El setge de Kobane va començar el 15 de setembre de 2014 quan l’Estat Islàmic (IS) va trencar el front pel sud. Era la tercera vegada que l’IS provava d’atacar Kobanê. El març fou la primera i el juliol la segona. Ambdues ofensives van ser refusades. L’Estat Islàmic va atacar amb el gruix de les seves forces a Síria contra el cantó autònom kurd; emprant 3.000 combatents al principi que cinc dies després eren reforçats per 4.000 més. També van fer ús de tot el gruix del seu arsenal procedent de Síria i l’Iraq incloent-hi cinquanta tancs.
Malgrat la desesperada resistència kurda l’avanç era innegable. YPG no tenia vehicles blindats, ni tancs, i lluitava amb fusells AK47. La seva superioritat un per un li havia permès aguantar durant mesos de forma desesperada però l’arribada dels tancs ho va fer impossible. Era com lluitar amb llances contra canons. En tres setmanes Estat Islàmic va ocupar més de tres-centes poblacions i el 5 d’octubre va provar d’entrar a Kobanê. En una situació de desesperació la miliciana de les YPJ, Arîn Mîrkan, es va suïcidar per cobrir la retirada de les seves companyes al turó de Mishtenur. Aquesta elevació es considera la porta d’entrada de Kobanê similar al que seria Montjuïc per Barcelona.
El 6 d’octubre membres de l’IS entraven a la ciutat i ocupaven tres dels seus tretze districtes, tots ells a la part est. En aquest marc el govern cantonal de Kobanê, enlloc de marxar, va fer una crida a la resistència. Els dos co presidents de Kobanê, Asya Abdullah i Enver Muslim, exemplificaven la resistència popular i s’afegien a les milícies armades. Una situació inèdita que contrasta amb la de molts polítics occidentals.
Foto: AFP.
Paral·lelament les organitzacions kurdes a l’exili i de solidaritat amb el Kurdistan endegaven mobilitzacions de bloqueigs d’aeroports, ponts i manifestacions arreu d’Europa (a Barcelona Kurdiscat en va organitzar una el dia 11 d’octubre). Però sobretot va esclatar una revolta popular al Kurdistan turc. Les protestes amb més de 40 morts, i 4.000 detinguts van capgirar la situació. El lema de la campanya era “Airdrops to Kobanê” (ajuda aèria per a Kobanê). El motiu de demanar ajuda aèria era que Turquia bloquejava la frontera no deixant arribar voluntaris, ni armes ni menjar a la ciutat sota setge.
Una crida desesperada… i escoltada
Les diferents mobilitzacions van tenir uns efectes molt positius. En primer lloc van visualitzar què estava passant a Kobanê on l’EI realitzava un atac salvatge, en segon lloc va sensibilitzar diversos països a intervenir. En especial els EUA van passar de dir “a Kobanê no tenim cap interès estratègic” a fer una tramesa d’ajuda aèria i a realitzar bombardeigs contra les posicions de l’EI a la ciutat. El canvi visible en aquest sentit fou a partir del 7 d’octubre i va ralentitzar l’avanç islamista. Un tercer factor va ser que el govern autònom kurd de l’Iraq va passar d’enfrontar-se amb els kurds de Síria a prometre-hi ajuda. Així dissabte 1 de novembre arribaven a la ciutat 150 peshmerga (soldats kurds de l’Iraq) amb armament. Aquesta ha estat una de les poques ajudes que ha rebut Kobanê en quatre mesos.
Dos mesos d’erosió carrer a carrer
Les forces de l’EI controlaven dues terceres parts de la ciutat a finals d’octubre però llavors la situació es va estabilitzar. En un terreny obert la superioritat d’armament de l’EI era clau però en la lluita carrer a carrer les YPG van anul·lar aquesta superioritat. Els tancs ja no eren útils i davant els bombardeigs dels EUA, es van retirar. Finalment l’arribada d’artilleria pesada des del Kurdistan iraquià governat per Masud Barzani va equilibrar les forces durant el mes de novembre. La ciutat va quedar dividida en dues parts similars i els xocs foren intensos. En aquells moments l’elit de les tropes islamistes va anar caient pels carrers de Kobanê davant la resistència de les milícies kurdes. La situació era bloquejada per l’EI fins al punt que va provar d’entrar a la ciutat per la part turca a finals de novembre. L’atac des de Mursitpinar (Turquia), amb la clara connivència del govern turc, va ser refusat per les YPG, malgrat incloure dos atacs suïcides simultanis. De fet cal apuntar que en tot el setge l’EI ha practicat més d’una trentena d’atacs suïcides amb cotxes bomba. La majoria han estat neutralitzats per franctiradors kurds.
Atacs i contraatacs
Els mesos de novembre i desembre els combats van mantenir-se als tres fronts simultàniament. Les posicions claus canviaren diverses vegades de mans (l’escola Yarmouk, el carrer, 48, la mesquita Hac Resad, el centre cultural…). Mentrestant, la milícia kurda va realitzar una maniobra envolvent, des de l’oest. Mentre resistia l’embat més fort pel sud i l’est de Kobanê, les YPG van anar recuperant les carreteres principals de l’oest. D’aquesta manera van evitar que l’EI rebés suministraments des de la seva base d’ar-Raqqà. Amb menys subministraments i bombardeigs constants les forces ISLAMISTES van començar a retirar-se; de l’escola de Yarmouk a mitjans de desembre, i de l’ajuntament o el centre cultural després.
Cap a la victòria pam a pam
L’1 de gener, les YPG capturaven la Mekteba Res o escola negra. Un edifici d’alçada als peus del turó de Mishtenur i que obria el camí a recuperar l’estratègic turó on morí Arîn Mîrkan. A partir de llavors els fets s’han precipitat. El 9 de gener YPG anunciava que controlava nou dels tretze districtes. De fet havia passat de controlar el 75 % de la ciutat front el 30 % (octubre) i al 50 % (desembre). De Mekteba Res, les milícies kurdes van començar a atacar Mishtenur que va ser conquerida el 19 de gener. En cap moment l’EI es va retirar i cada avanç fou a un cost molt alt.
Kobane alliberad. Foto: Jack Shahine.
Amb el turó de Mishtenur les forces kurdes tenien la possibilitat d’expulsar definitivament els islamistes del perímetre urbà. Així es van llençar dos atacs a l’est cap a Kaniya Kurdan, conquerida el 26 de gener i al barri de Muktele on es mantenia el darrer bastió islamista amb foc de morter. Va ser aleshores quan Polat Cano, portaveu de les YPG ha anunciat que havien reconquerit la ciutat.
Escenari futur; la guerra no ha acabat
Amb l’alliberament de la ciutat no es pot considerar acabat el conflicte a Kobanê. En primer lloc el cantó del Kurdistan sirià està format per més de tres-centes poblacions. Gairebé totes són en mans dels islamistes encara. A l’oest de la ciutat les YPG ja han iniciat operacions per a recuperar-ne algunes (Memît, Termik, Gulmit). En segon lloc hi ha la qüestió de la reconstrucció. Excepte la part nord-oest, la resta de la ciutat és en runes. Caldrà un esforç enorme per a reconstruir-la. Finalment hi ha la qüestió dels refugiats. Kobanê tenia originàriament 60.000 habitants però just abans del setge va arribar a estar poblada per 300.000 persones. Actualment hi ha una xifra similar de refugiats al Kurdistan turc, principalment a Suruç i Urfa. Esperen tornar a la seva llar però no hi ha recursos per a fer-ho sostenible. Caldrà un gran esforç solidari, que vehicula Heyva Sor (la Mitja Lluna Kurda) per a possibilitar el retorn. En aquest marc caldrà continuar desenvolupant el projecte autogestionari del confederalisme democràtic.
Malgrat aquests entrebancs avui el Kurdistan celebra una victòria que no oblidarà mai. Tot i que amb un alt tribut de sang el món s’ha admirat de la determinació d’unes dones i homes que han decidit dur a la pràctica aquella frase d’Emiliano Zapata: “és millor morir dempeus que viure agenollat”. A vegades les paraules no expressen prou el conceptes, i ara el mot “dignitat” ha quedat superat pel terme “Kobanê”.
* A Kobanê hi combaten principalment les Yekîneyên Parastinê Gel (Unitats de Defensa Popular, YPG) i les Yekîneyên Parastinê yên Jinê (Unitats de Defensa de Dones, YPJ); ambdues vinculades al Partit de la Unió Democràtica (PYD) del Kurdistan sirià. Aquestes forces són properes al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) del Kurdistan turc. A més hi ha unitats de l’Exèrcit Sirià Lliure (FSA) i de Jabhat al-Akrad que van replegar-se a Kobanê davant l’ofensiva d’IS a zones no kurdes de Síria. Finalment hi ha forces peixmerga amb un contingent de 150 militars, i membres del maoista MLKP turc, de tendència hoxhista.
