**L’estat francès ha expulsat cinc estudiants sense papers des que Manuel Valls és ministre d’interior. / La legislació migratòria francesa s’ha endurit progressivament des del 2003. / + ENTREVISTA Khatchik Khatchatryan.
**
El Tractat de Lisboa va ser aprovat el 2007. Dóna personalitat jurídica a la Unió Europea i, entre altres coses, permet firmar acords internacionals de manera comunitària. En el seu preàmbul, el Tractat defineix Europa com un “espai privilegiat per a l’esperança humana”, un principi que es pot qüestionar, més que mai, després de les deportacions de joves extracomunitaris sense papers realitzades per l’estat francès en les últimes setmanes. Especialment sorollós ha estat el cas de Leonarda Dibrani, de 15 anys, gitana i d’origen kosovar, detinguda durant el trajecte d’una excursió escolar a la localitat de Sochaux. Però altres en la mateixa situació també han estat detinguts i expulsats del país darrerament, com Khatchik Khachatryan, un jove armeni de 19 anys deportat el passat 12 d’octubre. Khachatryan ha atès l’ACCENT per via telefònica, en una conversa on ha explicat la cronologia de la seva detenció i la seva situació actual a Armènia.
Les restriccions migratòries, una constant des del 2003
Les deportacions dels dos joves obeeixen a motius similars. En el cas de Dibrani, que portava 4 anys residint al país, l’expulsió es deu a un delicte comès pel seu pare. Pel que fa a Khachatryan, va ser detingut després de cometre presumptament un furt a uns grans magatzems de París. Ambdues deportacions s’emmarquen dins un context legal migratori francès que preveu l’expulsió dels sense papers que delinqueixin i que s’ha anat endurint progressivament des del 2003. Aquell any, Jacques Chirac era president de la República, Jean-Pierre Raffarin exercia de primer ministre i Nicolas Sarkozy era el responsable del ministeri de l’Interior. Sota aquest triumvirat es van aprovar dues lleis dissenyades per combatre la immigració il·legal. La llei de 26 de novembre de 2003 sobre el control de la immigració, va esdevenir un primer pas per frenar de manera considerable l’entrada i residència d’estrangers en territori francès. Aquesta norma es va reforçar amb una segona llei, aprovada el 10 de desembre del mateix any, que tenia per objectiu de limitar la concessió del dret a asil.
Tres anys després, el 2006, es va aprovar una altra llei que enduria les condicions per obtenir el permís de residència amb criteris d’integració social i coneixement de la cultura i llengua franceses. Per primera vegada, l’encara ministre Sarkozy feia servir el terme d’“immigració selectiva”. Un concepte que va motivar l’aprovació d’una nova i controvertida normativa el 2007. Aquesta feia més difícil el reagrupament familiar en territori francès, exigint als familiars del sol·licitant el coneixement de la llengua, solvència econòmica i, en alguns casos, una prova genètica per demostrar el grau de parentesc. Condició per la qual el llavors ministre d’Immigració, Brice Hortefeux, va rebre nombroses crítiques.
La legislació francesa encara faria un pas més al 2011, ja amb Sarkozy com a president, i en plena polèmica pel desallotjament per part del govern de campaments gitanos i l’expulsió dels seus habitants. Precisament, la cinquena llei migratòria en vuit anys va donar cobertura legal a l’expulsió d’aquest col·lectiu i va agilitzar els tràmits per a la deportació de nouvinguts en situació irregular. La llei també posava traves a l’acollida d’immigrants a l’estat francès, fins i tot fent possible el rebuig de la petició en cas de malaltia.
Des que François Hollande va arribar a l’Elisi -el 6 de maig de 2012-, no hi ha hagut cap reforma legislativa referent a la immigració. Així doncs, el mandat del Partit Socialista (PS) continua actuant en el marc aprovat durant l’època més conservadora de Chirac i Sarkozy. És més, l’actual ministre de l’Interior, Manuel Valls, s’ha erigit en el principal defensor de al lluita contra la immigració il·legal: “Per tal que la immigració continuï sent una possibilitat, hem de controlar els fluxos migratoris. Els estrangers, fins i tot en el cas de nens en edat escolar, han de marxar de França quan deixen de tenir el dret d’estança”, ha afirmat Valls.
Mobilització estudiantil i reaccions polítiques
Les expulsions d’estudiants sense papers -cinc des que Manuel Valls va fer-se càrrec de la cartera d’Interior- han originat fortes protestes als carrers de París. Convocats per organitzacions com la Xarxa d’Estudiants Sense Fronteres (RESF, en francès), el sindicats CGT i CNT, o la Lliga dels Drets Humans, entre d’altres, milers d’estudiants s’han mobilitzat per reclamar el retorn de Leonarda i Khatchik.
Una demanda que RESF va plasmar en un manifest signat per diversos col·lectius i dirigit al president Hollande. “Per nosaltres, el dret a l’escolarització i a la vida en família, no és negociable”, clama l’escrit. Un text al qual s’hi van afegir, fins i tot, membres del propi PS com Anne Hidalgo, candidata del partit a l’alcaldia de París. L’alcaldable va afirmar que les lleis migratòries a França sovint són “contradictòries i incoherents” i que és necessari estudiar detalladament cada cas en funció de les circumstàncies. Pablo Lacor és professor de l’Institut Camille Jenatzy de París, on estudiava Khatchik Khachatryan, i afirma que les circumstàncies en el cas del jove armeni són especialment preocupants: “Enviar-lo de l’institut al front. Aquest és el projecte educatiu del govern d’Hollande per Khatchik”. El jove està obligat a fer un servei militar de dos anys al seu país sota amenaça de presó si es nega a complir-lo. Cal recordar que Armènia es troba en un conflicte armat amb Azerbaidjan des de fa des de fa més de vint anys per la disputa del territori de Nagorno-Karabaj.
La pressió popular no ha aconseguit encara que el govern francès mogui fitxa en el cas de Khachatryan. Sí que ho va fer en el cas de la jove kosovar. Hollande va proposar a Leonarda que tornés a l’estat francès sense la seva família, proposta a la qual la jove no va accedir. Valls va advertir, però, que el gest del president va ser una mostra de generositat, i que en cap cas “l’emoció no pot ser l’única brúixola de la política”.
Instituts de Formació Professional: exemple de segregació
Més enllà d’una política migratòria severa, hi ha altres indicatius que posen en dubte el respecte als drets fonamentals de les persones sense papers. Un d’aquests és la situació dels joves en situació irregular als institus de Formació Professional dels afores de París. Pablo Lacor afirma que dia a dia es pot comprovar la persecució que els estudiants sense papers pateixen per part de l’administració francesa: “No tenen llibertat de moviments i només van d’un punt A a un punt B. És molt difícil que puguin sortir amb els seus amics o que puguin rebre assistència mèdica en les mateixes condicions que un ciutadà francès. Tampoc poden acudir a una comissaria de policia en el cas que pateixin una agressió […] No gaudeixen de la llibertat que haurien de tenir com a sers humans que són”.
Lacor coneix molt bé la realitat d’aquests instituts, i assegura que són un calaix de sastre. “No es vol invertir en integració, la integració se l’han de costejar sempre els immigrants, independentment de la seva capacitat intel·lectual. Als instituts professionals hi ha una elevada concentració d’estudiants nouvinguts i de classe baixa”, afirma. De fet, explica que “els instituts francesos del centre de París tenen més alumnes de raça blanca que els instituts professionals dels afores”. Segons els seus càlculs, a l’Institut Camille Jenatzy, a cada aula pot haver-hi entre un i quatre estudiants sense papers. El docent considera que aquesta segregació és el primer estadi d’una discriminació que més endavant es reprodueix tan a la resta de formació superior com en l’entrada al mercat laboral.
Xenofòbia electoralista
Tots els aspectes comentats anteriorment, han tornat a posar sobre la taula el debat sobre la xenofòbia a França. Un debat que ha coincidit amb la publicació d’un sondeig elaborat per l’Institut Francès d’Opinió Pública (IFOP) a principis d’octubre, segons el qual el Front Nacional (FN) de Marine Le Pen guanyaria, ara mateix, les eleccions europees del 2014 a l’estat francès, amb una intenció de vot del 24%. Segons Silvestre Balhazard, expert francès en extrema dreta i racisme, la xenofòbia a França és present, entre altres aspectes, a través de situacions discriminatòries dins el món laboral o les accions dels cossos policials no només sofertes per persones nouvingudes, sinó també per ciutadans francesos d’origen estranger. I quina és la resposta dels partits francesos a aquest conflicte social? Segons Balhazard és, com a mínim, insuficient.
L’eix del debat migratori al país és acaparat pel FN de Le Pen. Segons Balzhard, el caràcter xenòfob del partit ultradretà, acompanyat del suport creixent en la societat francesa, ha comportat que el PS, i sobretot la UMP (Unió per un Moviment Popular), entrin en una lluita amb Marine Le Pen per l’èxit electoral. Balzhard afirma que més enllà de preguntar-nos quina seria l’actitud de conservadors i socialistes en una hipotètica desaparició del FN, cal qüestionar-se la seva estratègia actual: “Si la UMP i el PS no entressin en el joc de polítiques xenòfobes, el discurs dels ultradretans tindria menys legitimitat i perdria força”, conclou.
Més enllà d’estratègies i intencions de vot de cara als comicis europeus del 2014, cal cenyir-se als fets demostrables. L’estadística més demolidora mostra l’evolució de la deportació de nouvinguts sense papers en els darrers anys: mentre que al 2001 l’estat francès va expulsar 9.000 persones -segons dades oficials-, al 2011 la xifra va ascendir fins a 32.912. Així doncs, des que Chirac i Sarkozy van decidir endurir l’entrada al país, les xifres han crescut exponencialment. Un creixement que no s’ha aturat sota la batuta d’Hollande i Valls i que corre el risc de continuar d’ara en endavant. Ara mateix, la principal esperança per posar fre a la vulneració dels drets dels sense papers passa, a parts iguals, per la mobilització i la conscienciació: “Intento transmetre als meus alumnes que, independentment de qui ostenti el poder, poden lluitar per aconseguir, davant aquesta opressió, la llibertat per tal de ser feliços”, explica Pablo Lacor.
Set anys, cinc lleis
La immigració. El fals focus de la política francesa i la dicotomia entre seguretat i identitat.
Llei de 2011 (Loi Besson) relativa a la immigració, la integració i la nacionalitat
- S’autoritza la regulació del dret d’asil “de mode excepcional” per aquelles zones que tenen dificultats per cercar treballadors.
- Permet la supressió de la nacionalitat o l’expulsió d’aquelles persones estrangeres que suposin una càrrega excessiva per als serveis públics.
- Es prohibeix el retorn dels repatriats en terminis d’entre dos i cinc anys.
- S’endureixen les penes per als anomenats matrimonis “grisos” en dos anys de presó, passant així a 7 i fins a 30.000€ de multa, el doble que en l’anterior llei.
- Es preveu l’expulsió de ciutadans comunitaris sense recursos.
- La llei inclou la disposicions per donar cobertura legal a l’expulsió d’immigrants; dirigida en gran part a les comunitats de gitanos que viuen en campaments arreu de l’estat francès.
- Respecte els immigrants malalts, el nou text recull que només seran acollits aquells els quals els medicaments dels què precisen poden ser trobats als seus països d’origen.
- S’augmenta la durada màxima de la detenció de 35 a 42 dies.
- Es redueix notablement el termini d’apel·lació en els casos de denegació de sol·licituds d’un mes a 48 hores.
Llei de 20 de novembre de 2007 relativa al control de la immigració, integració i dret d’asil.
- S’adoptaran per primera vegada els exàmens d’ADN per al reagrupament familiar.
- Pel que fa al reagrupament familiar, es sol·licita un grau de coneixement de la llengua francesa al país on s’ha tramitat el visat.
Llei 2006 relativa a la immigració i a la integració (Loi Sarkozy II)
- S’elimina la regularització “automàtica” dels immigrants que portin més de deu anys vivint a l’estat francès i aquesta vindrà determinada per l’obtenció d’un diploma de coneixement de la llengua francesa.
- Es dificulta encara més el reagrupament familiar. S’exigeix que l’immigrant que vulgui acollir-se al reagrupament ho podrà fer només després de 18 mesos de residència legal a l’estat francès i sempre que justifiqui feina, ingressos i habitatge per a mantenir-los.
- Es preveu la possibilitat d’oferir visats especials per aquelles persones que puguin beneficiar el dinamisme econòmic i la projecció internacional de França.
- S’estableix l’obligació de signar un “contracte” amb l’estat segons el qual l’immigrant es compromet a aprendre la llengua francesa i a respectar les lleis.
- El límit mínim de convivència entre els matrimonis entre ciutadans francesos i estrangers augmenta de dos a quatre anys dins de l’estat francès. En cas que el matrimoni es dugui a terme a l’estranger, aquest termini mínim passa a ser de cinc anys; en aquest darrer cas, les autoritats consulars podran supervisar-ne la legalitat. En cas de divorci durant els quatre anys posteriors, la nacionalitat pot ser retirada.
Llei 2003 relativa al dret d’asil
Inspirada en les disposicions europees sobre
- Aquesta llei crea el concepte d’asil intern, segons el qual l’Oficina francesa de protecció dels apàtrides i refugiats pot denegar una sol·licitud en cas que cregui que la persona pot gaudir de protecció en altres zones del seu país d’origen diferent a la que viu.
- Es crea un llistat de països “segurs”, on es respectin la llibertat i els drets humans. La Prefactura podrà utilitzar aquesta llista per a rebutjar sol·licituds.
Llei de 2003 relativa al control de la immigració, l’estada d’estrangers a França i la nacionalitat (Loi Sarkozy I)
- La llei amplia en primer lloc el termini de la detenció que passa a ser de 12 a 32 dies.
- S’introdueix un arxiu de fotografies i d’empremtes dactilars recopilades amb les sol·licituds de visat que
- Es crea un nou delicte per al “matrimoni de conveniència” penat fins a 5 anys de presó i multes de fins a 15.000€. Es concedirà la targeta als cònjuges dels residents quan es puguin provar dos anys de convivència.
- S’estén als alcaldes dels municipis el poder sobre el control de la immigració pel que fa al dret a l’habitatge.
ENTREVISTA: “No tinc opció de triar, així que durant els dos propers anys faré el servei militar a Armènia”
Khatchik Khatchatryan és un jove armeni resident a França que va ser detingut a un centre comercial després de cometre un furt, el dia del seu dinovè aniversari. La seva condició de ciutadà sense papers va provocar la seva deportació cap al seu país d’origen. A principis de desembre, Khachatryan haurà de començar el servei militar obligatori al seu país. Amb ell, parlem de la seva expulsió de l’estat francès i de la situació que viu ara a Armènia, Tu i la teva família vau marxar d’Armènia al 2011. Quin va ser el motiu? Vam decidir marxar perquè el meu pare és un dissident polític i era perseguit a Armènia. Tant ell com la resta de la nostra família corríem perill i no ens va quedar cap altra opció que marxar de casa nostra. Com vau marxar del país? El meu pare va marxar primer amb un company i després la meva mare, la meva germana i jo vam marxar per carretera. Primer vam arribar fins a Rússia, i més tard vam poder arribar a París. Un cop allà, vivíem en una petita habitació a Saint Denis, prop de l’Stade de France, i jo estudiava un curs de formació professional a l’Institut Camille Jenatzy, al districte de Buttes-Montmarte. Dos anys després d’arribar, el 12 d’octubre de 2013, l’estat francès et va deportar. Per què? El primer que s’ha de tenir en compte és que jo no tenia papers. El dia en qüestió vaig anar al centre comercial de Chatelet-Les Halles, al centre de París, amb uns amics. Un cop allà, encara no sé per a què, vaig agafar sense pagar un article dels grans magatzems. Primer em va enxampar la seguretat privada de la botiga i després va venir la policia per detenir-me, vaig passar dos dies a la comissaria i quan van comprovar que no tenia papers van enviar-me al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Vincennes. Com descriuries el CIE? El centre era molt gran i hi havia molta policia. Estava distribuït en tres espais diferents, jo estava al primer i vaig coincidir amb un altre estudiant que també estava retingut. M’hi vaig passar 22 dies. El dia 10 ja havien intentat deportar-me però la mobilització dels estudiants ho va impedir. El dia 12 van venir a buscar a les 6 del matí sense avisar prèviament i em van portar a un avió direcció a Armènia. Els teus pares encara són a París. Amb qui vius a Armènia? Els meus avis són aquí i ara visc amb ells, i els veïns que tinc ara ja els coneixia d’abans. Intento parlar sovint amb els meus pares per Skype, sovint ho puc fer un parell de cops a la setmana. Ells pensen en tornar a Armènia? No, el meu pare no pot tornar a Armènia perquè es trobaria amb molts problemes així que de moment ells es quedaran allà. Segons les lleis armènies, estàs obligat a fer un servei militar de dos anys. El faràs? No em queda una altra opció, és obligatori. Si no el faig em poden posar a la presó, no tinc l’opció de triar, així que durant els propers dos anys estaré a l’exèrcit. Et planteges intentar marxar a un altre país per evitar el servei militar? A mi m’agradaria tornar a França, perquè allà hi tinc els meus pares i la meva escola de formació professional, però veient com estan les coses m’esperaré a acabar el servei militar per tornar a París.
