Koldo Izagirre (Altza-Pasaia, Guipúscoa, 1953) és un dels autors més imaginatius de les lletres basques. Amb una fèrtil trajectòria tant en prosa com en poesia, és un explorador i innovador apassionat dels llenguatges narratius. La memòria històrica és el tema que més ha tractat en la seva prosa, amb una tècnica experimental en desenvolupament constant que palesa els límits de la mateixa literatura per a conèixer i difondre fets històrics i, en general, per a contar/crear la realitat, a través d’una mirada que aconsegueix mostrar esdeveniments globals en el marc més pròxim, geogràficament i literària. Hi conversam llargament, sobre història i literatura, en un conegut cafè de Palma, amb motiu de la seva visita per a presentar Que vol foc, Mr. Churchill? (Lleonard Muntaner Editor, 2018), la traducció catalana d’un dels reculls de relats més emblemàtics de la seva obra.
Antoni Trobat i Daniel Escribano
En descriure el port de Pasaia, has parlat dels estibadors bascoparlants i dels mariners gallecs i alemanys.
Hi havia dos molls principals. Nosaltres vivíem al moll avançat, que és una prolongació de forma quadrada que hi ha a la meitat del moll transatlàntic, on arribava el tràfic industrial i comercial, en general. Els bucs portaven ferralla, fusta, maquinària, fins i tot troleibusos, usats, de dos pisos, amb la seva propaganda i tot. Varen estar funcionant a les línies de Donostia durant anys. També s’hi descarregava sal, carbó de coc, sucre, plàtans, cafè, fosfat, pirita, paper per a pasta… La càrrega i descàrrega suposa un món de paperassa, assegurances, consignataris i consolats, però, fonamentalment i molt més visible, de relacions entre persones, entre mar i terra, bodega i moll, moll i vagó o camió, és a dir, entre mariners i treballadors. No hi havia contenidors, molt de gènere venia a l’engròs i el que no, arribava en sacs. Tot això requeria molta mà d’obra, peonatge, un munt de gent a coberta per guiar les maniobres de la grua i palejant en bodega, molts altres posant la mercaderia als vagons i recollint-ne les restes que queien al voltant… A tot aquell formiguer, cal afegir-hi els treballadors del port mateix, encarregats del manteniment i les reparacions: mecànics, electricistes, greixadors, enganxadors, paletes, pilots, gruistes, vigilants… Tot allò era una barreja de parles tècniques i idiomes diferents. Hi havia un trànsit molt gran de vaixells amb pavellons alemany i holandès, i se sentia molt parlar alemany i molt d’èuscar entre els estibadors i els vigilants. El castellà predominava entre la gent d’oficines i també se sentien frases esparses en anglès, que ja era la llengua franca dels ports europeus.
I l’altre moll?
Era el moll pesquer. En alguns moments, gairebé es podia passar d’una banda a l’altra de vaixell en vaixell, per la gran quantitat que n’hi havia. Els vaixells grossos es dedicaven al bacallà, anaven a Terranova. D’altres anaven a alta mar, quinze dies, un mes; a Gran Sol, fonamentalment, cap a la plataforma d’Irlanda. Tot això ja no tenia res a veure amb la pesca tradicional o el que podria ser un port pesquer «típic». Era part d’un port industrial i la pesca també era industrial: grans marees, xarxes grosses, congeladors grossos… Però també hi havia una infraestructura de tallers de xarxes, tallers de manteniment de bucs, que era una altra indústria, un munt d’oficis, que també eren part del port, tot i que fossin empreses autònomes. Era una zona de molt de moviment, perquè s’hi necessitaven reparacions de seguida, els molls estaven plens d’espurnes de soldadura, hi havia ampolles d’acetilè a terra contínuament… Visualment, destacaven els colors dels vaixells i el rovell de molts d’aquests vaixells. Per a l’olfacte, el gasoil i el salnitre de les xarxes. A l’oïda, la parla dels habitants de Trintxerpe, homes, dones i infants, que parlaven sempre en gallec.
Els gallecs apareixen sovint a les teves narracions…
Els gallecs varen arribar en grup devers l’any 1916-17, contractats per a rebentar una vaga. Varen arribar, s’uniren a la vaga i quedaren a Trintxerpe, un dels barris de Pasaia, al davant del port pesquer, amb la seva fàbrica de gel, els seus tallers de xarxes, els seus bars, el seu pop, el seu ribeiro i el seu idioma. Formaven un grup molt cohesionat, de molt de caràcter i també molt castigat (accidents, malalties professionals, enfonsaments…). I molt marcat políticament. A Trintxerpe, durant la Segona República li varen posar el sobrenom de la Meca Roja. Va ser més anarquista que comunista, varen treure una revista, Avance Marino, molt combativa. Varen ser dels primers en vagues i en el front antifeixista i formaren el Batalló Bakunin núm. 1, que va córrer per tot el front basc. Pasaia i Gipuzkoa deuen molt a Trintxerpe. En els anys seixanta, un capellà, Serafín Esnaola, hi va fer molta feina social. Quan l’església va esdevenir parròquia, la jerarquia catòlica nomenà rector un capellà d’un altre barri. Trintxerpe s’ho va prendre malament, ells volien Esnaola. Va arribar el bisbe a la cerimònia i gairebé acaba a l’aigua amb el seu cotxe i xofer. Els gallecs s’havien rebel·lat. Com a conseqüència, la comunitat de Trintxerpe va ser excomunicada. Un cas únic. Trintxerpe dóna per a molt, és ple d’història.
I els bascos nadius?
Durant la Segona República, una zona important del port havia estat de la CNT i, al moll comercial i transatlàntic, hi va tenir molta força la UGT. Podien aturar el port: «No descarreguem» i prou. Una de les primeres cèl·lules comunistes de Gipuzkoa va néixer a Pasaia. La va formar Juan Astigarribia, que després seria conseller d’Obres Públiques al govern d’Aguirre. Astigarribia era la bèstia negra de la patronal i de la policia. Varen intentar eliminar-lo més d’una vegada. El món nacionalista gairebé no existia al port, només a les oficines.
I la teva família?
De petit, furgant pels calaixos de casa, vaig trobar un carnet molt bonic del sindicat ELA-STB, amb la fotografia del meu oncle matern Jose Luis, ebenista. Hi havia segellades diverses cotitzacions. Ram de la fusta, any 1932. Suposo que, aleshores, jo ja havia sentit coses de la guerra i la República, perquè era un tema habitual a les tertúlies que teníem a casa els diumenges, fins que el meu germà se n’anava al cinema o al futbol. Aquella troballa em va fer pensar: la meva mare guardava a casa una cosa perillosa… El meu germà és nou anys més grans que jo i els pares hi parlaven de moltes coses. Jo ho retenia tot, malgrat que no hi intervingués. Vaig saber que els feixistes havien afusellat un germanastre de mon pare, Miguel Errasti. Un tinent coronel que conduïa engatat va atropellar i matar un altre germà directe, n’Esteban, a la benzinera Larramendi de Donostia. La meva mare, ideològicament, era nacionalista basca. Mon pare, no; era una mena de republicà basquista, força anticlerical en el fons, tot i que anava a missa. La meva mare va néixer l’any 1917, mon pare, el 1913. La Segona República va coincidir amb la seva joventut i sempre deien que aquests varen ser els millors anys de les seves vides.
I, en plena joventut, va esclatar el sollevament monarquicofeixista…
Els famosos bous de la marina de guerra basca eren pesquers de Pasaia artillats. Els canons del fort de San Marcos varen mantenir allunyat l’Almirante Cervera, un canoner que bombardejava i feia pirateria des de la costa. Pasaia i, especialment, Trintxerpe, varen nodrir la resistència amb voluntaris de primera línia que actuaren ràpidament per aixafar l’alçament de les casernes de Loiola, a Donostia. Quan va tenir lloc l’alçament, el meu pare se n’anà a la seu de la UGT d’Herrera, al costat del port. Hi repartien pistoles i li’n varen donar una. Dedueixo que hi devia tenir amics o era de confiança. No sé si en va arribar a fer ús. Quan varen entrar els facciosos, va fugir cap a Zumaia, a la costa, a prop de Bizkaia. El seu objectiu era passar a Euskal Herria del Nord o a Bilbao. A Zumaia va veure una de les coses més tristes de la guerra, recordo que ho repetí diverses vegades: el mercat negre de l’evacuació, el negoci de la desorganització, embarcament a canvi de diners. No tenia diners ni joies, de manera que es va amagar en un mas on vivien dues germanes que conegué al moll. Era agost-setembre, calia tallar l’herba i a elles els va anar bé. Mesos després, passada la primera repressió, va tornar a casa. No havia fet el servei militar, perquè era «excedent de contingent», n’havia quedat exempt. Com molts altres, es va pensar que la guerra duraria poc temps, que els russos ajudarien i Anglaterra, també. Però no va ser així. El varen tornar a admetre a la feina, a Alberto Romero, un taller que duia tota la il·luminació pública de Donostia. La guerra es va allargar i varen tirar de lleves anteriors i mobilitzaren fins i tot els excedents de contingent. Un dia el varen anar a cercar i el dugueren a Logronyo. Hi va fer la instrucció i l’enviaren al front de Terol, en plena batalla. Era l’hivern de 1937 i em va explicar que no els deixaven anar a primera fila del front per raons de seguretat: «Aquests obligats, bascos de merda, enrere, perquè poden fer senyals a l’enemic». Els republicans varen fer un contraatac a Lleida, concretament a Tremp, i destruïren una planta elèctrica, la qual, a través dels Pirineus, donava corrent a Donostia. Donostia era una plaça important, perquè, en aquell moment, hi havia totes les publicacions de la Falange, era la capital cultural del territori sollevat, com també un centre de coordinació de tot l’espionatge i de tots els sabotatges que els agents feixistes feien als ports francesos. El fet que Donostia no tingués força elèctrica era un desastre. Aleshores, l’empresari Alberto Romero va utilitzar els seus contactes per a recuperar la seva plantilla, perquè necessitava els oficials joves que ell mateix havia format. Així que varen desmobilitzar el meu pare, li feren tornar, el tingueren recuperant línies hidroelèctriques a la conca del riu Urumea, sempre sota vigilància armada. D’una banda, tenia la fitxa de desafecte al règim i, de l’altra, suposo que molts el consideraven un protegit. Allà, a la regata de l’Urumea, va conèixer la meva mare.
Escoltant aquestes històries, sembla que molts dels relats de Que vol foc, Mr. Churchill?, ensems amb una construcció literària i metaliterària de gran complexitat i originalitat, també contenen elements de memòria familiar…
Els meus pares eren narradors molt bons: la mare, d’anècdotes, ja que era una filla de sidreria i coneixia el món dels bergants de sidreria, dels glosadors de quart nivell, dels tabolaires populars, i el pare, d’altres mons, dels conflictes de la República, de la guerra, dels problemes del port. I era molt primmirat amb l’estructura, no li agradava començar pel principi. Això és freqüent en els nostres vells, ens han transmès la memòria històrica, i això fa que posem gent anònima com a protagonista i narradora a les nostres obres.
Amb aquest ambient familiar, com va ser la teva presa de consciència política?
Per tot el que sentia a casa. I perquè hi havia alguna cosa a l’ambient, també abans del naixement d’ETA. A la dècada de 1950 ja hi havia vagues. L’any quaranta i escaig hi va haver una gran aturada al port. A la postguerra, va quedar un gran pòsit de la preguerra, desfeien una xarxa i començava a teixir-se’n una altra. També hi va influir el fet de tenir un germà nou anys més gran que deixava papers a l’armari i em feia pedagogia de xoc. «Miguel, demà em toca hissar la bandera a l’escola.» «Com facis això, no em tornis a parlar en la vida.» «Escolta, he vist que entraves a…» «Sí, és que hi han posat futbolins.» «Com hi tornis a entrar, et clavaré un mastegot que espavilaràs, és que no saps que aquests són de la Falange?» «Què dius de Falange? No hi posa res!» «Són gent de Falange i no se t’acudeixi tornar-hi a entrar.»
Quina és la primera cosa que recordes d’ETA a la zona. Qualque pintada? Algú que hi donés suport?
Més que una cosa gràfica, recordo un estat d’ànim general quan varen matar Txabi Etxebarrieta, l’any 1968. Era el primer gudari mort de la postguerra. Va ser una gran sacsejada: manifestacions, misses, pintades, pamflets, repressió, cançons, policies secrets per tot arreu… Jo tenia quinze anys, estava despertant.
El poemari Harri eta herri (Pedra i poble), de Gabriel Aresti, va ser important.
La meva generació va arribar a la consciència i la rebel·lia per la cançó, la qual, al seu torn, es nodria de la poesia i, evidentment, d’Aresti. El nostre himne varen ser unes lletres d’Aresti que, en una cobla, diuen Egun da Santimamiña, benetan egun samiña (Avui és Sant Mamés, un dia realment dolorós), enregistrada per Mikel Laboa. I la lletra d’Aresti és Goiko zeruan gorde dezala luzaroan nire arima (Que la meva ànima sia guardada al cel per molt de temps), però el cant popular era Goiko zeruan gorde dezala Etxebarrietan arima (Que l’ànima d’Etxebarrieta sia guardada al cel). També eren importants les dianes comarcals a les festes, la cercavila era gairebé sempre aquest Etxebarrietan arima, intepretat amb txistu, trikitixa o txaranga, a un ritme més viu que l’original de Laboa, com demana la cercavila, que esdevenia una serp que cantava tot allò prohibit, entre coets i soroll de fúria. I després hi havia un altre fons de cançons que venien des d’abans de la guerra, d’altres de populars que no s’enregistraren mai, però que cantava tothom. Tot això crea un pòsit. I després se sentia: «fan vaga», «han detingut en tal»…
Com va ser la teva socialització política? Quines organitzacions polítiques corrien per la zona del port?
Pasaia, a més de port, també era un nucli industrial molt fort, amb una foneria, Victorio Luzuriaga, SL, que donava feina a més de tres mil obrers. Les primeres comissions obreres es varen crear allà. Corrien moltes organitzacions: comunistes clàssics, maoistes, trotskistes… Però, en comparació amb el moviment d’ETA, tota la resta eren coses minoritàries, incloent-hi el mateix PNB. Agafaves el diari: «Ahir tres bombes varen destruir el local del sindicat vertical». Produïa una atracció inevitable.
Una fita històrica i, alhora, element de conflicte durant la dècada de 1960 dins el nacionalisme basc va ser la construcció d’una varietat unificada de l’èuscar (anormalment tardana). Les divergències latents varen esclatar quan, l’any 1968, Euskaltzaindia aprovà l’ús normatiu de la lletra hac.
Jo vaig conèixer aquest procés en marxa, l’euskara batua me’l va posar en safata la generació anterior: Ramon Saizarbitoria, Ibon Sarasola, Arantxa Urretabizkaia, Xabier Kintana, Jose Ramon Etxebarria…, els qui formaven el nucli progressista. Tot això va començar amb la cançó, amb Gabriel Aresti, Txillardegi, ETA. Al País Basc hi ha, almenys, set dialectes. Al nord, a Zuberoa, tenen el seu propi dialecte, però estava desplaçat com a llengua literària, no tenia un corpus escrit important. El dialecte navarrès labortà tenia una estructura i hi havia un estil que s’havia treballat durant anys, fins i tot segles, i hi havia un principi de llengua estàndard per als dialectes del País Basc del Nord. Durant els segles xvii i xviii, aquests dialectes varen donar una literatura, fonamentalment religiosa, però també d’altres tipus que, durant anys, ha estat clàssica. Avui dia, amb el desenvolupament de la literatura basca, ja podem prescindir dels clàssics religiosos. En tots els dialectes del nord, la hac intervocàlica s’aspira i, al començament de paraula, també. Això, a la banda meridional, feia segles que no es pronunciava. La gent culta de la banda meridional havia llegit els clàssics i sabia on s’havia de col·locar la hac. Per a una persona culta del sud, la hac representava la manera més gràfica de superar el dialectalisme, d’escriure en alguna cosa estàndard. D’altra banda, reorganitzava la part visual de l’idioma ―com també la part sonora―, fent que fos vàlid també per a la gent del nord, que estava disposada a cedir, de manera que, a l’estàndard, s’eliminés la hac després de consonant, tot i que ells la pronuncien.
El PNB i les forces reaccionàries sabien que la hac representava tota la nova cançó basca, el nou teatre, encapçalat pel grup Jarrai. La hac representava, per exemple, el dret a l’avortament o al suïcidi. Era el que, de manera indirecta, portava ETA. És per això que tenien raó els del PNB quan deien: «amb la hac, ve el marxisme», perquè el batua portaria Cultura, amb majúscula, i els qui seguien el dialecte quedarien en minoria, reclosos en el seu passat, en la seva literatura regional i en la reivindicació bilingüista. De fet, ja no tenien influència en el públic lector, no tenien capacitat d’argumentació a cap debat… La hac, per a nosaltres, no representava una transgressió, ni una batalla guanyada, ni la visibilitat del Zazpiak bat (les set províncies unides). Més aviat representava una estètica moderna, una mena de majoria d’edat de la nostra llengua. I tots vàrem començar a emprar termes aliens als nostres dialectes, el batua era una cascada de mots nous, de girs i expressions incontrolats. I també va ser una manera de fugir de casa, d’adquirir un altre llenguatge… «Fill, no t’entenc quan parles amb aquest amic teu.»
Orgànicament, vares militar a organitzacions polítiques?
Hi havia organitzacions més clandestines que d’altres i les que ho eren més, lògicament, eren les que practicaven la lluita armada: ETA i les seves escissions. Però la clandestinitat necessita una xarxa de suport, que era força espessa, implicava molta gent, per la qual cosa hi havia una gran quantitat de contactes externs, que es podien trobar fins i tot entre persones d’interessos i ideologies contraposats. No era difícil que hi hagués punts en comú; el més corrent era l’antifranquisme i el nacionalisme basc, dues lluites que podien agrupar idees i cultures diferents. Com moltes altres persones de la meva edat i el meu entorn, vaig estar enmig d’un tràfic intens de material polític, de formació, impressió, propaganda, paquets, xerrades, contactes, debats, cursets clandestins… Els anys setanta vàrem viure en un entorn molt polititzat. Com és lògic, tenia relacions amb força militants d’organitzacions diverses. «M’ha arribat aquest material i aquesta nit sortiré a regar, que m’hi donaràs un cop de mà?» «Que ens pots posar això en èuscar?» Tots ens coneixíem. Jo tractava de conciliar el social i el nacional, era amb les tesis de la V Assemblea d’ETA. Em varen detenir. Vaig passar l’estiu de 1975 a la presó. Gràcies a la presó vaig conèixer Atxaga. És un detall que pot explicar com de prop era allò polític d’allò cultural, la poesia, del pamflet.
Com vares viure la Transició, amb aquestes dues línies: la Taula d’Altsasu i Euskadiko Ezkerra (EE)?
EE, com em va dir un afiliat seu, va morir èxit… Allò progre va arrossegar molta gent. Un amic òptic em va dir que es posà de moda dur ulleres neutres, li demanaven ulleres amb vidres sense augment, per fer una imatge d’intel·lectual… orgànic, suposo. L’onada democràtica va atraure a la política molta gent que no havia tingut gens d’implicació durant el franquisme. Veies que gent que s’havia rigut dels qui organitzàvem actes i tasques culturals ara feien mítings. Si no hi hagués hagut un moviment com Herri Batasuna, suposo que hauríem acabat més o menys allà, en el possibilisme més trampós. O ens hauríem desencisat. Però hi havia una bona massa de gent que continuava dient que el franquisme i el rei continuaven, i que molts dels qui havien dit que el rei era un titella s’havien convertit en súbdits seus (a la «democràcia»). Hi havia una línia que continuava dient que allò era una merda i que el PNB ens havia traït, en acceptar un Estatut sense Nafarroa, una dada que no es pot oblidar.
Abans de fer-te escriptor, et vares dedicar al cinema.
Tenia un amic en un altre barri de Pasaia, Donibane, que feia dibuixos: Juanba Berasategi. Feia unes pel·lícules estupendes, agafava un rodet de pel·lícula Supe 8, hi aplicava l’escalfor d’una flama amb molta cura i l’estructura plàstica de la pel·lícula es descomponia en colors, formava imatges abstractes de molt de colorit: verd molt fort, vermell molt fort, groc molt fort. Després el projectàvem a les fosques, era com un viatge al centre de la Terra o a l’altra banda del cel, una cosa boníssima. Només durava un minut. Berasategi es va muntar una càmera blindada, per poder rodar fotograma per fotograma, una cosa molt artesanal, però els dibuixos animats encara eren artesanals. No vaig entrar al cinema per afició, amb franquesa, hi vaig entrar a través de Berasategi i ens vàrem plantejar fer ficció seriosament, contar històries en dibuixos animats. Abans de la creació d’Euskal Telebista (ETB) hi havia un moviment amb un munt de realitzadors joves que feien curts molt interessants, irregulars, amb pocs mitjans, però interessants. A Vitòria hi havia un nucli interessant; a Bilbao, també. Però tot això va desaparèixer amb la televisió. La gent es pensava que ETB cobriria tot això, però no va fer res.
Vares escriure el guió de Kalabaza tripontzia (La carabassa panxuda), primera pel·lícula de dibuixos animats en èuscar, dirigida per Berasategi i estrenada l’any 1985, i del llargmetratge Ke arteko egunak (Dies entre fum) (1990) i fins i tot en dirigires un: Offeko maitasuna (Amor en off) (1992).
Fer Kalabaza tripontzia ens va dur anys. La vàrem poder fer perquè els ajuts al cinema encara no estaven regulats. Vàrem anar directament a la Diputació de Gipuzkoa: «Volem fer això.» «Us heu tornat bojos o què?» «No, ja hem fet proves.» Els vàrem mostrar un parell de curts que havíem fet. «Això ho heu fet vosaltres? Aleshores caldrà ajudar.» Vàrem aconseguir una subvenció del Ministeri de Cultura i poguérem fer una cosa força ambiciosa per a nosaltres: un llargmetratge en dibuixos animats. Quan el vàrem lliurar, el Ministeri hi va donar dues qualificacions: qualitat especial i especial per a la infància.
Ke arteko egunak la va escriure, fonamentalment, Antxon Ezeiza; jo el vaig ajudar una mica. Ezeiza va produir una sèrie de documentals amb directors joves. Jo formava part de l’equip de guió i muntatge; també ajudava en el rodatge. Va ser interessant, una línia que ETB no seguí; invertí molt a ensenyar Euskadi des de l’aire. Des de terra, interessa poc. Offeko maitasuna va ser una imprudència per part meva; no la vaig fer bé, és el mínim que puc dir. El tema era interessant, mereixia més talent.
L’any 1976 vares fundar una revista literària amb Bernardo Atxaga, Panpina Ustela (La Nina Podrida), segrestada per ordre governativa per «ofenses a l’Església i l’Estat».
Atxaga diu que sóc el primer basc que va conèixer a què interessava la literatura. L’any 1975 havia mort Aresti, així que vàrem tenir l’avantatge de no haver-lo de criticar directament. La revista va ser la primera pedra de la literatura post-Aresti. Atxaga era un escriptor fet, molt segur, amb molts projectes i capacitat per a tirar-los endavant. Ens passàvem originals i també material extern.
Què llegies?
El que podíem aconseguir: expressionistes alemanys i surrealistes francesos. Tot el que no fos realista ni social. El boom llatinoamericà ens va agafar de ple.
Dels llatinoamericans, a banda dels del boom, qui t’ha interessat especialment?**
De mica en mica vàrem anar descobrint autors com Arreola, Monterroso, Ibargüengoitia, Arguedas, Fernando del Paso, Gallegos, Garmendia… A més a més, tinc curiositat per literatures que no són tan conegudes: la gallega, la irlandesa, la bretona, la quebequesa… No he estat mai aficionat a un únic autor, m’interessa tot. Si no és per a un treball en concret, que m’obligui a anar a un autor o un tema, m’agrada variar.
El teu procés creatiu com a autor, ha variat al llarg dels anys?
Sí, penso que escric de manera molt diferent. Tanmateix, quan em va trucar l’editor Gorka Arrese per dir-me que volia fer una reedició de Mereixien Euzkadi, una novel·la curta que havia publicat l’any 1984, em vaig quedar força bocabadat en rellegir-la. Em va semblar que no estava malament, que era una escriptura amb personalitat, una barreja de barroc i parla popular, amb el·lipsis i transicions, una mica hermètica… Gairebé m’hi vaig reconèixer, la qual cosa també té la seva part preocupant, perquè potser resulta que no escric tan diferent…
Entre el públic de llengua catalana hi ha una percepció estereotipada de la literatura basca, com encarcarada en el costumisme ruralista, tot i l’enorme modernització temàtica, estètica, tècnica i ideològica que ha experimentat durant els darrers cinquanta anys i malgrat que l’obra de l’autor basc més conegut fora del País Basc fa un tractament molt crític de l’espai rural…
Jo sóc del moll. Als onze anys anàvem a veure Bonanza al bar d’en Mariano. Vàrem començar a sortir a beure al bar als catorze anys. Vàrem ser de les primeres colles on entràvem nois i noies, no diguem res del fet que, de tant en tant, pagaven les noies. Cinema, lectura, concerts… Entenc que hi ha un món fosc a la muntanya, la boira, i que és un tema literari, no només en la literatura basca. No m’interessa; he conegut més gent de mas que treballava al moll i a la foneria que no que treballés al mas. He conegut molts contrabandistes, però cap no era contrabandista de muntanya, tots eren de moll. El rural no m’atrau, segurament perquè no ho conec. Tampoc no ho varen conèixer els meus pares ni els avis paterns. No vaig tenir aquesta transmissió.
El món de la vida quotidiana, el treball, apareix contínuament als relats de Que vol foc, Mr. Churchill? Aquest cant d’homenatge a les classes subalternes és com un aliment per a la teva tasca literària?
Aquest món, per a mi, és el més pròxim, el que puc reflectir més bé. D’altra banda, em sembla molt interessant. Tinc consciència d’haver viscut en un lloc inusual en la literatura basca i no gaire habitual en la literatura en general. En la fotografia, per exemple, poques vegades es veu gent treballant dins una instal·lació, i no és per l’escassetat de claror, sinó perquè no interessa que s’hi vegi gent treballant, cap patró no et deixarà exposar en quines condicions treballa la seva plantilla. El que farà és encarregar a un fotògraf professional una sèrie ad hoc. Això és el que ha quedat: fotògrafs professionals que han rebut un encàrrec, per exemple, de la factoria Luzuriaga (tres mil obrers a tres torns). Fotos molt ben treballades; no s’hi veu el fum, la pol·lució, el greix, ni el desastre de l’amiant, no hi ha cap primer pla, les ampolles de vi que s’amaguen en aquest racó no hi són, tampoc no s’hi veu com estan els vestuaris. Això de la fotografia també ho podem aplicar a la literatura.
Tinc l’avantatge de no tenir cap gran heroi, perquè tot el que he conegut és gent l’heroïcitat de la qual és sobreviure a la feina i a la seva època amb una certa dignitat. A mi em sembla molt interessant literàriament, perquè, entre altres motius, sovint, quan llegeixo un guió cinematogràfic, un conte o una novel·la, penso «de què treballa?, on?» Sembla que el món del treball industrial no és literari. Tanmateix, durant dècades, l’obrer tipus del País Basc ha estat el metal·lúrgic. A mi em sembla profundament literari, alhora que profundament estètic; una màquina de vapor a tota velocitat té la seva estètica; una grua, també, igual que un torn, una foneria, un moll ple de vies que es creuen, vagonetes amb troncs petits que avancen lentament cap a la paperera… Sense enviar un missatge directe, vull transmetre un món de relacions humanes, un treball humanitzat dins de la brutalitat que és descarregar cada dia cinquanta sacs de cinquanta quilos a les espatlles, un món que és capaç de ser solidari en una vaga, malgré lui, de vegades.
Ara projectes una obra sobre l’emboscada contra quatre militants autònoms a la badia de Pasaia.
És un tema que, durant anys, no he volgut tractar. No sabia com enfocar-lo. No m’interessa narrar-lo com una intriga política o policial. Vaig començar a llegir papers i vaig descobrir una dada no gaire coneguda: poc abans del metrallament havien detingut una parella d’adolescents que venien pel caminoi de la costa. Els varen posar cap per avall i els tingueren així perquè fossin testimonis auriculars, perquè diguessin que, abans del metrallament de la llanxa, havien sentit «Alto, policia!». Ja tinc el que m’interessa, que, en aquest cas, és algú que passava per allà i, sense saber-ho, es troba ficat en un embolic, una gent que no hi estava implicada, «gent normal», una cosa que no sigui el punt de vista del militant, del policia o del polític. Vaig aconseguir més informació: tenien setze anys, els varen tenir retinguts una nit a comissaria, ningú no sap què hi va passar… La parella es va trencar. El noi, tan bon punt va poder, s’exilià. Va aprendre submarinisme. No ha tornat. Jo, sabent això, penso que torna cada cop que baixa al fons de les roques. Si fes una pel·lícula, la primera imatge seria el fons submarí i una veu en off: «Aquesta part de la costa no la conec…» És memòria històrica? Sí, però m’interessa més aquest altre concepte de recuperació, no à la històrica, sinó à la ficció.
Un extracte d’aquesta entrevista es va publicar al diari «Ara Balears» el 23 de juny de 2018
