un anys més tard un home exhibeix la proclama “Solženicyn president” (Nobel de literatura i opositor). I en una altra hi ha una pancarta de la Unió Democràtica amb l’àguila bicèfala -símbol imperial- que la Rússia postcomunista adoptaria com a emblema nacional: un petit tast del pes que el nacionalisme rus agafaria amb l’arribada del capitalisme.
Diverses imatges són del 25 d’agost de 1991, i mostren diversos participants d’una manifestació que va recórrer els carrers de Moscou després del cop militar fallit que el dia 19 d’aquell mateix mes va tractar d’impedir la fi del comunisme. En una un pope ortodox porta un retrat del darrer tsar, Nicolau II; no és l’única imatge amb religiosos. En una imatge diferent d’aquell dia els manifestants porten la -segons indica el peu de foto- bandera de Rússia més gran de la història. El nacionalisme rus, de nou.
Tot i la seua visió negativa del període soviètic, Kapuściński apuntava en les pàgines problemes o processos que hauria de trobar-se la Rússia postsoviètica: primerament la tensió entre el nacionalisme rus i el dels pobles no russos del nou Estat; en segon lloc, l’augment de les diferències entre els rics i els pobres, conseqüència directa de l’arribada del capitalisme; el tercer era el contrast entre els oasis de riquesa bastits pel capital i les condicions de vida de la major part del poble.
20 anys després de les prediccions del polonés, no resulta difícil trobar la seua materialització en la Rússia del segle XXI. I, sumades a la pèrdua de drets socials, la manca de llibertats civils, l’autoritarisme i el creixement del crim organitzat, configuren un balanç de dues dècades sense comunisme que la veu pròpia en l’escena internacional -gràcies a la riquesa de recursos energètics i la fortalesa militar- no ens hauria d’impedir veure.
